Un punt clau del nostre futur radica en la capacitat de superar la crisi demogràfica. Ja hem apuntat en anteriors ocasions a Converses alguns dels seus perfils estilitzats. Perquè és evident que sense un rejoveniment natural de la població, l’economia i la cohesió de la societat catalana cada vegada patirà més.
Aquesta constatació òbvia no significa el refús a la immigració, sinó situar aquesta en el pla que li correspon, que és el de, per una banda, complementar el creixement demogràfic i, d’una altra, donar respostes a exigències humanitàries que són ben evidents. El que és un error tràgic és continuar mantenint el discurs que la immigració per si sola resoldrà el problema de que els catalans no tenen el nombre mínim de fills que cal per tenir continuïtat i benestar.
Quan es plantegen aquestes qüestions, sovint se situa en primer pla la dificultat de la recuperació demogràfica presentant-la quasi com un impossible. Les evidències demostren que no és així. França i Suècia estan a anys llum de la situació catalana, amb polítiques molt diferents una de l’altra, però que convergeixen en un mateix punt: facilitar que la maternitat i la descendència no siguin una càrrega insuportable.
Però, hi ha un exemple més recent i més brillant dels resultats que s’obtenen quan es du a terme una política correcta, que necessitem més que mai, perquè que el nostre país s’aproxima de pressa i corrents a una mitjana d’edat de 45 anys, que deixa fora de joc el període de major capacitat i creativitat de la població. El cas d’èxit és el d’Hongria.
Aquest país tenia una taxa de natalitat semblant a l’espanyola l’any 2010. Era d’1,25 fills per dona. Una dècada més tard havia ascendit ja a 1,55, i continuava en ple procés de recuperació. En aquest mateix període la taxa espanyola s’ha reduït d’1,34 a 1,24 i continua baixant. A Hongria el nombre d’avortaments va reduir-se a la meitat, els casaments, que havien disminuït, han augmentat des del 2010 en quasi un 90%. Els divorcis han caigut un 57% i tot això amb una millora sensible de l’ocupació femenina, que en una dècada ha passat del 54,6% al 67%.
Això ha estat així perquè en realitat la majoria de joves volen tenir fills i formar una família. El problema és que els hi resulta molt difícil assolir-ho per raons laborals, econòmiques i socials. Cal dir que a Hongria la taxa d’ocupació total arriba al 75% i és el sisè país d’Europa amb menys atur, mentre que la situació espanyola ja és ben coneguda. En aquest aspecte hi ha la gran assignatura pendent de Catalunya i Espanya de resoldre l’atur estructural i l’elevadíssima ocupació juvenil.
Però, més enllà d’aquesta qüestió, Hongria va posar en marxa una sèrie de mesures per donar suport a la família. La seva idea va ser molt clara. No es tracta de donar diners per tenir fills perquè no cal crear la mentalitat que hi hagi persones que visquin d’ells, sinó crear les condicions perquè puguin viure per als seus fills. Les mesures que van establir són sobretot subsidis als matrimonis joves, préstecs per a l’habitatge avalats pel mateix Estat, disminució del cost dels crèdits hipotecaris lligats a l’arribada dels fills i una reducció progressiva de l’impost sobre la renda també vinculat a aquest fet. Aquesta reducció és tan important que la majoria de famílies que tenen 3 o més fills, el que aquí serien famílies nombroses, no paguen cap impost sobre la renda personal.
Hi ha també ajuts per a la compra de vehicles per a les famílies nombroses, suport financer a les mares que es dediquen a cuidar els seus fills i, per tant, no poden treballar, i al mateix temps una àmplia xarxa de guarderies per facilitar el treball a aquelles dones que volen fer-ho. Hi ha fins i tot una modalitat que atorga una remuneració als avis que es dediquen a la cura dels nets, cosa que permet una més facilitat laboral de la parella. I per a completar-ho una qüestió molt important per a les dones: la reducció fiscal a les empreses que contracten mares.
Amb tot aquest paquet ben definit, els joves saben que disposen d’un horitzó previsible que és el que ajuda de forma decisiva a tenir fills. Naturalment, això té un cost, però és un cost ben fructífer. La despesa del govern hongarès en famílies se situa quasi en el 5%, a anys llum del que dediquen Catalunya i Espanya.
Per tant, si volem resoldre d’una vegada l’argolla que asfixia el nostre futur, hi ha un munt d’idees per aplicar, malgrat que ens temem que els que ens governen precisament la idea que tenen és que com menys fills tinguem, millor.
Loading ...
