Mentre el govern espanyol manté congelada tota decisió per pal•liar la crisi de l’augment desmesurat de preus i fa un tur diplomàtic per Europa, en el qual en teoria fa campanya a favor del desacoblament del preu del gas del mercat marginalista de l’energia, causa principal de l’increment de preus, Macron, el president francès, ja ha fet públic que aquesta serà la decisió que prendrà la UE. En aquest sentit, sembla que el viatge de Sánchez és més ornamental que altra cosa, malgrat que tant la Comissió Europea com Alemanya veuen amb mals ulls modificar l’actual sistema d’establiment del preu perquè canviar l’actual procediment marginalista, que fa que el preu final de l’energia sigui definit pel component més car, que és sempre el gas, suposa trencar les regles del mercat, cosa que no atrau la Comissió.
D’altra banda, significa també compensar a les centrals de gas. Si ara es canvia el sistema i s’estableix un preu determinat pel conjunt de les energies, es produirà una penalització per aquells països que depenen més del gas per produir electricitat perquè hauran de pagar pel seu propi compte la diferència. I aquest és el cas d’Alemanya, que continua alimentant-se en gran manera del gas rus, fet que no es dona a França que, com és sabut, té com a component majoritària l’electricitat d’origen nuclear. Però mentre Sánchez fa aquest tur europeu què sembla un tal inútil, perquè o bé com diu Macron el tema està resolt o bé, com sosté la Comissió, no hi haurà canvi, el país està inflamat.
La manifestació del sector agrari i rural aquest diumenge a Madrid va ser impressionant perquè va concentrar entre 150.000 i 400.000 persones que s’afegeixen a la vaga de camioners, acusada sense fonament per part del govern d’operació de l’extrema dreta, que ja fa sentir els seus efectes sobre els proveïments i la producció.
Les centrals lleteres es queden sense producte i els ramaders es veuen en l’obligació de llençar-la perquè no poden acumular indefinidament la llet que produeixen les seves vaques.
Una cosa semblant passa amb el sector agrari que veu com els productes peribles no poden ser transportats i es fan malbé. El sector pesquer també ha entrat en una situació de vaga, si no general molt propera a ella. El resultat de tot plegat és una cadena de conseqüències per l’augment del cost de l’energia, dels fertilitzants, que en són una de les conseqüències, i la falta de cereals com a resultat directe del conflicte ucraïnès. També determinades grans empreses, les més electrodepenents, han tancat o redueixen la seva producció.
Progressivament, dia rere dia se sent un efecte en cadena que danya el conjunt de l’activitat productiva i que culminarà, si no es fa res prou potent, en un deteriorament substancial de les rendes familiars. En aquest sentit, cal apuntar que no hi ha hagut encara una repercussió total per part dels proveïdors dels augments de preu i, per tant, aquests continuaran creixent en el futur. No només això, sinó que la previsió dels mercats internacionals és que la inflació al nostre país com a mínim se situï en el 10%. En aquestes condicions subjectar els salaris sembla del tot inviable, i malgrat que els dos sindicats, CCOO i UGT, fa temps que són apèndixs governamentals tindran molt difícil no iniciar una onada de reivindicacions.
A diferència d’altres governs, com el de França i Portugal, Espanya no està modificant el preu de l’energia i vol esperar a la reunió de caps de govern de finals de mes per veure quines mesures adopta, però és evident que la velocitat amb què es propaguen els increments de preus multipliquen el malestar social, que pot acabar esclatant.
L’única bona notícia per al govern és que la inflació juga a favor seu pel que fa als ingressos fiscals. Cada dia que passa sense fer res aquests es multipliquen, si bé aquesta millora fiscal té com a contrapartida que, en haver indexat les pensions amb l’increment de preus, multiplicarà més el seu cost encara.
En tot cas, és evident que el govern Sánchez està mostrant una extraordinària incapacitat per dissenyar polítiques anticrisi. Si aquest fet se li afegeix la lentitud amb què després l’administració trasllada a l’economia les ajudes que es puguin establir, el panorama per l’economia i les empreses espanyoles és més aviat poc afalagador.