L’anunci d’Alemanya que comprarà 35 avions de combat nord-americans F-35 ha estat una autèntica dutxa d’aigua freda per a Brussel·les i sobretot per a París.
El rebuig de França ha estat encara més gran degut a que aquest anunci ha estat la primera mesura concreta dins del nou programa de rearmament alemany, que inclou un fons de 100.000 milions d’euros.
La decisió del govern de coalició alemany s’entén només per la seva dependència estratègica dels Estats Units. De fet, Alemanya semblaria obligada a comprar avions nord-americans per seguir disposant d’una capacitat nuclear (Alemanya no té bombes atòmiques, però sí avions capaços de portar-ne. Les armes son subministrades pels Estats Units dins del programa de repartiment nuclear de l’OTAN).
El problema és que aquesta compra demostra un cop més que l’autonomia estratègica de la UE, tan de moda en l’actual Comissió pomposament auto-batejada “Comissió geopolítica”, és paper mullat.
I és que cada cop que es presenta una situació concreta per avançar envers una UE veritablement independent en matèria de defensa i política exterior, i per tant, capaç de defensar els seus interessos, apareixen països (entre els quals quasi bé sempre Alemanya) que se’n desentenen.
El cas dels F-35 nord-americans podria suposar el cop de gràcia del que havia de ser el programa europeu de defensa emblemàtic
El cas dels F-35 nord-americans podria suposar el cop de gràcia del que havia de ser el programa europeu de defensa emblemàtic, el Sistema de Combat Aeri del Futur o FCAS (de l’anglès Future Combat Air System).
Anunciat amb gran solemnitat el 2017 per Alemanya i França (Espanya s’hi afegí al 2019), el FCAS havia de dissenyar un avió de combat polivalent i exclusivament europeu, capaç d’equipar les forces aèries de tots els països de la UE a partir del 2040.
El programa començà amb mal peu, ja que els enginyers de Dassault veieren amb gran suspicàcia les demandes alemanyes de compartir amb ells secrets tecnològics francesos relatius per exemple al sistema de control de l’aparell.
El sector aeroespacial i de defensa és un dels pocs àmbits industrials on França manté un avantatge sobre Alemanya.
Els francesos acusaren el FCAS de posar a disposició dels alemanys de forma gratuïta el savoir-faire aeronàutic de Dassault, acumulat costosament durant dècades.
Des del primer moment aparegué doncs una tensió entre els dirigents polítics francesos, desitjosos d’avançar el programa amb Alemanya, i els actors industrials francesos, reticents a fer-ho sota les condicions negociades pels presidents François Hollande i més tard Emmanuel Macron.
El programa ha anat acumulant retards des de llavors, però ara la decisió de Berlín ha provocat, segons el CEO de Dassault Aviation, Eric Trappier, que el desenvolupament del FCAS que havia de fer la seva empresa s’hagi aturat. Dassault hauria de fet reassignat els equips d’enginyeria previstos pel FCAS a d’altres projectes.
Dassault es pot permetre el luxe de bloquejar el programa ja que el seu caça-bombarder actual, el Rafale, ha esdevingut un super-èxit de ventes arreu del món, fins al punt de sitar França com el tercer principal exportador d’armes mundial.
Amb tot, el FCAS corre el risc d’acabar a les escombraries dels despatxos de disseny.
D’altres programes europeus de defensa posaran a prova la voluntat d’integració davant la manca de confiança dels actors industrials i la defensa aferrissada que cada país fa dels seus campions nacionals.
Per exemple, el projecte Eurodrone per a construir un dron de gran envergadura el primer prototip del qual hauria de volar al 2027 també es troba sotmès a pressions similars sobre com ha de ser el producte i qui ha de fer què. Un cop més, trobem les disputes entre França i Alemanya en l’ordre del dia.
França, tradicionalment la principal potència militar de l’Unió Europea, tem perdre la seva primacia també en aquest àmbit, després de que econòmica i políticament Alemanya li hagi passat al capdavant des de fa almenys 30 anys.
A més, Paris tem que un paper més central d’Alemanya en matèria de defensa condueixi a una major dependència dels Estats Units. El cas dels F-35 en seria la il·lustració.
França intenta evitar per tots els mitjans una altra humiliació per part de Washington com la que patí l’any passat quan perdé el contracte dels submarins australians per pressions nord-americanes.
Els costos de l’equipament militar modern fan prohibitiu que cada país de la UE sigui auto-suficient en tots i cadascun dels sistemes d’armament
També és cert, però, que els costos de l’equipament militar modern fan prohibitiu que cada país de la UE sigui auto-suficient en tots i cadascun dels sistemes d’armament (avions, carros de combat, drons, submarins, etc.).
Algun tipus d’acord, com a mínim per assignar sistemes concrets a països determinats encarregats de produir-los, sembla indispensable a llarg termini.
Així doncs, la cooperació acabarà sent indispensable si Europa no vol caure en la total dependència nord-americana. De moment, però, sembla que aquest és el camí que prefereix seguir Alemanya per no haver d’acceptar el predomini francès en sectors clau com l’aeronàutic.
La cooperació acabarà sent indispensable si Europa no vol caure en la total dependència nord-americana Share on X
Loading ...
