Un recent estudi signat per dos experts, Concepció Patxot i Gianko Michailidis de la UB, i que ha fet públic la fundació la Caixa, assenyala que les transferències de l’estat afavoreixen molt més a les persones més grans que als menors al llarg del cicle de vida. Concretament, assenyala que l’estat del benestar ha substituït de manera asimètrica els ajuts a la família i els ha orientat cap a la gent de major edat. La crisi del 2008 ha agreujat aquesta situació, fet que explica l’augment de la pobresa infantil per sobre la resta de la població. Aquestes mesures donen una major sostenibilitat al sistema polític perquè els més grans voten, però perjudica la sostenibilitat financera d’aquest, perquè és una trajectòria que no té recorregut. El que reclama l’estudi és un redisseny que considerés i equilibrés l’impacte al llarg de la vida.
La importància d’aquesta prevalença dels ajuts de l’Estat sobre la gent de major edat es veu clarament en contemplar el risc de pobresa abans i després de les transferències de l’Estat, on s’observa que la reducció en els grups d’edat més joves de 65 anys és molt més petita que la d’aquest últim tram de vida, i que allà on esdevé més inefectiva és en el període complert entre els 0 i 17 anys.
A aquesta dada estructural cal afegir-li una segona, de política. L’Estat dedica 10 vegades més recursos a promoure l’avortament que a ajudar a les dones embarassades. Concretament 32 milions d’ajuts per a l’avortament i només 3,3 milions per a l’embaràs. L’estat assenyala amb aquesta magnitud de diners que promou com a objectiu de l’ordre de 100.000 avortaments l’any. Cosa que s’obté de forma habitual amb una lleugera inflexió a la baixa l’any de la covid. Només cal comparar aquesta xifra d’avortaments amb la migradesa dels naixements. Van ser 336.811 el 2021, per tant, representen quasi una tercera part dels infants que neixen. És una xifra brutal i mentre es mantinguin aquestes proporcions, difícilment hi pot haver represa demogràfica.
Dues dades més assenyalen la magnitud del problema. La xifra de naixements de l’any passat demostra que no ens hem recuperat de la que es considerava una davallada conjuntural a causa de la covid l’any 2020 perquè la xifra ha estat clarament inferior. També, i això ja fa anys que passa, el nombre de morts és més gran que els naixements, concretament se’n van produir 450.687, el que significa que cada any perdem població natural i que en tot cas si no es redueix més és gràcies a la immigració. En aquest moment ja quasi el 30% dels naixements que es produeixen són de mares estrangeres.
Una de les conseqüències de tot plegat és que en els pròxims anys la meitat de la població no tindrà nets, un factor que es vindrà a afegir a les causes de solitud no volguda que es produeix a conseqüència de la fragilitat dels emparellaments i la proliferació de persones que viuen soles a partir dels 45 i 50 anys.
Per si no fos prou, cal afegir el cost que significa mantenir un fill, els càlculs fets fins a l’edat de 18 anys assenyalen que pot arribar a 5.444 euros l’any. Altres estimacions per als fills en els tres primers anys de vida assenyalen un cost de 650 euros al mes.
Si a aquest fet hi afegim la paupèrrima política d’ajuts a la família de l’estat i la Generalitat és fàcil constatar que la demografia de Catalunya i d’Espanya està configurant un forat negre del qual serà impossible escapar.
Loading ...
