El president rus Vladimir Putin anuncià dilluns 21 de febrer que Rússia reconeixeria oficialment la independència de les regions ucraïneses de Donetsk i Luhansk, parcialment controlades per rebels prorussos des del 2014 i habitades per una població majoritàriament russòfona.
Es tracta d’una decisió que porta les tensions a un nivell molt perillós. Però no és ni de bon tros la gran ofensiva militar contra Kíev que els Estats Units anuncien des de fa mesos, fins al punt inversemblant de fixar una data per a l’inici de l’atac rus, i un cop depassat el dia en qüestió, afirmar que Putin ja “ha decidit” ocupar Kíev.
Què cerca realment Putin amb l’actual escalada?
Alguns cronistes de política internacional marcadament pro-Biden, com Gideon Rachman del Financial Times, han intentat explicar la situació llançant la hipòtesi d’una pèrdua de racionalitat per part del líder rus.
Putin, transformat en “Vlad the Mad” (Vlad el boig) com l’anomena en un article recent, podria estar lliscant cap a un deliri nacionalista i seria incapaç de fer càlculs racionals sobre les conseqüències d’una ofensiva a gran escala d’Ucraïna.
Però la teoria de la bogeria de Putin (sigui real o pretesa) resulta una explicació massa fàcil i poc coherent amb l’historial del personatge.
Per contestar a la pregunta de quins són els propòsits de Putin a Ucraïna s’han de tenir en compte diversos factors.
El primer és el gust de Putin per la tàctica (que cerca la consecució d’objectius immediats en un moment i context donats) més que no pas l’estratègia (consecució d’objectius amplis i a llarg termini).
El president rus és un mestre a l’hora d’aprofitar les circumstàncies de cada moment per obtenir avantatges a curt termini
La història recent ha demostrat que el president rus és un mestre a l’hora d’aprofitar les circumstàncies de cada moment per obtenir avantatges a curt termini.
En canvi, la seva política a llarg termini està envoltada de dubtes: incapacitat de renovació econòmica del país, apropament de dubtós interès per a Rússia envers la Xina, ambicions geopolítiques estancades als antics territoris soviètics (Donbass, Crimea, Geòrgia, Armènia, Kazakhstan)…
El segon és la poca credibilitat de l’actual president Joe Biden en matèria de política exterior, en particular després de l’aparentment improvisada i catastròficament executada retirada d’Afganistan.
El tercer seria la preocupació europea pel seu abastiment de gas en ple període hivernal: Putin sap perfectament que Europa no pot prescindir del gas rus d’un dia per l’altre.
En aquest context internacional, Vladimir Putin hauria identificat en Ucraïna una oportunitat per inclinar la balança geopolítica a favor seu i deixar en evidència els Estats Units en tant que líder de l’OTAN. Com a gran mestre de la tàctica que és, avançà els seus peons sense dubtar ni un moment.
Ningú sabrà en un futur recent si, dins d’aquest context, el reconeixement de les regions separatistes d’Ucraïna entrava dins dels càlculs inicials de Putin.
En qualsevol cas, l’annexió de Crimea el 2014 després de les protestes prooccidentals que provocaren la caiguda del govern prorús ucraïnès no es produí fins que Rússia s’adonà que havia perdut un soci crucial.
El reconeixement per Moscou de Donetsk i Luhansk sembla, des d’un punt de vista rus, la continuació de la seva política ucraïnesa més que no pas el pas previ a una ofensiva militar a gran escala
Vuit anys després d’aquests fets, el reconeixement per Moscou de Donetsk i Luhansk sembla, des d’un punt de vista rus, la continuació de la seva política ucraïnesa, i no el pas previ a una ofensiva militar a gran escala.
És clar que la decisió de Putin porta les tensions a un nou nivell, ja que suposa l’entrada de tropes russes a territori legalment pertanyent a Ucraïna. I, a diferència del que passà a Crimea, això podria suposar que forces ucraïneses i russes ocupin posicions molt properes en una línia de front activa.
Tanmateix, les conseqüències més directes del reconeixement recauran no sobre el territori en qüestió sinó sobre Moscou, i seran de tipus econòmic: els Estats Units i la Unió Europea es preparen per afegir una nova capa de sancions a les ja existents, i que per cert ja eren particularment dures.
El resultat serà incrementar la desconnexió entre Rússia i Occident, empenyent encara més la primera als braços de la Xina i tornant la situació dels països d’Europa de l’est, com Ucraïna, encara més precària.
Efectivament, a mesura que Moscou se sent més i més acorralat, la seva reacció es fa més i més violenta. El manteniment d’un “espai de seguretat” al seu voltant és la constant més essencial de la geopolítica russa des de fa segles.
L’entossudiment ucraïnès per entrar en l’OTAN, i la manca d’iniciativa europea per proposar una alternativa que vagi a favor tant de Kíev com de Moscou, estan passant factura.
El Kremlin no renunciarà al seu “espai de seguretat” per més sancions que Occident li imposi, i encara menys ara que compta amb la Xina i amb un seguit de països que han obertament renegat de la democràcia a l’occidental.
El reconeixement per Moscou de Donetsk i Luhansk sembla, des d'un punt de vista rus, la continuació de la seva política ucraïnesa més que no pas el pas previ a una ofensiva militar a gran escala Share on X
Loading ...
