Marc Álvaro escrivia un article el passat 27 de juny a La Vanguardia on, per justificar la seva tesi que l’independentisme pot reviure pels greuges existents, constatava la inutilitat o fracàs, com vulgueu, del procés. Senzillament afirmava “que els greuges que va engegar el procés no han desaparegut”. Per tant, tots aquests anys tota l’hegemonia de l’independentisme des del govern de la Generalitat, tota la feblesa parlamentària del govern espanyol al Congrés i la seva dependència com mai dels vots catalans no han servit absolutament per a res. És el que diem:: la constatació objectiva del fracàs a Catalunya.
El fet de que ara es torni sobre un clàssic, que és el malestar per la manca d’inversió pública a Catalunya, que comporta retards terriblement perjudicials, demostra què poc ens hem mogut de lloc, com ho justifica l’inexistent traspàs de Rodalies o el fet que continuï pendent des del 2014 el nou sistema de finançament.
Si Catalunya, si els seus lideratges socials i polítics, si els seus electors tinguessin consciència real d’aquesta situació, s’obriria ràpidament la necessitat d’una catarsi col·lectiva que ens conduís a revisar tot el que s’ha fet i què es fa per construir un nou escenari que no sigui donar eternament voltes a la nòria en un escenari sempre igual, on l’únic que canvia és qui ocupa la moqueta dels despatxos i la pastanaga que es posa davant de l’ase perquè aquesta continuï girant.
Amb aquest etern retorn, la recent visita de Sánchez a Barcelona per assistir als premis de la PIMEC va reiterar fins a l’avorriment el mateix de sempre. Aragonès que va fer la “viu-viu” recordant al president espanyol els seus incompliments i el seu dèficit d’inversió, davant un Sánchez conscient que això no es traduirà en cap problema al Congrés dels diputats perquè ERC a l’hora de la veritat sempre li salvarà el lloc de treball.
Sánchez, per la seva banda, va reiterar la cançó de sempre, sí que va oferir “diàleg” una paraula que commou a les elits catalanes, que fa temps que en tenen prou amb les engrunes que poden caure de la gran taula del poder madrileny.
És difícil trobar una situació tan contradictòria com l’actual, en la que cap de les grans demandes de Catalunya és satisfeta, on els qui les haurien de representar i exigir amb eficàcia a més es declaren independentistes, i on el poder central passa olímpicament d’ells.
Catalunya va avançant pas a pas i sistemàticament cap a convertir-se en un país de segon ordre en el marc espanyol. Ja ho és i fa alguns anys des del punt de vista polític, perquè el tripartit no va representar cap pas endavant, sinó més aviat al contrari, com no podia ser d’altra manera ,quan qui tenia la vara alta era precissament el PSC. Però, és que ara, a més, s’hi afegeix el progressiu declivi econòmic.
El fet que cada vegada la nostra economia, i en primer terme la de Barcelona, depengui de la temporada turística, és un clar senyal de la progressiva decadència del nostre sistema econòmic.
Això no impedeix que no puguem exhibir excel·lents resultats en exportació, en recerca, en medicina, però aquests factors positius no canvien la tendència global: una parciarització de la nostra economia amb activitats intensives en treball i de baixa productivitat, i una pèrdua total de centres de decisió.
Si a aquesta circumstància se li afegeix que l’activitat cultural del nostre país en termes sobretot qualitatius, però també de quantitat, mostra també clars signes de feblesa, cal concloure que el nostre escenari és dels pitjors des de la fi de la Guerra Civil.
Segur que hi ha hagut períodes precedents que presentaven característiques molt més crítiques, però que posarien tres salvaguardes a pilota passada, que sempre han estat decisives. En primer lloc, una indústria potent com a base del model econòmic. En segon lloc, una Barcelona que actuava en la pràctica com a cocapital d’Espanya. I, en tercer lloc, l’existència d’una tradició familiar que aportava capital humà de qualitat, quadres i lideratges al conjunt de la societat.
Si a aquests tres factors, avui molt afeblits, s’hi afegeix el que aleshores hi havia i ara ha desaparegut, l’esperança i la confiança en el futur, queda clar que l’afirmació de la gravetat del nostre actual moment històric resulta inqüestionable.
Un Sánchez conscient que això no es traduirà en cap problema al Congrés dels diputats perquè ERC a l'hora de la veritat sempre li salvarà el lloc de treball Share on X
Loading ...
