S’ha parlat molt de l’exemplaritat amb què han reaccionat els països europeus i la pròpia Unió Europea per ajudar els refugiats ucraïnesos i entregar armes a les seves forces armades per combatre la invasió russa.
No obstant, ara per ara la resposta a la crisi ucraïnesa no té res d’excepcional. Ha quedat palès un cop més que la UE és incapaç d’actuar unida en l’arena internacional, i no diguem ja com una gran potència. Això és principalment per dos motius.
La UE és incapaç d’actuar unida en l’arena internacional, i no diguem ja com una gran potència
El primer, la UE no deixa de ser una organització internacional que depèn dels Estats Membres. Per tant, qualsevol desacord entre aquests (especialment entre els més poderosos), implica invariablement el seu bloqueig. Ho hem tornat a veure amb la guerra d’Ucraïna i la reticència d’Alemanya de tallar tots els ponts amb Moscou, però també amb la d’altres països com Itàlia o Hongria, i en menor mesura França.
El segon motiu és que la UE funciona pel que fou concebuda en el seu moment: gestionar el mercat únic. Regula, però no pren decisions capaces d’alterar el curs dels esdeveniments. La crisi de la Covid ho posà un cop més de manifest: la UE fou útil per tractar determinats aspectes pràctics (negociació amb els farmacèutiques, establiment d’un passi per viatjar d’un país a un altre), però cap decisió de Brussel·les modificà el curs de la pandèmia a Europa.
Aquests dos condicionants fan que per a la UE esdevenir un veritable actor “geopolític” (recordem que els seus actuals dirigents proclamaren liderar una “Comissió [Europea] geo-política”) sigui un autèntic maldecap.
El cas del món digital il·lustra particularment bé les mancances de la Unió Europea i el buit que separa les seves ambicions de les possibilitats reals.
En un principi, garantir l’autonomia europea en l’àmbit digital hauria de ser un dels punts forts de la UE, ja que fa referència als seus interessos econòmics més centrals en un context on l’economia depèn cada cop més de la digitalització, d’internet i de la connectivitat en general.
La UE no està preparada no ja per a promoure la digitalització, sinó inclús per a garantir la ciber-seguretat de les seves empreses
No obstant, la guerra d’Ucraïna està posant de manifest que la UE no està preparada no ja per a promoure la digitalització, sinó inclús per a garantir la ciber-seguretat de les seves empreses.
Aquestes darreres setmanes, Rússia ha deixat fóra de servei comunicacions per satèl·lit (KaSat), parc eòlics (a Alemanya i Dinamarca), infraestructures bancàries (el regulador bancari europeu) i mitjans d’informació (cadena C8 de Canal+) europeus.
Davant aquestes amenaces, què fa la Unió Europea? Una cosa és segura: parla molt: “Comissió geo-política”, “Brúixola estratègica”, i també el concepte clau del president francès Emmanuel Macron: “sobirania europea”, que en realitat és el vell somni gaullista d’una Europa autònoma amb una preponderància política de París.
Però més enllà de les declaracions d’intencions, la realitat és que Europa perd posicions de forma inexorable. El 2005, 34 de les 100 empreses més grans del món eren europees. El 2021, tan sols en queden 13, i pràcticament cap en el sector tecnològic.
Entre els proveïdors de serveis (Alphabet, Amazon), fabricants d’aparells (Apple, Samsung), constructors d’infraestructures (datacentres, cables submarins, etc.) i productors de components clau (com els micro-processadors), no hi ha cap líder europeu.
El 2005, 34 de les 100 empreses més grans del món eren europees. El 2021, tan sols en queden 13 Share on XEl funcionament ultra-regulat del mercat únic europeu no ajuda gens a que apareguin campions nacionals o continentals en aquests nous àmbits.
El fet que la Comissió Europea impedís el 2019 la fusió entre Siemens i Alstom per generar un gegant europeu del ferrocarril clama al cel i contrasta amb la recepta d’èxit d’Airbus. Avui el fabricant d’avions amb seu a Toulouse és capaç de disputar la primera plaça mundial a Boeing precisament perquè és el campió europeu indiscutible del seu sector.
Però no és només en l’àmbit de les macro-empreses que la Comissió Europea resulta contra-productiva per a la competitivitat. A l’altre extrem del cicle dels mercats, les start-ups europees pateixen també seriosos problemes.
La prova més evident és que, al 2020, Europa enregistrà una mica menys de 200.000 noves patents. El mateix any, Japó en enregistrà quasi bé 300.000, els Estats Units 600.000 i la Xina un milió i mig.
Les noves empreses europees pateixen també dificultats per gaudir de finançament europeu, d’escassa quantitat i que implica nombroses obligacions administratives. No és d’estranyar que tantes acabin en mans de capitals nord-americans, més abundants i menys complicats d’obtenir i de gestionar.
Concebuts fa 30 anys per mantenir la competència i protegir el consumidor, els principis de la UE no serveixen per aspirar a un paper internacional.
En definitiva, els principis sobre els quals està basat el funcionament de la UE estan en part desfasats. Concebuts fa 30 anys per mantenir la competència i protegir el consumidor, no serveixen per aspirar a jugar un paper internacional. Ni en l’arena geo-política ni en el lideratge econòmic.
El Tractat de Maastricht es signà en un món essencialment diferent de l’actual, quan els països europeus mantenien un fort lideratge econòmic i la Unió Soviètica acabava d’ensorrar-se. Regnava llavors un clima d’optimisme i de confiança en la “fi de la història”, entesa com el final de les tensions geo-polítiques i de les grans rivalitats entre països. Res a veure amb el món del 2022.
Loading ...
