Sent l’actual el primer debat sobre l’estat de la nació de Sánchez i després d’acumular moltes anys sense dur-lo a terme, era una exigència que presentés una recapitulació del passat i un projecte de futur per a l’any que ve, que fos bastant més que quatre mesures per pal·liar l’impacte de la inflació i l’augment dels ingressos fiscals aplicant impostos especials a elèctriques i bancs.
Per a Sánchez tot el que existeix del passat, com la covid, únicament té sentit per utilitzar-lo com a referència per justificar els problemes actuals. Del paper del govern al llarg d’aquestes set onades, ni una sola paraula. I del present tres quarts del mateix. Tota la seva anàlisi de la realitat es redueix a responsabilitzar dels mals de la nostra situació econòmica a Putin i a la guerra d’Ucraïna. Francament, és excessiu i un insult contra la nostra condició de ciutadans. No es pot quedar al tinter explicar per què Espanya ha perdut anys d’esperança de vida, per què ha estat l’economia que més es va enfonsar amb la covid i, sobretot, per què estem a la cua de la recuperació que farà que amb sort, fins a finals del 2023, recuperem la situació que teníem el 2019.
És un reduccionisme excessiu. De fet, no hi ha en el discurs de Sánchez estat de la nació, sinó una gran escenografia per explicar les noves mesures que s’afegeixen a les anteriors, que per cer,t encara no han estat revalidades pel Congrés.
Va anunciar més despesa i uns possibles ingressos, de l’ordre de 3.500 milions, aplicats a les elèctriques i bancs, però en cap moment va parlar del necessari ajust fiscal, i això és francament dolent per a la credibilitat econòmica del país. Cal recordar que aquest tipus de debats tenen tres oients: els diputats del Congrés, els mitjans de comunicació i la població en general, i el món econòmic internacional i europeu. El que va presentar Sánchez potser li convé electoralment a molt curt termini, però és negatiu des del punt de vista del món econòmic internacional i de la mateixa Comissió Europea, perquè revela que un país que té un dèficit públic d’1,5 bilions defineix les polítiques de futur centrades només a gastar, gastar i gastar.
Cal dir que segurament continuarà el relaxament de les condicions fiscals dels pressupostos públics un any més, perquè Alemanya té dificultats, però aquest fet no significa que continuï la barra lliure en la despesa pública. L’Eurogrup ja ha acordat que ha de reduir-se la despesa i centrar-la únicament en ajudes selectives i temporals per als més vulnerables. Cal recordar que el precedent de Sánchez no és bo en aquest àmbit perquè des que va arribar a la Moncloa l’endeutament públic s’ha incrementat en més de 300.000 milions dels quals 30.000 son dèficit estructural i, per tant, es repeteixen any a any. El fet que el dèficit públic sigui del 5% no ajuda. Si a tot això se li afegeixen els 13.000 milions addicionals conseqüència de la indexació de les pensions, l’augment de la despesa militar, l’increment dels costos dels interessos del deute, potser uns 3.000 milions d’euros anuals més, i s’hi afegeixen les mesures anticrisi, 9.000 milions fins ara, més el que va anunciar ahir, és evident que Sánchez tenia l’obligació d’exposar uns principis d’ajustament fiscal i no ho ha fet.
En realitat aquest govern obvia tota qüestió que no pugui presentar com el premi d’una tómbola.
Una característica addicional és que el govern sembla funcionar només amb mesures a curt termini. Per exemple, una forma eficaç de lluitar contra la inflació seria afavorir i dinamitzar les instal·lacions de plaques electricosolars en els edificis. Convertir les ciutats en plantes productores d’energia amb el que significaria d’estalvi a importacions i economies familiars i empresarials. Perquè aquesta mesura assolís el màxim d’eficàcia, seria necessari modificar la legislació vigent massa restrictiva i favorable a les elèctriques. Dur a terme una mesura d’aquesta mena hauria resultat molt més eficaç i estructuralment més sòlida que fer-los pagar impostos al llarg de 2 anys. Sánchez també ha oblidat un capítol important, el de com queda la transició ecològica malgrat que la seva ministra Rivera potser ja li ha donat resposta: cremant una altra vegada carbó.
També era crucial analitzar per què resulten tan ineficaces la suma de les ajudes de l’estat i de les autonomies per millorar les rendes més baixes. En el fons de tot plegat hi ha una ineficàcia extraordinària de l’administració que ni govern ni oposició aborden.
La política exterior amb el Sàhara, Marroc, Algèria, gas, rearmament, el sud d’Espanya convertit en plataforma llançamíssils, totes aquestes qüestions no van aparèixer de cap manera.
En realitat no hi ha hagut debat sobre l’estat de la nació, només una escenografia i unes quantes mesures contra la crisi. I això, francament, és molt poc.
Loading ...
