Europa vol anar a la guerra? L’estranya enquesta

Mirant al teu veí i més enllà, no sembla que els ciutadans d’Europa estiguin disposats a anar a fer la guerra per Ucraïna. Però, meravella de les enquestes, el Consell Europeu de Relacions Exteriors ens regala una confusa enquesta en la qual afirma que el 62% dels europeus donen suport a la defensa armada d’Ucraïna. És clar que l’enquesta no ha estat realitzada a tots els països de la UE , sinó només a Alemanya, Suècia, França, Itàlia, Polònia, Romania i el cas particular de Finlàndia.

Per tant, d’entrada ja no expressa l’opinió dels membres de la UE, sinó d’alguns països i en tot cas els seus resultats ofereixen dubtes que afecten la seva credibilitat.

És dubtós que les poblacions d’Europa donessin suport a una intervenció militar que obligués a portar soldats a Ucraïna i menys encara si es produís el risc d’una guerra nuclear. Perquè la veritat és que Rússia difícilment pot voler anar a la guerra. De fet, totes les declaracions d’aquesta part han estat en sentit negatiu, i contrasten amb les del president Biden que per dues vegades ha donat com a fet la pròxima invasió d’Ucraïna per part del seu veí, fins a l’extrem que el mateix president d’aquell país, Volodímir Zelenski, ha protestat per l’alarmisme que aquestes declaracions nord-americanes provoquen sobre la població al seu país i afecten les aliances econòmiques.

Per què no pot anar a una guerra Rússia? Doncs perquè el seu potencial militar, que es fonamenta en el potencial econòmic, és modest. Recordem-ho, el PIB de Rússia és lleugerament superior a l’espanyol, 1.203 milers de milions d’euros per part d’Espanya, per 1.293 milers de milions d’euros per part de Rússia. Rússia només és 93 millers milions d’euros més gran que el potencial espanyol. És evident que Espanya no està en condicions de fer cap guerra.

Una altra referència: l’economia d’Alemanya ella sola és quasi dues vegades i mitja més gran que la russa, i França amb 2.304 milers de milions d’euros, la supera àmpliament. Aleshores, per què aquest entestament en veure una guerra imminent provocada per una invasió russa?

A qui beneficia aquesta línia? Als EUA, que, per una banda, torna a situar-se com l’amo d’Europa. L’espectacle de Biden indicant en presència del primer ministre alemany que el nou gasoducte que connecta el país germànic amb el rus no s’obriria si hi havia intervenció russa, davant el silenci del qual és el responsable Alemanya, assenyala clarament més que mai com avui Europa està en mans americanes. És a dir, de l’OTAN.

Aquest fet té moltes conseqüències negatives. D’una banda, aboca Rússia a les mans de la Xina, i el converteix en un soci necessari. Ja s’han produït passes de gegant en aquest sentit, quan per primera vegada el règim de Pequín ha donat suport a la posició russa sobre Crimea i tot seguit per la cimera entre Putin i Xi Jinping, en la qual han establert importants acords en els quals el cas rus juga un paper important.

És que la UE vol tenir a les seves pedreres el potencial xinès instal•lat? És que Rússia no és l’aliat natural i lògic d’Europa perquè les seves economies són altament complementàries i els beneficis serien mutus? Per què resulta tan inacceptable que Ucraïna sigui un país neutral que pugui tenir bones relacions econòmiques amb tractes amb Rússia i Europa? No és aquest el model d’èxit de Finlàndia? Per què es pretén militaritzar Ucraïna, que és un país amb una economia ensorrada i sense perspectives, en lloc de dotar-la d’estabilitat i facilitar el seu desenvolupament econòmic?

La idea completa d’Europa incorpora Rússia, i si l’URSS això ho feia impossible, ara l’oportunitat és evident. Una oportunitat que ja va decidir fa molts anys el general de Gaulle quan parlava d’Europa “de l’Atlàntic als Urals”, en la qual, per cert i no és una dada menor, no hi formava part el Regne Unit. Si Europa vol tenir algun protagonisme en aquest nou segle, ha d’esbandir-se la submissió dels EUA, que juguen estratègicament a evitar que el gas rus alimenti Europa, beneficiant així el preu més car del seu gas produït pel fracking i donant joc als seus aliats àrabs perquè n’exportin cap a la necessitada Europa.

El projecte ha de ser un altre, i la resposta és tan senzilla com garantir que no hi ha força militar que tingui com a adversari teòric Rússia, un absurd que es manté avui en dia amb l’OTAN. Només cal pensar què passaria si Rússia comencés a instal•lar bases militars a Veneçuela, Cuba i Nicaragua, i que la Xina s’expandís pels grans ports llatinoamericans. EUA posaria el crit al cel i denunciaria l’amenaça. Aquesta amenaça és sota la qual viu la Rússia des de fa anys, i no té sentit que la política vers ella sigui la mateixa que la que regia les relacions internacionals europees quan manava l’URSS.

 Loading ...