Pandemònium: salvar Europa

L’historiador i politòleg  flamenc, Luuk van Middelaar, nascut a Eindhoven l’any 1973, professor de la Universitat holandesa de Leiden i de la Universitat Catòlica de Lovaina a Bèlgica, és un dels analistes més destacats del procés d’integració europea.

Ha sigut  speechwriter (redactor de discursos) del primer president a temps complet del Consell Europeu, el belga Herman Van Rompuy, entre 2009 i 2014. Coneix a fons les institucions comunitàries, tracta habitualment amb els seus líders i els seus funcionaris, que sempre llegeixen amb atenció el que escriu, igual que  ho fan molts  seguidors del procés d’integració europea.

Fa una dècada va publicar un llibre titulat “El passatge a Europa. Història d’un començament“ (Galaxia Gutenberg, 2010), on explicava  la història de la UE, així com les seves  complexitats institucionals i peripècies polítiques, i va ser un gran èxit editorial. A l’any 2017 va publicar “Quan Europa improvisa. Deu anys de crisis polítiques“ (Gallimard, 2017).  A finals del 2021 n’ha  publicat  un altre   amb el títol de “Pandemonium. Saving Europe“ (Agenda Publishing,2021), que en aquests començaments d’any és una lectura  recomanable  per a tots aquells que s’interessin pel futur d’Europa.

La tesi central de Middelaar, plantejada en els primers capítols del llibre,  és que la Unió Europea (abans Comunitat Europea)  va viure  unes dècades fundacionals tranquil·les i exitoses. Són les que van  des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín. Concretament, des de 1951, any fundacional de la Comunitat Europea, fins a l’any 1989. Aquelles dècades  es varen  caracteritzar  a la UE pel desenvolupament d’“una política de regles“ o “una política de normes“. La UE  era una plataforma nova que s’havia creat perquè els seus estats  membres es relacionessin entre si, en un entorn de pau i  prosperitat, amb  la seguretat exterior garantida pel gran impulsor i protector del projecte: els Estats Units d’Amèrica. Una consigna imperant era compartida per tothom: “mai més guerra entre nosaltres”.

La majoria d’energies polítiques de la UE en els seus començaments es varen dedicar  a  construir un marc  de regles i de normes, que va permetre arribar  aviat a la creació d’un mercat continental, a través d’una unió duanera  i d’un mercat  comú. Tot un èxit en si mateix, no només pel fet de la liberalització dels  intercanvis, molt aplaudida pel món econòmic i empresarial,  sinó per la proximitat política que generava, que era el “pegament”  que mantenia units els estats.

Però, segons Van Middelaar, les coses varen canviar radicalment, des del punt de vista geopolític, a partir de l’any 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín, la posterior  desaparició de l’URSS (1991)  i la democratització dels països del centre i est d’Europa, que de seguida varen trucar a la porta de la UE per demanar la seva adhesió com a membres de ple dret. I altra vegada les coses  varen tornar a canviar radicalment a partir de 2005,   a partir de  l’arribada sobtada d’una concatenació de crisis polítiques, econòmiques, i socials -tant internes com externes- cadascuna d’elles imprevista i de grans dimensions, fins avui en dia.

Estem parlant del  fracàs  del tractat constitucional de la UE (2005), la Gran Recessió  (2007), la crisi de l’euro (2010), la crisi de Crimea (2014), la crisi dels refugiats (2015), el Brexit (2016), Trump (2016) i la pandèmia (2020). Aquesta “concatenació de crisis“,   “pluricrisi“ o  “crisi hidra“, segons diferents analistes, ha provocat una vertadera “crisi existencial“ de la UE, en paraules de l’anterior president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker.  Al voltant de totes elles, profetes de l’apocalipsi varen anunciar repetides vegades el final de la Unió, però no ha estat així. Economistes tan reputats com el nord-americà, Paul Krugman, va assegurar l’any 2010 que l’euro “morirà, és qüestió de mesos“. Col·legues seus famosos havien assegurat els anys noranta del segle passat que el naixement de l’euro era “senzillament impossible“, i també hagueren de reconèixer que s’havien equivocat.

A partir de la caiguda del Mur de Berlín  i fins avui (1989-2022), la UE s’ha caracteritzat per “una política d’esdeveniments“, en contraposició a l’anterior  política de “regles“ o de  “normes“, experimentada  durant les seves primeres dècades de vida (1951-1989). La UE ha hagut de dedicar pràcticament totes les seves energies a tractar d’assimilar i superar els “esdeveniments“, vertaderes crisis,   que anaven trucant a les seves portes, tots novadors i que reclamaven tractaments també novadors. Poc o res s’havia   preparat  amb previsió  sobre  els remeis per a superar-los. No s’havien previst. En conseqüència, s’ha hagut d’improvisar molt (d’aquí el títol del segon llibre de Van Middleaar abans comentat,  “Quan Europa improvisa“) i s’ha hagut de treballar molt de pressa i contra corrent, travessant grans riscos que podien provocar en qualsevol moment el naufragi del vaixell comunitari.

L’expresident de la Comissió Europea, el francès Jacques Delors, va arribar a parlar diverses vegades, al llarg de la travessia perillosa, del  “risc de mort” de la  UE. Aquesta no ha mort i segueix ben viva. Però avui en dia està lluitant contra la pandèmia i encara pateix les seqüeles dels canvis geopolítics tectònics de 1989 i dels efectes de la concatenació de  grans crisis  començada l’any 2005.

L’autor assenyala, doncs, tres períodes clarament diferenciats en el procés d’integració europea.

El  primer període és el  de  fundació a partir de 1945, amb la seva característica política de regles i normes. L’impuls el dona la Declaració Schuman de 9 de maig de 1951. Els “pares fundadors” proclamaven una nova era, amb el final de la guerra i Europa com a promesa.  Receptes pragmàtiques de Jean Monnet: creació d’interessos econòmics comuns i “mètode comunitari”  de decisions polítiques. Clam permanent de futur. A la gent li agradava parlar del “projecte europeu“. Es vivia “a crèdit“. A Brussel·les cada “no“ era un “encara no“. El moviment era cap a “més Europa“.  Era el període la Promesa.  Els britànics entren l’any 1973 i descobreixin que Europa és un moviment cap endavant, cap a “una unió cada vegada més forta“, tres paraules famoses. Un tabú era apel·lar l’interès nacional. Un segon tabú era parlar en termes de diferències entre estats membres. Un tercer tabú era preguntar per la ubicació del govern de la Unió.  Un quart tabú era parlar de fronteres. Imperava el somni europeu post Segona Guerra Mundial d’una nova era.

El segon període és el de refundació a partir de 1989. Comença la metamorfosi d’una Europa de les regles cap a una Europa dels esdeveniments, fins avui en dia. La “mare de tots els shocks“, “el Bing bang”, és la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989, que obliga a fer una reavaluació fonamental als estats europeus. Comparable amb la Declaració Schuman de 1951, el shock de Berlín de 9 de novembre de 1989 (jo estava a Brussel·les, al meu despatx de la Comissió Europea, em telefona el meu fill David i em diu que està veient per televisió la caiguda del Mur de Berlín) resultarà en el Tractat de Maastricht de 1992 i la creació de la UE. Un Nou Començament (vegeu el meu llibret d’història de la UE: hi ha dues fases a la història de la UE, abans de Maastricht i després de Maastricht). Un Nou Començament que va conduir a escaramusses fascinants entre la Promesa i la realitat històrica, un període de confusió en el qual velles i noves formes, Comunitat i Unió, existien conjuntament de manera independent i de manera barrejada.

Nous camins es van dissenyar.

Primer, la UE tractaria sobre seguretat. Per insistència de França, en contra del parer britànic, el Tractat de Maastricht inclou una política comuna d’afers exteriors i seguretat. La nova Alemanya reunificada premia a favor de l’entrada dels països de l’est.

Segon camí, la creació d’una moneda comuna, conseqüència directa de la caiguda del Mur de Berlín. El president francès Mitterrand en va fer un test de cara al lligam d’Alemanya al club. El canceller alemany Kohl va entendre la pressió francesa. L’euro es presentava com una extensió del mercat únic, segon la vella política de les regles. Després que París forcés la gran concessió de què hi havia d’haver una moneda comuna (adéu al mark, adeu al Bundesbank dominant, el que volia França sobretot), a Bonn se li va concedir de determinar com seria aquesta moneda comuna. L’euro hauria de ser tan estable com el mark, el nou banc central tan independent de la política com el Bundesbank, etc. D’aquí va néixer el Banc Central Europeu, etc. Els britànics varen dir no a l’euro. Per a Londres, era un pas que anava molt més enllà de la vella política de regles. Amb Maastricht comencen les excepcions, opt–outs i opt–ins. En aquesta reconeixença de diferències ja s’anunciava una cosa molt important: la caiguda de la Promesa.

Tercer camí: la politització de les institucions, amb unes relacions més fortes amb ciutadans i votants. L’estructura institucional europea és fruit del treball en equip i de la rivalitat entre França i Alemanya, entre estats petits i estats grans, entre capitals nacionals i institucions centrals.  Mai hi ha hagut un acord sobre una estructura òptima.

Si contemplem la política com un teatre, veurem tres estils dramatúrgics desenvolupats: despolitització (1945-1989), parlamentarització i cimerisme (a partir de 1989).

Primer estil: Comunitat despolititzada. Tres institucions organitzen els afers . La Comissió a Brussel·les fa propostes, administra i fa de “guardiana dels tractats“. Des de Luxemburg el Tribunal de Justícia vigila el Tractat i defensa l’ordre legal emergent. El Consell de Ministres negocien i determinen les regles. Els funcionaris, les coses van lents i fora de la vista del públic.  Es treballa entre bastidors, darrere dels escenaris. El suport dels ciutadans no es deriva d’una participació democràtica, sinó de  l’obtenció de resultats pràctics.

A partir de 1960, dues intervencions dramatúrgiques són usades en un esforç per posar el públic i el ciutadà en el teatre, resultant el Parlament Europeu i el Consell Europeu de caps d’estat i de governs. Hi havia un desacord: 1) un grup liderat per Alemanya (occidental), Itàlia, Bèlgica i Luxemburg, partint de la Promesa, volien crear una relació directa entre el Parlament i els votants i dotar a la Comissió de la legitimitat d’un govern; 2) un segon grup liderat per França, presentar al teatre votants nacionals, líders governamentals i figures centrals.

Anys sense acord. Fins al 1974 amb Giscard d’Estaing: Consell Europeu i eleccions directes  al Parlament Europeu. Els estats membres varen portar aquest compromís a Maastricht. L’any 1991. E va donar poder legislatiu al PE juntament amb el Consell.  Amb aquestes decisions, els líders reconeixien que una Unió que es compromet amb esdeveniments polítics necessita el suport i les veus dels votants. Era l’època de la politització sense govern.

El públic és conscient que Europa ha canviat després de 1989. Durant el procés de ratificació del Tractat de Maastricht, gran resistència.  El juny de 1992, els danesos voten contra el Tractat, el rebutgen (Visca Dinamarca, escriu Rafael Termes) (jo en un article: el bodrio de Maastricht, en Salmurri s’emprenya), s’oposen a les innovacions de Maastricht, com l’euro. Aquest rebuig va ser una novetat i un shock. A França va anar d’un pèl que no s’aprovés. Jacques Delors estava molt desil·lusionat. La Comissió i el Parlament enfadats perquè s’infringia el sagrat “mètode comunitari“.  Angela Merkel parlava del  “mètode de la Unió“. Havia violat un tabú.Va rebaixar les paraules.

Tercer període: crisis des de 2005 fins ara. Concatenació d’esdeveniments. 2008 guerra entre Geòrgia i Rússia. 2008 Gran Recessió, etc. La UE improvisa. Fins avui. Cal responsabilitat i responsables. I respostes. La gent demana respostes. Què fa Brussel·les? Res de passive consensus.

Van Middelaard, avisa que el perill no ha passat, que hi haurà més crisis els pròxims anys, i que hem de perfeccionar “la política d’esdeveniments“ fins a convertir-la en una política convencional. A més, totes i cadascuna de les solucions  que es vagin prenent per superar crisis actuals i futures hauran de convèncer als ciutadans, com ja s’ha hagut de fer a partir de 2005, de manera molt diferent de com es feia durant les primeres dècades del procés integrador (1951-1989), on regnava un  “consens passiu” entre els ciutadans.

Abans de 1989 a Europa es feia una política entre  bastidors, fora de la visió pública, amb diplomàtics, funcionaris, negociadors. Era un actiu molt potent i sovint l’única forma d’arribar a acords top-down  (de dalt cap a baix), des de  les “elits“  cap avall, cap al ciutadà del carrer, que acceptava les propostes que li feien “des de dalt” amb complaença, amb confiança, i sense intervenir-hi gaire o gens. Tot li semblava bé, en nom d’Europa. L’economia acompanyava. El projecte integrador europeu era molt seductor, era la gran novetat. El ciutadà estava content de veure imperar la pau i la prosperitat a Europa (només a l’Europa occidental, és clar). S’estaven  vivint “els trenta anys gloriosos“ posteriors a la Segona Guerra Mundial, que són recordats per molts a Europa amb gran nostàlgia.

El darrer llibre de Van Middelaar porta, com és costum en tots els seus llibres, un títol i un subtítol. El títol és “Pandemònium“. Ell mateix ens explica que es tracta d’una paraula inventada pel poeta i assagista anglès  John Milton (1608-1674),  apareguda al final del llibre primer del seu famós llibre “El paradís perdut“ (1667),  per significar la capital de l’infern, “l’alta capital de Satanàs  i dels seus acòlits“, construïda pels àngels caiguts per indicació del malvat  Mammon. En el llenguatge comú, un “pandemònium” és un lloc o una situació on regna una  gran confusió amb crits,  soroll, agitació i angoixa.  En el darrer llibre de Van Middelaar es tracta d’una metàfora de les situacions viscudes a  Brussel·les, la capital comunitària,  durant els anys dels  grans reptes o “esdeveniments“. El subtítol del llibre és “Salvar Europa“. Aquí l’autor ens vol indicar que, després del gran patiment, pot arribar la salvació. Pot arribar, és clar, sempre que   es lluiti  amb coratge.

Segons Van Middelaar, “Europa és un  continent especial que ha assolit una certa unitat i que combina una enorme diversitat i una pluralitat immensa. Un continent que  no arribarà fàcilment, ni aviat,  a crear una mena de superestat, una mena d’Estats Units d’Europa, però sí que haurà d’anar avançant cap a una unitat cada vegada més gran, elaborada  amb  estil propi, sense copiar models exteriors“. Pensa que “si hem superat crisis existencials, és probable que puguem sobreviure altres reptes”. Ens recorda  que  “la democràcia és el cor de la societat europea; són les llibertats polítiques, el dret a votar,  d’organitzar-se, l’oposició política, el dret de llibertat d’expressió, tot això  és  part de la nostra identitat política”. I  avisa que “la capacitat per superar els futurs  esdeveniments reptadors requerirà un pensament més estratègic per part dels mecanismes institucionals europeus“.

Els dos penúltims capítols del llibre es dediquen a la darrera gran crisi del coronavirus i el gir de la UE cap a l’obertura, visibilitat i transparència reclamades pels ciutadans europeus.

Sobre el coronavirus escriu: “És la darrera crisi d’una llarga sèrie. Cada crisi presenta un quadre magnífic sobre les fortaleses i les febleses de la UE. Aquesta darrera crisi del coronavirus impulsa Europa a convertir-se en una comunitat de destí que afronta els esdeveniments com un tot unificat“.

Sobre les reclamacions dels ciutadans europeus, Van Middelaar declara  el següent: “El principi fonamental del meu llibre  consisteix  a assenyalar la importància de  la revolució que  s’està produint  davant dels nostres propis ulls al llarg dels darrers trenta anys.  Aquesta revolució  no solament fa referència a qui pren les decisions i com es prenen, sinó a la manera com la UE és percebuda, la manera com el poble observa la política europea i perquè  ara més que mai el poble europeu demana poder expressar el seu parer en una vida política compartida.  La política d’esdeveniments comporta la participació de la ciutadania, significa el final del “consens passiu“ dels ciutadans sobre el procés integrador europeu, característic dels primers trenta anys de la seva història. La pandèmia ha accelerat tots aquests canvis“. “Durant els primers trenta anys de la seva història, la UE ha sigut una fàbrica de produir regles, però a partir de 1989, i fins avui, s’ha anat convertint en una comunitat europea de destí“.

El darrer capítol del llibre és cabdal.

És on l’autor  planteja  la necessitat de què Europa adopti “un pensament i una acció  estratègics“ per afrontar el repte que suposa un món actual geopolític completament transformat amb el lideratge nord-americà en declivi, la gran reemergència de la Xina i la reaparició de vells imperis amenaçadors com, per exemple, el rus, l’otomà o l’iranià.  Sense aquests “pensament i acció estratègics“, el futur d’Europa és molt compromès.

El llibre acaba amb aquestes paraules: “L’era de la seguretat, prosperitat i llibertat sense cost s’ha acabat per a  Europa. Els esdeveniments, la política d’esdeveniments i no de regles, forçarà al ciutadà europeu i als seus polítics a reconèixer i considerar  decisions  difícils i potser tràgiques, com també forçarà a la UE a començar a operar estratègicament. En darrer terme, ens hi juguem la salvació d’Europa“.

Les  darreres paraules de Van Middelaar en una entrevista que un mitjà de Barcelona li va fer l’any 2013 varen ser les següents: “La UE no és el cel que varen somiar els seus fundadors, però tampoc l’infern de les eternes guerres civils europees. La UE és un purgatori que gestiona, si es vol, la nostra decadència, però és un purgatori molt habitable. Jo diria que les forces de la construcció europea s’han imposat i es continuaran imposant  a les forces de la destrucció“.

 Loading ...