El Congrés dels Diputats ha iniciat el procés per poder investigar els presumptes abusos sexuals comesos per personal de l’Església, sacerdots i religiosos. I una de les raons fonamentals és la de donar atenció a les seves víctimes, que és un propòsit ben lloable. Algun d’aquests afectats, que ara són persones d’una gran notorietat, demanen que aflori “l’iceberg de la pederàstia clerical”, és a dir, la part submergida més gran a la massa de gel que no es mostra a simple vista.
Al mateix temps, la fiscalia, a càrrec de la polititzada exministra de Sánchez, Dolores Delgado, ha donat indicacions perquè es faci un rastreig dels abusos comesos. Hi ha un detall ben interessant en aquesta iniciativa fiscal i és que no és la primera vegada que es du a terme. Quan era ministra de Justícia i membre destacat del PSOE l’any 2019, ja va encarregar a la qui era fiscal general María José Segarra, que dugués a terme una cosa semblant. Però, atenció, la instrucció que aleshores va passar la fiscal general als 17 fiscals superiors va ser que recollissin totes les dades dels abusos a menors en general i no només, com ha fet ara Dolores Delgado, els relacionats amb l’Església.
Era el més lògic, es tracta de tenir un mapa dels abusos sobre menors i no només els que comet una organització de la societat, perquè podria ser que aquesta ni de lluny fos la més responsable en aquest dissortat afer. Els treballs de la fiscalia no es van arribar a completar mai, entre altres coses perquè van constatar la seva complexitat.
Ara el camí es reprèn en el doble front del Congrés i la fiscalia, i ha vingut precedit d’una campanya de 2 anys del diari El País, que fins i tot ha arribat a posar a disposició de qui ho volgués un telèfon per denunciar anònimament presumptes casos de pederàstia. Però, també en aquest cas, només si el presumpte culpable era un sacerdot o un religiós. Quin sentit té que un mitjà de comunicació inciti a la denúncia anònima? Quin valor té aquesta denúncia?
Es pot pensar, hi ha gent que ja ho creu aquestes alçades de la pel·lícula, que tot plegat és conseqüència que al si de l’Església hi ha un niu de pederastes. Res més equivocat. Certament, n’hi ha, però en el context de la nostra societat, moralment molt deteriorada, són una ínfima proporció.
Si examinem la taula de la fundació ANAR dels casos comesos entre el 2009 i el 2019, l’última dècada, resulta que només el 0,2% dels casos de pederàstia corresponen a sacerdots.
El gruix més important és en mans dels pares, un 23,3% que si se li afegeix la mare (1,4%), la parella del pare (0,3%), la parella de la mare (5,4%), arribem quasi al 30% dels casos. Aquí tindríem el gruix més important i més terrible. Un segon grup està format pels companys i amics, que representen més del 14%, la parella el xicot o la xicota (5.6%), els professors (3,7%) i els monitors (1%). Després hi ha els entorns familiars, els oncles, cosins, avis, amics de la família, germans, germanastres i altres tipus de familiars. També els veïns amb un 1%. Atenció els internautes, un 5.9% i els adults sense cap mena de relació un 9,9%.
Veiem que hi ha molta tela a tallar amb el tema de la pederàstia, però que ni de lluny té a veure amb els sacerdots. Si hem de posar el focus en el 0,2% com a corporació, cal preguntar-se perquè no situa aquest mateix focus, amb molta més raó, en els professors que són 26 vegades més responsables dels casos de pederàstia que la corporació sacerdotal. O amb els monitors que multipliquen per 5 el nombre de casos, i ja no diguem la situació familiar i el seu entorn, o el risc que genera internet.
En realitat, el que fan el Congrés i la fiscalia, concentrant la seva atenció en el 0,2% dels casos, és senzillament emmascarar, per no dir protegir, tot el gruix de la pederàstia que practica la nostra societat fins a nivells d’escàndol. El que es busca és un boc expiatori que serveixi per sublimar el crim del conjunt i això és el que estan fent en aquests moments la nostra classe política i la fiscalia que, en teoria, defensen els drets dels ciutadans. De pas s’actua contra l’Església, que és una tendència innata en la majoria de partits com el PSOE, Podemos, ERC, Bildu, la CUP, etc.
La pregunta del milió és si tenen tant interès per les víctimes, la reparació i evitar els danys de la pederàstia, perquè en lloc d’ocupar-se del 0,2% no s’ocupen del 99,8%, que continua ben viu i sense que ningú actuï col·lectivament contra ell?
Loading ...
