El govern de la independència d’ERC i JxCat, havia de construir estructures d’estat per fer-la possible i també per marcar la diferència del que és un bon govern. El resultat, que va més enllà del símbol, és el pitafi muntat a l’autopista AP-7, columna vertebral del sistema de mobilitat per vehicle privat de Catalunya i porta d’entrada de la major part del turisme que al nostre país arriba per mitjà del cotxe.
La història és ben trista i diu molt poc de la capacitat dels nostres governants: constatem-ho.
La fi del peatge era un fet conegut amb antelació d’anys. Se sabia que el setembre de 2021 es podria accedir a les autopistes sense pagar. Era evident que aquest aixecament de barreres comportaria una gran afluència de vehicles privats i sobretot de camions pels qui el peatge era, com és lògic, un factor de dissuasió. Va arribar el setembre i no s’havia previst res. I des d’aleshores tot ha anat molt a pitjor sense que s’adoptés cap mena de mesura per part del govern de la Generalitat, que és el primer responsable.
El nostre govern s’excusa darrere l’argument –és el mateix de sempre- que no farà res si no li paga el govern central. La conseqüència d’aquesta actitud és que l’acabem pagant nosaltres, els ciutadans, que ens fan servir com a conillets d’índies i ho paguem molt car amb temps, diners, ferits i morts. I aquest últim aspecte és el més tràgic. Cal recordar que en el mateix període de l’any passat a l’AP-7 havien mort només 4 persones. I ara són 14, multiplica per més de tres el nombre d’accidents mortals i això sol ja seria molt greu. Un bon govern el que fa és adoptar, d’una banda, les mesures que té al seu abast i en paral·lel utilitzar el seu poder polític davant el govern de Madrid per aconseguir les contrapartides. Més quan resulta que ERC és un partit imprescindible per a la continuïtat del govern Sánchez. Tanta impotència és increïble en l’àmbit polític.
El resultat de tot plegat és que l’autopista ha quedat pràcticament col·lapsada. Cada dia se succeeixen els incidents que deixen aturats els conductors, i quan no hi ha accidents, el que hi ha simplement és saturació perquè el nombre de cotxes que hi passen està molt per sobre de la seva capacitat. El tram del Penedès fins a Vilafranca registra un tràfic superior en el 55% de la seva capacitat, i el comprés entre Sant Celoni i Parets del Vallès, és a dir la comarca del Vallès Oriental, aquest augment sobre la capacitat se situa en el 40%. És evident que en aquestes condicions no es pot funcionar. La conseqüència de tot plegat, mes darreres més, és una factura enorme en combustible, contaminació i temps, que encareix la factura de les empreses i de les economies familiars i que s’afegeix com un impost invisible als ja molt gravosos que castiguen Catalunya. Fixeu-vos en aquesta cruel paradoxa, la magnífica AP-7, criticada pels seus peatges, però que ha permès un bon funcionament del país durant dècades, l’han convertit en un nou impost per als qui per ella hi circulen.
Davant d’aquest drama tràgic, la capacitat de resposta de la Generalitat es revela minsa i temorenca. Joan Ignasi Elena, el responsable de l’àmbit de circulació, va manifestar a la roda de premsa que pot tenir moltes virtuts, però evidentment com a polític no té la d’afrontar situacions difícils i vitals com aquesta amb decisió. Les mesures que va apuntar ahir, possible reducció de la velocitat o que els camions circulin alguns dies en fila índia, no resolen ni de lluny el problema. Tots sabem que aquest és un fet estructural i que necessita solucions a mitjà i llarg termini. S’han de posar sobre la taula i no es veuen. Però és que a més es necessiten mesures urgents que siguin veritablement eficaces.
La més evident i la més contundent seria reinstaurar el peatge, però òbviament els nostres governs, tant el d’aquí com el de Madrid, no s’atreviran a aquesta mesura que permetria no només millorar la qualitat de la mobilitat, sinó disposar de recursos per al seu manteniment que avui són inexistents i que fan que, combinat amb la pressió del tràfic, l’AP-7 es vagi degradant, i aquest fet també pesarà en el futur a curt termini sobre la productivitat del nostre país, de les nostres empreses i de la seguretat de la circulació.
Si no es vol jugar aquesta carta forta i decisiva, malgrat la seva impopularitat, doncs almenys que posin sobre la taula una segona carta que, a diferència de la primera, seria rebuda amb aplaudiments per tothom: treure els peatges de l’autopista del Garraf que depèn de la Generalitat i que, per tant, no necessita permís de ningú per dur-ho a terme. Aquesta mesura permetria reduir l’accés de vehicles del tram del Penedès i significaria una clara millora. No hauria de ser una supressió dels peatges per sempre, sinó fins que la Generalitat hagi adoptat mesures més completes per reduir el problema de l’AP-7 al seu pas pel Penedès. També seria un factor d’estímul per la diligència del mateix govern de la Generalitat perquè veuria minvats els seus ingressos i tindria una raó ben tangible per accelerar solucions, mentre que si la llosa continua només sobre les nostres espatlles el ritme dels despatxos de la Generalitat per solucionar allò que ens afecta, és més aviat propi dels tròpics.
Calen, a més, altres mesures urgents com els carrils addicionals, la limitació de circulació de camins, permetre que circulin en festiu per les altres carreteres i limitar així l’autopista, i en definitiva el que necessitem és que el govern de Catalunya, sobretot els departaments d’Interior i de Territori, i el mateix president, ens posin al davant un model de solució que contempli respostes com les aportades a curt termini i les que són necessàries per resoldre aquesta dissortada història d’una manera més definitiva.
Loading ...
