El més recent dels conflictes que estripen el nostre temps és l’enfrontament entre Ayuso i Casado, que difícilment pot tenir un bon final i que té una repercussió més enllà del propi PP, perquè el fet que aquest sigui l’alternativa de govern fa que una crisi estructural de l’organització alteri, al seu torn, els ja desequilibrats contrapesos amb què ve funcionant la democràcia espanyola.
D’altra banda, i segons com es resolgui, pot significar un impuls formidable per a Vox. I aquest és un altre dels conflictes, el de l’estigmatització d’aquest partit. Des d’una perspectiva racional, i a partir dels fets, és necessari preguntar-se per què partits com UP i el PC, que qüestionen tot l’actual sistema institucional i molts dels fonaments de la nostra societat, poden estar governant, i en contrapartida Vox no pot fer-ho. Les reformes que planteja Vox, per exemple el sistema provincial, les vol dur a terme en el marc de les regles de la Constitució i, per tant, per mitjà de procediments que el nostre sistema accepta planament.
Que Vox s’oposi, per exemple, a una llei com pugui ser la de la lluita contra la violència de gènere tampoc és raó suficient per excloure’l del joc democràtic, perquè les lleis en una democràcia liberal com la nostra són procedimentals i no dogmàtiques i poden ser qüestionades i canviades d’acord amb els procediments. El que és perillós no és voler canviar les lleis d’acord amb les regles, sinó voler declarar que hi ha lleis que són intocables. Això és el que no és democràtic. És estrany que es pugui pactar sense problemes amb Bildu, que continuen sent els hereus confessos de la trajectòria d’ETA, i que al mateix temps es refusi Vox. I, fins i tot, es plantegi la qüestió, com fa algun periodista exaltat, en termes de doctrina europea.
I els conflictes també estripen el país entre independentistes i no independentistes. I per si no fos prou, dins de cada camp les destrals van que volen. Vivim en una espècie de nina russa del conflicte, una Matroska, i cada vegada que obrim una nina d’un conflicte n’apareix una més petita, i una tercera i així successivament.
S’ha obert també, per part de l’estat, el conflicte amb l’Església catòlica, adoptant unes decisions difícilment compatibles amb l’exercici de la justícia, com és investigar els casos de pederàstia, però només aquells comesos per persones pertanyents a l’Església catòlica o a alguns dels seus centres, escoles, etc. És com si volguessin investigar els robatoris i diguessin que només consideraríen els comesos pels gitanos. És evident que davant d’aquesta actitud s’alçarien veus denunciant que era una actitud racista la que impulsava un enfocament esbiaixat.
Aquest fet encara és més evident si es considera que, d’acord amb les dades de l’última dècada, només el 0,2% dels casos han estat comesos per sacerdots i religiosos. O en altres termes, per a cada presumpte delicte d’un d’aquests perfils se n’han produït 18 ocasionats per mestres i professors, en la seva major part dependents de l’estat. Per què se situa el focus en l’1 i no en el 18? Per què en el 0,2% i no en el 99,8% restant? Aquí s’ha obert un conflicte que va molt més enllà de la pederàstia i que marcarà aquesta dècada, com a mínim.
Dins de la UE també és la conflictivitat la que defineix l’escenari, en una situació de ple enfrontament amb Rússia ocasionada per una llarga cadena d’errors. A més la UE es permet accentuar fins a límits insostenibles la pressió contra dos dels seus estats membre, Hongria i Polònia, el 5è més gran, a partir de la sentència del Tribunal de la UE que li atorga la possibilitat de no lliurar fons a aquests països que vulnerin els valors comuns de la UE. Això que sembla raonable, en realitat situa el focus només en 2 països, els ja esmentats de Centreeuropa i, d’altra banda, no queda gens clar en què consisteixen aquests valors comuns.
És el respecte als drets civils i polítics? Doncs, aleshores, Espanya acaba d’aprovar una modificació del Codi Penal que els vulnera greument, perquè liquida el dret de reunió en els voltants de les clíniques avortistes. De fet, la llista de vulneracions dels estats membres és gran, però sembla que només es tenen en compte aquelles que, per exemple, no permeten l’ensenyament de les doctrines de gènere i de LGBTI a l’escola, amb la qual cosa aquest tema resultaria que ha entrat per la porta del darrere en els valors comuns de la UE. Cosa que evidentment és irregular perquè aquests estan ben definits, escrits i no contempla qüestions com la del gènere ni d’altres semblants. Perquè una cosa és no discriminar i una altra molt diferent és adoctrinar amb una determinada visió sobre la naturalesa humana.
I mentre Europa s’esquinça i s’enfronta amb Rússia, es veu en l’obligació de començar una retirada vergonyant, la que fa França a Mali de l’àrea del Sahel, amb la contrapartida immediata de la presència de forces irregulars russes que ocupen el buit deixat i que pertanyen a la companyia Wagner.
Mentre Europa s’encara amb l’est, Rússia va ocupant posicions estratègiques a la seva esquena. Ja és la potència hegemònica a l’Orient Mitjà, per la seva implantació a Síria, i la seva relació amb l’Iran. I es va estenent pel conjunt d’Àfrica, començant per l’estat fallit de Líbia i seguint per part de la zona precisament tan sensible del Sahel, perquè és on operen amb èxit les franquícies d’Al-Qaida i Estat Islàmic.
Tot plegat fa una immensa sensació de desordre. És com un escenari de titelles en el qual cada figura porta un garrot a la mà i va descarregant cops a tord i a dret sense que importi massa el resultat.
El més complicat de tot és que ja no hi ha visiblement una gran autoritat alliberadora. El papa Francesc no és Joan Pau II, ni els EUA inspiren amb el president Biden la confiança de saber que, en últim terme, al darrere de tot hi ha un mur sòlid i fiable.
Loading ...
