Putin ja ha fet l’anunci que el pròxim míssil Satan II estarà operatiu a finals d’any. És enorme, pesa 208 tones, mesura la tercera part d’una illa de l’Eixample i té 3 metres de diàmetre. En el seu interior conté de l’ordre de 10 càrregues nuclears que poden dirigir-se a objectius diferents i es considera que és capaç de superar les actuals defenses antimíssils. El seu radi d’acció arriba fins a cobrir tot EUA. A aquest fet s’hi afegeix l’armament molt més tradicional, però del qual només disposa l’URSS, de les bombes nuclears tàctiques que permeten ser utilitzades en el front de combat.
Quasi simultàniament Lituània ha imposat radicals restriccions al tràfic ferroviari amb Kaliningrad, que és un enclavament rus al mar Bàltic obtingut després de la II Guerra Mundial. És un port que permet accedir amb facilitat a l’Atlàntic en el més rigorós hivern. La mesura lituana tensa molt la corda perquè evidentment Rússia no es pot permetre aquest bloqueig. L’antiga ciutat de Königsberg pertany a Rússia des de 1945 i el fet que el petit país lituà s’hagi atrevit a aquesta mesura posa en relleu un risc, el de l’envalentiment d’aquests petits països que tenen forts refregaments amb els antics ocupants russos quan se senten protegits per la seva pertinença a l’OTAN. Perquè cal recordar que hi ha forces internacionals d’aquesta organització destacades a Lituània.
Aquest fet pot fer saltar una guspira que compliqui encara més la situació bèl·lica generada per la guerra d’Ucraïna. Mentre, aquesta manté un conflicte a càmera lenta que s’assembla més a la guerra de trinxeres de la I Guerra Mundial que als grans moviments tàctics i estratègics de la II Guerra Mundial. En aquest context, que no dona peu a l’optimisme, es nota a faltar política i lideratge europeu. En el moment més crític de la seva història des de les amenaces de la guerra freda, Ursula von der Leyen i José Borrell demostren una incapacitat notable per presentar solucions que vagin més enllà de la fàcil desqualificació de Rússia i les visites al primer ministre ucraïnès, que per la seva imatge valerosa s’ha convertit en una mena de Lourdes dels cercles polítics europeus.
Amb tot això la inflació continua fent destrosses i està per veure que pugui controlar-se en un grau suficient l’any que ve. Recordem que no fa tant de temps les versions oficials sobre l’evolució econòmica ens juraven i perjuraven que aquesta inflació era cosa de dos dies. Aquest fet i el trencament de la cadena alimentària ja justifiquen per si sols la necessitat d’un impuls poderós de la UE per aconseguir un armistici, la pau i, a ser possible, una ulterior reconciliació. Perquè, mentrestant, els efectes col·laterals de la situació es van multiplicant.
Ara la nova víctima és la transició energètica, perquè com és evident que els països més dependents del gas rus no tenen fàcil la seva substitució, estan començant a utilitzar carbó per a les seves centrals tèrmiques. És el cas d’Holanda, Alemanya i Àustria. Aquest fet significa un retrocés terrible en els objectius ja de per si difícils, pero necessaris per depurar el canvi climàtic.
Hi ha en tot plegat un gran embolic, però que té un fil conductor que permeti resoldre’l, el fil que precisament no volen seguir ni els EUA ni el seu apèndix l’OTAN, però que la Comissió Europea i els països líders haurien d’afrontar sense més dilacions: per capgirar el procés integral de degradació que anem suportant a Europa i que afecta tant a l’economia com al benestar, no hi ha altra via que la de forçar la pau entre Ucraïna i Rússia, i fer desaparèixer els fantasmes que aquests acords provocarien que Rússia intentés altres atacs militars. Aquest fet és inimaginable per la feblesa militar i econòmica de Moscou i perquè el que li interessa a Putin és trobar una sortida a la solució sense perdre la cara.