Significat geopolític de la crisi ucraïnesa

El significat profund de l’actual crisi ucraïnesa posa en relleu dues necessitats: la de reconsiderar l’ordre mundial posterior a la desaparició de l’URSS l’any1991 (no es va fer en aquella època, Putin clama que s’hauria d’haver fet) i la d’establir una associació estratègica entre la UE i Rússia.

Dos prestigiosos analistes  acaben d’opinar sobre aquesta qüestió.

El primer és l’anglès Timothy Garton Ash, catedràtic d’Estudis Europeus de la Universitat  d’Oxford. Ens recorda en un article recent que  Euràsia -entesa com l’immens territori format per Europa i l’antiga URSS- té dos models d’ordre possibles:  Hèlsinki i Ialta. Occident no s’ha decantat per cap d’ells, sinó que els ha aplicat tots dos una mica i malament, i això explica la crisi ucraïnesa.

El primer model es va  desenvolupar a partir de  l’Acta Final de Hèlsinki de 1975 i es va articular plenament el 1990 amb l’adopció de  l’anomenada Carta de París per a una nova Europa. Posteriorment, va donar origen a  l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Aquesta està conformada actualment per 57 estats: tots els països d’Europa més els d’Àsia Central, Mongòlia, els  Estats Units i el Canadà. És l’organisme regional de seguretat més gran del món i té la seu a  Viena. El model Hèlsinki defensa una Europa formada per estats democràtics iguals, sobirans i independents, que respectin l’estat de dret i es comprometin a resoldre totes les disputes per mitjans pacífics. El seu lema és: “Una Europa unida, lliure i en pau“.

Occident aposta pel model Hèlsinki i la Rússia de Putin pel model Ialta

El model alternatiu és Ialta. La cimera mantinguda el febrer de 1945 entre Stalin, Roosevelt i Churchill a Ialta (Crimea), s’ha convertit en un sinònim del repartiment d’Europa entre les grans potències, que van dividir el continent en àrees d’influència de l’Est i de l’Oest. Occident aposta pel model Hèlsinki i la Rússia de Putin pel model Ialta.

Després d’una greu disputa entre els països occidentals a la cimera de l’OTAN celebrada a Bucarest l’abril de 2008, es va arribar a un acord pertorbador: es va fer una declaració pública afirmant que Ucraïna i Geòrgia s’incorporarien a l’OTAN, amb el benentès en privat que l’OTAN no mouria un dit per fer-ho realitat. I des d’aleshores  Occident ha quedat empantanegat en aquesta situació de confusió estratègica. Occident s’ha obert a Ucraïna només a mitges,  ha defensat a mitges la seva independència, integritat territorial i capacitat de transició per esdevenir un estat europeu viable, sobirà i democràtic. Ucraïna no és membre de l’OTAN, ni ho serà a curt termini, però l’OTAN sí  que és a Ucraïna. Alguns estats membres de l’OTAN, com els Estats Units i el Regne Unit, li han subministrat armes i li han enviat personal d’entrenament militar. Ucraïna no és membre de la UE, ni ho serà a curt termini, però la UE sí que és a Ucraïna.

Occident necessita escollir d’una vegada. Garton Ash pensa que hauríem de decantar-nos pel model Hèlsinki. Els països que actualment formen part de la UE i de l’OTAN han de consagrar-se, amb paciència i constància, a fer realitat l’objectiu d’una Europa “unida, lliure i en pau”,  no només de paraula sinó amb  fets.

Un component essencial d’aquesta estratègia a llarg termini és que estigui  oberta  a la participació d’una Rússia democràtica. Ho pot arribar a ser amb el pas del temps, ha canviat molt des de la caiguda de la tirania totalitària comunista, però no n’hi ha prou. Putin és un epígon d’aquella tirania, un extinent coronel del KGB que no creu en la democràcia liberal.

Davant d’una superpotència xinesa bel·ligerant, hi ha molts motius per pensar que una Rússia democràtica seria un membre molt recomanable d’una aliança de seguretat defensiva que unís l’Amèrica del Nord, Europa i Euràsia

Quan uns estadistes veterans i pesos pesants de l’establishment alemany van proposar fa poc que s’invités Rússia a incorporar-se a l’OTAN, hi va haver qui ho va desestimar com un cas de russòfila exacerbada. Però és justament el que cal fer. Davant d’una superpotència xinesa bel·ligerant, hi ha molts motius per pensar que una Rússia democràtica seria un membre molt recomanable d’una aliança de seguretat defensiva que unís l’Amèrica del Nord, Europa i Euràsia. La relació amb la UE serà més complicada, però l’arquitectura europea ja dona cabuda a importants països que no són membres de la UE (l’Europa de Schengen,  l’Europa de l’euro, etc.).

A la UE li convé, doncs, una associació estratègica amb Rússia,  i això per quatre motius principals.

El primer és la tradició cultural comuna (religió, música, art, literatura, etc.)  fruit  de l’existència d’una ànima europea de Rússia, al costat de l’asiàtica.

El segon és la complementarietat existent entre les economies russa i europea. Rússia, amb els seus  disset milions de quilòmetres quadrats (trenta- quatre Espanya), és el país més gran del món. Els seus recursos naturals són immensos, però continua sent un país econòmicament endarrerit. Es parla habitualment  de Rússia  com “un califat energètic“, pel sistema polític autoritari imposat per Putin  i l’abundància de gas i petroli. La immensitat de recursos naturals contrasta amb un PIB que no arriba al d’Itàlia.  La seva  població és minsa,  envellida i decreixent.

En tercer lloc, una bona relació entre Rússia i la UE evita que la primera llisqui cap al  gran veí xinès i ambdós  acabin conformant un gegant autocràtic mundial.

En quart lloc, per ajudar Rússia a fer el pas endavant cap a una veritable democràcia, cosa que Putin tem tant (igual que tem una Ucraïna democràtica).

La UE ha de tenir una relació especial i profunda amb Rússia, un país amb el qual comparteix història, cultura, tradició religiosa, interessos econòmics i geopolítics. Ens necessitem mútuament.

Timothy Garton Ash proposa  que s’adopti una  estratègia  anti-Putin, però  al mateix temps  pro russa, pensant que Putin no es pot eternitzar en el poder.  El règim autoritari de Putin té molta por que Rússia “segueixi el camí europeu“. Putin sap el que vol. Occident i la UE també ho haurien  de saber. L’objectiu a llarg termini de Putin a l’est d’Europa és més que evident. Vol recuperar fins allà on pugui l’imperi soviètic, la condició de gran potència i l’esfera d’influència que Rússia va perdre d’una manera tan sobtada fa trenta anys, arran de la desintegració de l’URSS el desembre de 1991, que ell considera com “el pitjor desastre estratègic  del segle vint“.

El segon analista és la professora espanyola de dret  europeu, Araceli Mangas. Acaba d’escriure en  un article també recent que la UE ha comès un greu error amb Rússia. Des de fa dècades no ha sigut capaç d’acostar-se a Moscou com un aliat important i ha fet un seguidisme dels Estats Units sense estratègia pròpia. No ha sabut buscar a Moscou per enfortir-se amb un Estat amic en el veïnatge, amb el que Europa comparteix història, cultura i religió.

Entre 1991 i 2008, inclosos els dos primers governs de Putin (1999-2008), Rússia era un Estat en transició i fiable que participava amb beneplàcit de la governança d’interessos comuns. El Kremlin va digerir la integració de dotze antics Estats comunistes  -alguns amb fronteres compartides- a la UE i a l’OTAN. Però les dues organitzacions, en lloc d’ajudar-la a millorar la seva incipient democràcia en pagament de la seva tolerància, “la varen anar aïllant i castigant pel seu passat comunista“.

“Entre 1998 i 2014 es va perdre una possible Rússia europea i cooperativa“.

Rússia va constatar el febrer de 2008 que la UE i els Estats Units podien envair Estats violant el dret internacional (l’actual Sèrbia l’any 1999) i, una vegada democratitzada Sèrbia (des de 2001) trencar anys després la seva integritat territorial creant un Estat fantasma (Kosovo, febrer de 2008) per la força. Allí va començar tot, segons Araceli Mangas. Putin es va sentir enganyat.  Va calcar a “l’imperi del bé“ (amb les seves actuacions a l’antiga Iugoslàvia, al Sàhara i a Palestina) envaint part de Geòrgia l’estiu de 2008 i va prendre consciència de l’engany de la UE i l’OTAN en atreure al si comunitari i atlàntic als seus veïns ucraïnesos quan la UE va enviar a Kíev la seva maldestre Alta Representant per afers exteriors i seguretat, la britànica  Catherine Ashton, a negociar un acord d’associació amb Ucraïna i se’n va emportar a Brussel·les una guerra civil. Putin va respondre més tard amb el retorn de Crimea al mapa rus, on sempre ha estat. Putin es va adonar de la doble vara de mesurar dels occidentals. “Entre 1998 i 2014 es va perdre una possible Rússia europea i cooperativa“.

Els prejudicis occidentals per l’etapa comunista han impedit atreure Rússia cap a una democràcia imperfecta i un partenariat previsible, i li han facilitat tutelar   “estats canalla“    com Veneçuela, Nicaragua, Cuba, Síria o Iran. Araceli Mangas pensa que “hem llençat  Rússia als braços del seu veí xinès; la UE pagarà un preu alt per menysprear i empènyer Moscou per un camí que només ens debilita i enforteix  la Xina“.  

S’ha complicat restablir ponts amb Rússia, però hauria de ser un repte prioritari i evolutiu fins a acostar-la al món occidental europeu al qui ha estat unida durant segles

S’ha complicat restablir ponts amb Rússia, però hauria de ser un repte prioritari i evolutiu fins a acostar-la al món occidental europeu al qui ha estat unida durant segles. La dependència energètica i l’important comerç amb Rússia ha de ser un punt bàsic i un pont per retornar a les relacions de finals del segle XX i principis del XXI per a  embridar Rússia.

La vocació de la UE com a tercera gran potència d’un nou  món multipolar queda tocada  en abandonar els seus interessos a favor dels Estats Units i deixar Rússia a la seva sort, malgrat ser una societat de tradicions culturals i religioses afins. Araceli Mangas sosté que  la UE ha d’assumir la seva potència  impedint que potències menors, com Rússia i Turquia, sense valors i més agressives, ocupin el seu espai. “Cal evitar que els Estats Units exerceixi la seva tutela sobre el club comunitari segons els seus propis interessos“.

A la vista de les anàlisis anteriors, s’albiren dues conclusions:

La primera sobre la UE. Si  vol ser de debò un actor global, no pot cedir la gestió dels seus interessos als Estats Units, sinó que ha d’assumir les seves responsabilitats, per a la qual cosa necessita arribar urgentment a una unió política que li permeti dotar-se de veritables polítiques comunes en afers exteriors i defensa. Europa ha d’aprendre a valer-se per si mateixa. Vivim en un nou ordre mundial en què al poder se l’ha de contestar amb poder. Els Estats Units no reduirà la seva presència a Europa fins que  Brussel·les hagi sigut capaç de crear un veritable contrapès de  Rússia.

La segona conclusió és sobre la crisi ucraïnesa. Una possible solució consistiria a aproximar Ucraïna en els àmbits econòmics i polítics a la UE i a Occident, sent això el que vol fer i desitja la seva ciutadania, però simultàniament arribant amb Rússia a un acord de neutralització militar (“finlandització”) per eliminar l’excusa russa de l’amenaça militar occidental. Aquesta solució ha portat pau i prosperitat als finesos, i també als austríacs.