És difícil trobar una presidència dels EUA que amb un suport electoral tan important com el que va obtenir Biden, s’hagi ensorrat tan ràpidament. Malgrat que va recollir més vots que cap altre president en la història dels EUA, avui només registra un 42% d’opinions favorables i només una tercera part dels electors demòcrates consideren que seria bo que es presentés a la reelecció. L’actual president cau en tots els grups d’electors, fins i tot amb els més fidels, els negres que voten demòcrata. El problema de Biden és que en la política interior no se’n surt i en l’àmbit internacional la histèrica sortida de l’Afganistan li ha tret tota credibilitat a la política dels EUA.
Aquests fets, que ja hem analitzat a Converses, no es poden separar de la posició que ha mantingut tant la secretària d’estat com el mateix president en relació amb la crisi d’Ucraïna, en la qual en lloc d’intentar mantenir una posició temperada, ha arribat a l’extrem de posar data a la invasió d’aquest país per part de les tropes russes, que havia de produir-se entorn aquest últim dimecres.
La situació és prou ridícula perquè la portaveu russa d’afers exteriors es dediqués a ridiculitzar irònicament l’actitud americana: “demana als mitjans dels EUA i britànics que anunciïn el calendari de les nostres invasions per l’any que ve perquè m’agradaria organitzar les meves vacances”. La mateixa Ucraïna gens tranquil•la amb el moviment de tropes russes, ha mantingut una actitud molt més continguda fins a l’extrem que en dues ocasions el president, Volodímir Zelenski, ha demanat als EUA que moderessin els seus comentaris.
Però el que multiplica el ridícul d’aquesta manca de credibilitat de Biden i de la seva administració ha estat seguida mesellament per la UE, i encara més per l’OTAN, demostrant d’aquesta manera que no tenen capacitat per marcar una política exterior diferent de la que surt de Washington, malgrat que aquesta a vegades resulti incomprensible o terriblement exagerada. Només Alemanya, molt influenciada per la seva dependència del gas rus, ha anat arrossegant-se darrere la posició europea, però manifestant clarament la seva manca d’entusiasme. França, com sempre, ha mantingut el seu reflex gaullista i ha preferit anar pel seu compte dialogant amb Rússia i Ucraïna. En definitiva, en termes econòmics, si com a tal interpretem el seu PIB, França i Rússia són dues potències equivalents, fet que òbviament no és veritat en el pla dels respectius potencials polítics.
La història d’Ucraïna i Rússia està inacabada, però de moment els principals perdedors són Europa i aquell país perquè l’únic que s’ha aconseguit fins ara és empènyer Rússia a estrènyer lligams amb la Xina, i aquesta és la pitjor solució que per al futur de la UE podríem desitjar.
1 comentari. Leave new
Cof, cof!