Vladimir Putin i la crisi actual d’Ucraïna en el seu context històric i geopolític

Vladimir Putin és l’autor d’aquesta frase: “El pitjor desastre estratègic del segle XX ha estat la desaparici.ó de la Unió Soviètica”

L’URSS va  desaparèixer del mapa  l’any 1991, després de la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989. A la seva implosió va seguir  la creació de quinze nous estats independents  i  d’una feble confederació o aliança de només  onze de les quinze exrepúbliques soviètiques, anomenada Comunitat d’Estats Independents (CEI), sent  la Federació Russa, de llarg, la més important.

S’entén que aquella frase hagi pogut ser pronunciada  per un extinent coronel rus del KGB, la  terrible policia secreta soviètica, de la qual  Putin va ser membre durant setze anys. Avui és el president  d’una  Rússia autoritària que enyora l’antiga  URSS i ambiciona  recompondre  les seves velles fronteres  i zones d’influència.

La frase de Putin té una segona lectura: “Si jo, Vladimir Putin, hagués estat al front de l’URSS en els moments de la seva desaparició, i no pas Gorbatxov, no hauria passat“. També una tercera lectura: “Però  l’afer no està tancat“.

Que l’afer no està tancat i que la situació geopolítica creada amb la desaparició de l’URSS s’ha de reconsiderar, Vladimir Putin  ho va començar a declarar obertament  l’any 2007, set anys després d’haver arribat a president de la Federació Russa. Va ser  reelegit  el 2004. L’existència de límits de mandat constitucional va impedir que es presentés a un tercer mandat presidencial consecutiu el 2008. Dmitri Medvédev, el candidat guanyador, en una jugada pactada i combinada amb Vladimir Putin,  el va nomenar  primer ministre. L’any 2011 Putin va anunciar que es presentaria a un tercer mandat no consecutiu  i  va guanyar les eleccions el 2012.  Avui encara ocupa el càrrec de president i, gràcies a diversos canvis introduïts darrerament a la legislació electoral russa, pot continuar ocupant aquest  lloc encara uns quants anys més.

L’any 2007, després d’haver contemporitzat obertament amb Occident  (Rússia  fins i tot va ingressar  al G-7,  convertint-se  en G-8, fins a la posterior expulsió de  Rússia i el retorn al G-7), Vladimir Putin va voler exposar públicament les seves idees revisionistes sobre l’statu quo geopolític europeu i mundial. Va decidir  fer-ho  a   la  reunió anyal de la Conferència de Seguretat de Munic, un esdeveniment que se celebra cada any,  des de 1963.  Es tracta  del fòrum independent més important per a l’intercanvi de punts de vista entre els responsables  de la presa de decisions sobre polítiques de seguretat internacional.

Allà Vladimir Putin va llençar un atac  duríssim i inesperat   contra l’arquitectura de seguretat mundial vigent, concebuda pels poders occidentals. Va declarar que l’expansió de l’OTAN cap a l’Est era un acte de traïció contra Rússia  i va acusar els Estats Units de causar una  “desestabilització global“. Segons Putin, “el famós ordre liberal internacional“ posterior a la Segona Guerra Mundial no era   més que “una manera inacceptable de projectar   la voluntat nord-americana de dominar el món“. Va denunciar “traïcions comeses”  contra l’URSS (Rússia es considera la seva hereua) abans i després de la seva desaparició l’any 1991.

Putin va anar  a Munic  a  fer  saber  als seus homòlegs occidentals que Rússia tenia la determinació d’acabar amb l’ordre liberal  unipolar posterior  a la guerra freda (1945-1989) i  a la desaparició de l’URSS. L’annexió de Crimea (considerada per Putin terra russa des de sempre, més enllà de ser regalada per Kruschev a Ucraïna l’any 1954,  tot quedava dins de l’URSS), la guerra civil a les regions de l’est d’Ucraïna, la intervenció russa a Síria i la crisi actual d’Ucraïna  no trigarien a arribar.

Dos relats es troben a la base de la determinació reivindicativa de Vladimir Putin:

a) segons ell,  les concessions geopolítiques de Gorbatxov a Occident “foren  fetes amb engany i a canvi de res“ (moralitat: hem, de recuperar el que és nostre), i b) les tràgiques experiències de l’esfondrament de l’URSS viscudes per ell al costat d’un  Boris Yeltsin  (al que menysprea)  al llarg dels  anys noranta  del segle passat, no es poden tornar a repetir  (Putin va ser el successor de Yeltsin, després d’haver sigut  el seu primer ministre  i  cap dels serveis secrets). La situació viscuda per una  Rússia   “de genolls, humiliada i  arruïnada“ mai s’hauria d’haver produït. La incompetència de Boris  Yeltsin i la perfídia d’Occident són culpables.

El juny de 1989 el sindicat polonès Solidarnosc va desplaçar del poder per les urnes al Partit Comunista de Polònia. Mijail Gorbatxov, aleshores president de l’URSS, no va enviar tancs,  a diferència del que havia  fet Nikita Kruschev a Hongria l’any 1956 i Leonidas Breznev a Txecoslovàquia el 1968. Gorbatxov va renunciar a la doctrina Breznev  -segons la qual l’URSS impediria que un país socialista abandonés el sistema- i va iniciar la liquidació de l’ordre establert a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Va acceptar després de l’enderrocament del mur de Berlín i la reunificació d’Alemanya. Va tolerar  el final del Pacte de Varsòvia i  la dissolució de l’URSS el desembre de 1991. Segons Putin, podia haver  evitat cadascun d’aquests fets utilitzant la força, però es va negar a fer-ho.  “Si ho hagués fet, el Pacte de Varsòvia avui en dia encara existiria“.

Al procés descrit s’hi afegeix més endavant l’ampliació de l’OTAN.

Encara que històricament és una qüestió controvertida, Gorbatxov va insistir que els Estats Units i Alemanya li varen garantir que si acceptava la permanència de l’Alemanya reunificada a l’OTAN, aquesta  no s’expandiria cap a l’Est. Els russos es pregunten com és que Gorbachov no va exigir una garantia escrita en una qüestió tan capital. És obvi  que els antics membres del Pacte de Varsòvia i varies de les exrepúbliques  soviètiques desitjaven ingressar a l’Aliança Atlàntica, i així quedar al marge de les ambicions de Moscou. Però no és menys cert que Rússia va percebre el seu ingrés com un greuge, hi hagués o no promesa de no ampliació. La conseqüència del procés de desistiment  protagonitzat per Gorbatxov i la forma en què Occident ho va explotar va resultar en una Rússia “humiliada i ofesa“, que recorda  la situació d’Alemanya davant d’un “armistici trampós” d’un  “apunyalament  per l’espatlla“, posteriorment  a   la Primera Guerra Mundial.

El que ell està demanant amb la crisi d’Ucraïna és la necessitat d’una  recomposició de l’ordre europeu i mundial, un nou Yalta, car pensa que els esdeveniments produïts entre 1989 i 1991 ho mereixien

Per tant, segons Vladimir Putin, el procés de recomposició de l’ordre europeu i mundial es va tancar en fals a  partir dels esdeveniments produïts entre 1989 i 1991.  El que ell està demanant amb la crisi d’Ucraïna  és la necessitat d’una  recomposició de l’ordre europeu i mundial,  un nou Yalta, car pensa que els esdeveniments produïts entre 1989 i 1991 ho mereixien.  I no va passar, a diferència del que es va fer amb el Congrés de Viena després de la derrota de Napoleó,  amb  la Conferència de Versalles després de la Primera Guerra Mundial o amb  la sèrie de conferències que van des de Yalta a Potsdam per ordenar el món després de la Segona Guerra Mundial.

El nou ordre hauria d’haver formalitzat els límits d’expansió de l’OTAN i l’estatut de Crimea, entre altres coses. L’any 1999 es va produir la primera ampliació de l’OTAN amb l’entrada de Polònia, Hongria i Txecoslovàquia (ex-Pacte de Varsòvia). Va seguir l’entrada dels tres països bàltics (ex-URSS). I després es va obrir la porta de l’OTAN a Ucraïna i Geòrgia (ex URSS). Rússia ho va considerar línies vermelles. Allà va començar la reacció de Putin. Ho va fer  usant la força contra Ucraïna i Geòrgia, annexionant-se Crimea i promovent diverses repúbliques prorusses tant a Ucraïna (regions de l’est) com a Geòrgia (Osètia del Sud i Abjasia).  Occident va imposar fortes sancions econòmiques a Rússia.

Les crides reiterades de Gorbatxov per edificar una  “casa comuna europea“ foren ignorades.

Si hi hagués hagut ajuda per a la perestroika, algun tipus d’associació entre la UE i Rússia, i la no ampliació de l’OTAN,  s’hauria generat confiança estratègica i amb ella una base sòlida per a una relació no conflictiva amb Rússia a llarg termini.  L’intent de la UE el 2014 d’atreure Ucraïna, desbaratant la Unió Euroasiàtica promoguda per Rússia, va ser entès per Putin  com un primer pas cap a la integració  d’Ucraïna a l’OTAN.  La gran majoria dels russos no accepten el que va suposar per a Moscou la pèrdua de totes les conquestes fetes des de Pere el Gran, a principis del segle XVIII, i Putin sap que té al darrere aquest sentiment majoritari.

Ucraïna  és el greuge més punyent de tots. Rússia se sent arraconada per la reducció progressiva del seu espai de seguretat i Ucraïna és la seva línia vermella. L’objectiu de Putin no és annexionar-la, sinó evitar la seva sortida de l’esfera d’influència del Kremlin. Ucraïna té una gran càrrega simbòlica per a Rússia. La seva independència és percebuda   a Rússia com una amputació. El primer gran imperi rus i la primera forma de govern consolidada a l’Europa oriental va ser el “Rus“ de Kíev, que va sorgir a la capital ucraïnesa a mitjans del segle IX. Ucraïna va ser l’objecte central d’un conflicte iniciat en el segle XV entre Rússia i Polònia. Es va tancar l’any 1649, quan Ucraïna va decidir decantar-se cap a Moscou en lloc de fer-ho cap a Varsòvia.  Rússia i Ucraïna porten tres segles unides. Els orígens de Rússia es poden situar, per tant, a Kíev.  És a partir d’aquest origen que  comença l’expansió eslava contra els mongols i turcs que van donant forma a la Rússia actual.

També cal tenir en compte que l’estat ucraïnès està format per dues parts substancialment diferents.

De Kíev cap a l’est és un territori majoritàriament de llengua i cultura russa,  que se sent vinculat a Rússia. Les regions  de l’est Donetsk i Lugansk s’han separat d’Ucraïna en referèndum organitzat  amb el suport rus, i es voldrien incorporar a Rússia. La part occidental del territori ucraïnès mira a Occident, perquè ha estat històricament més vinculat a l’imperi polonès lituà i a l’imperi austrohongarès. La ciutat de Luiv, l’antiga Lemberg, és la capital de l’antiga  província  austríaca de  Galitzia. En el segle XIX es deia que Europa anava  “de Galitzia  (Imperi austríac) a Galícia  (Espanya)“.

La UE no pot quedar marginada pels contactes directes entre Rússia i els Estats Units per a solucionar la crisi  d’Ucraïna.

La UE ha de continuar recolzant tots aquells formats diplomàtics per a la resolució del conflicte, com el Quartet de Normandia, un grup de contacte informal format per França, Alemanya, Rússia i Ucraïna. També és de gran importància el grup de contacte Trilateral, compost per Ucraïna, Rússia i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), que va donar lloc al Protocol de Minsk. A més de recolzar  aquests formats, la UE ha de romandre unida i fer-se escoltar. La UE ha d’estar representada de forma efectiva a unes  negociacions per arribar a un acord.

Malgrat la complexitat del  panorama, una entesa s’albira a l’horitzó.

Els Estats Units i Occident poden  entendre que Rússia no accepti una Ucraïna membre de  l’OTAN i que Rússia té força per impedir-ho.  La balança de forces es decanta del costat rus i davant d’això la resposta realista és la “finlandització“ o neutralització, és a dir, acceptar que Ucraïna pertany a l’esfera  d’influència russa.  Els principals estrategues nord-americans ja varen coincidir fa temps que era un greu error intentar portar l’OTAN fins a les fronteres de Rússia. Es podria arribar a  un acord segons el qual Ucraïna de facto no entraria mai a l’OTAN i s’evitaria el conflicte bèl·lic entre Rússia i Occident.  Els aliats occidentals, amb la participació activa de França i Alemanya,  permetrien que Ucraïna formés part de l’esfera d’influència russa, sense entrar a l’OTAN, però també sense perdre la seva independència, amb  dret a la democràcia i a  acostar-se a la UE. Rússia  ha deixat entendre  que podria haver-hi possibilitat d’acord si Ucraïna aplica les clàusules de l’Acord de Minsk referides a l’estructura federal del país, que preveuen  la concessió d’àmplies competències a les regions orientals prorusses, inclosa la de vetar l’accés d’Ucraïna a organitzacions internacionals. O si Ucraïna adopta una reforma constitucional declarant-se país neutral.

El problema d’Ucraïna podria tenir  una solució  ja utilitzada en el passat  amb  els casos  de Finlàndia i Àustria. Es tractaria  d’una neutralització militar del país i d’una economia pactada i oberta als dos blocs. Aquesta solució ha portat  pau i prosperitat a finesos i austríacs.

L’actual crisi d’Ucraïna es pot  interpretar com una jugada calculada de Putin  per aconseguir que Rússia torni a ser reconeguda com a gran potència geopolítica en un nou ordre mundial naixent de caràcter multipolar. En cas que Putin es decidís a envair Ucraïna, les conseqüències negatives per a Rússia de les represàlies econòmiques podrien ser devastadores, i ell ho sap. La seva economia és vulnerable. El  PIB  de Rússia és comparable  al d’Itàlia. Alguns analistes qualifiquen  l’economia russa   de “califat energètic”. La seva població és minsa i decadent. Del que disposa  Rússia en abundància és  territori, recursos naturals i un aterridor arsenal nuclear, encara que força obsolet.

La majoria d’analistes creuen que Putin no envairà Ucraïna, que els seus moviments de tropes formen part d’una jugada  calculada  i que la neutralitat d’Ucraïna serà  part essencial d’un acord al qual podrien arribar aviat  totes  les parts implicades.

Mentrestant, la maquinària diplomàtica continua treballant.

El 26 de gener s’han produït importants esdeveniments. Per una banda, Joe Biden ha ofert per escrit a Vladimir Putin “un camí diplomàtic seriós“  en la seva carta de resposta formal a les garanties que Moscou exigeix com a condició per posar fi al conflicte originat per l’acumulació de més de 100.000 soldats russos a les fronteres amb Ucraïna. Les condicions de Putin són que l’OTAN renunciï a incorporar Ucraïna com a membre de l’Aliança i que els aliats redueixin la seva presència a l’Est d’Europa. Washington i l’OTAN ho rebutgen.  Però Biden i els seus socis tornen a subratllar la seva aposta per la pau i afirmen que ara depèn de Rússia “el camí a seguir“. El  segon esdeveniment és la reunió maratoniana (vuit hores de durada) del Quartet de Normandia, amb representants de França, Alemanya, Ucraïna i Rússia, mantinguda al palau de l’Elisi de París. Al final de la reunió s’ha reafirmat la vigència del pactat a Minsk i el suport de tots a un “respecte incondicional de l’alto el foc“.  Segons el ministre francès d’exteriors, s’estan posant els ressorts per “posar en marxa el procés de desescalada“.