El president del govern espanyol parla i no para dels seus èxits en benefici nostre, però la realitat és que per a les nostres butxaques pinten bastos. Les paraules poden enganyar, les dades, si responen a la realitat, no. I les dades ens diuen el següent: en relació amb el 2019, els assalariats d’aquest país considerats en el seu conjunt ingressen 2.200 milions d’euros menys que en aquella data. És el camí que ens falta recórrer per retornar a la situació precovid, i que la majoria de països d’Europa ja han fet. Però, tot i ser dolenta aquesta situació, no és el pitjor, perquè resulta que a sobre d’ingressar menys, paguem 7.700 milions d’euros més per IRPF a l’Estat, és a dir al govern espanyol i a la Generalitat. Són els efectes de la inflació, un impost invisible per a les nostres butxaques i un gran negoci per a l’Estat. Tot plegat suma gairebé l’astronòmica xifra de 10.000 milions d’euros que surten de la renda personal i de les nostres famílies.
Si a aquesta realitat pelada se li afegeix el que s’anomena cunya fiscal, que incorpora el que paguem a la Seguretat Social, resulta que el nostre sistema impositiu és dels més exigents de l’OCDE. El fet que paguem pocs impostos és un mite com tants altres que s’han inventat a mitges entre la progressia i els que viuen de les rendes de l’Estat.
Per si no fos prou dissortat tot això per a les nostres economies personals, resulta que almenys per l’OCDE la inflació, en contra del que ens van explicant, no s’acabarà ràpidament. D’entrada, ja tenim garantit que durarà 6 mesos més i arribarem a un final d’any en el qual tot haurà pujat entre un 7 i un 8% com a mitjana. Però és que ara l’Organització pel Desenvolupament Econòmic anuncia en la seva última previsió que el 2023 tindrem una inflació mitjana anual del 5%, és a dir, tot el que anem a comprar continuarà pujant i a més prosseguirem la ruta que els impostos, per aquesta raó inflacionària, ens escurin les butxaques. Si aquesta previsió la combinem amb el fet que no recuperarem la situació d’ingressos fins a finals de l’any que ve o principis del següent, és molt difícil creure al president del govern quan ens explica els seus continuats sopars de duro.
Aquest fet perjudica, a més, d’una manera especial als catalans. La raó és molt senzilla, paguem els impostos que ens toquen, que, com hem vist, són molts. Però al mateix temps, donada la manca d’atenció i eficiència de l’administració central, ajudada pels embolics de la Generalitat, sabem de forma fefaent, perquè ha estat l’escàndol de la setmana passada, que el que realment s’inverteix a Catalunya és molt poc, fins i tot en relació amb el que es pressuposta.
Però, com l’estat és ric, Sánchez ja ha anunciat, com a bon amfitrió que serà de l’OTAN a la pròxima reunió que se celebrarà a Madrid, que augmentarà la despesa militar fins a arribar al 2% del PIB. El que no explica és d’on sortiran tants diners. La resposta afortunadament és molt senzilla: de les nostres butxaques. De moment Margarita Robles ja ha demanat una bestreta de 3.000 milions per anar fent camí. És clar que part d’aquests diners són necessaris perquè amb les seves donacions a Ucraïna, Espanya, per exemple, s’ha quedat amb reserves de munició molt reduïdes, que cal recuperar ràpidament. I és que com preguntava Josep Pla “tot això qui ho paga?”.
Per últim, una bona notícia que caldrà matisar: finalment s’ha aprovat per part de Brussel·les limitar el preu del gas. I això és bo perquè reduirà la nostra factura de la llar. En contra del que s’havia anunciat per part del govern, però, la reducció no serà del 30% sinó de més o menys la meitat. El que cal aclarir, i no és un tema menor, és qui pagarà els 6.300 milions que representa aquest limitar el preu del gas. No sigueu malpensats.
Loading ...
