Organitzacions europees a Barcelona: èxits i fracassos

Barcelona no ha aconseguit, fins ara, ser la  seu  de cap  Agència Europea. Altres ciutats espanyoles que ho han obtingut són:  Alacant (Propietat Intel·lectual), Bilbao (Seguretat i Salut en el Treball), Sevilla (Prospectiva Tecnològica), Torrejón de Ardoz (Satèl·lits) i Vigo (Pesca).

Una condició sine qua non per a obtenir  la seu d’una Agència Europea -o de qualsevol organització  internacional-  és el suport sense fissures de les administracions i autoritats estatals a nivell central, regional i local del país i ciutat candidata.

L’elecció de Barcelona com  a seu olímpica  (1992), que va resultar un èxit universal amb la realització dels  “millors Jocs Olímpics de la història“, va ser fruit d’un suport decidit de les administracions, amb  Joan Antoni Samaranch com a gran impulsor i coordinador. Amb l’afegit molt valuós que l’Olimpíada de Barcelona va gaudir d’un suport i d’un entusiasme extraordinaris per part de la societat civil.  Només cal recordar la gran feina feta pels “voluntaris“. L’any 1992 va ser realment un moment àlgid del prestigi internacional de Barcelona.

Pocs anys després, Barcelona va aconseguir la seu de dues organitzacions europees. És una cosa poc coneguda  a casa nostra i potser també poc aprofitada. La primera té un abast global  amb la participació de les grans potències del món (els Estats Units, la Xina, Japó, Rússia, l’Índia, etc.), i la segona és d’àmbit regional  euromediterrani. La primera, ubicada a la Torre Glòries, s’anomena    Organització europea  Fusion for Energy  (F4E). Fou creada   l’any 2007,  vinculada al programa internacional ITER, el projecte científic més gran del món per demostrar la viabilitat de la fusió com a font d’energia.  La segona, ubicada al Palau de Pedralbes, consisteix en  la Secretaria General de la Unió per la Mediterrània (UpM), creada l’any 2008. La UpM és una organització intergovernamental constituïda per 42 països d’Europa (els 27 estats membres de la UE)  i de la conca mediterrània (15 països mediterranis del nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i el sud-est d’Europa).

En contrast amb els tres èxits anteriors,  els darrers anys  han contemplat  tres fracassos consecutius de  candidatures barcelonines  per a albergar seus de possibles Agències Europees.

Els responsables de prendre les decisions finals sobre aquestes  seus  varen atorgar  una gran importància a criteris que no consideraven prou complerts  en el cas de Barcelona, malgrat ser una excel·lent candidata per altres motius. Es tractava, per una banda, de l’estabilitat política i social del país i, per altra, de la col·laboració i lleialtat entre totes les administracions promotores de la candidatura.

El 30 de novembre de 2017 Barcelona va perdre la cursa per assolir la seu de l’Agència Europea de Medicaments (EMA)

El 30 de novembre de 2017 Barcelona va perdre la cursa per assolir la seu de l’Agència Europea de Medicaments (EMA) que, a causa del Brexit, va haver de ser desallotjada de Londres. Aquella Agència s’ocupava d’analitzar les propostes que li dirigien la indústria farmacèutica i els grups de recerca sobre molècules farmacològiques susceptibles de ser autoritzades per a la seva comercialització en l’àmbit de la UE.  Generava 900 llocs de treball directes i més de 4.500  indirectes, i propiciava la instal·lació  d’unes 1.500 empreses als seus voltants.  Unes 40.000 persones vinculades a l’àmbit dels medicaments visitaven la seu cada any. Hauria sigut una gran cosa per a Barcelona l’obtenció d’aquella seu, car a partir de la  potent indústria farmacèutica catalana s’hauria pogut construir un hub bio-farmacèutic a escala europea. Competien dinou candidatures i les apostes d’última hora donaven per guanyadores Barcelona o Milà. El Consell Europeu  no es va decidir finalment ni per una ni per l’altra, sinó a favor d’una tercera candidatura, la presentada per la ciutat holandesa d’Amsterdam.

L’any 2020 la història es va repetir i Barcelona va perdre la seu del nou Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques a Mitjà Termini (ECMWF), que se’n va anar cap a Alemanya, concretament a la ciutat de Bonn.

A finals de setembre de 2021, es va esfumar per tercera vegada consecutiva en quatre anys la possibilitat d’obtenir una seu. Es tractava  de l’Autoritat Europea de Preparació i Resposta davant Emergències Sanitàries (HERA), a la que Barcelona també havia optat, que va  acabar instal·lant-se  a Brussel·les.

Quan  hom pregunta avui en dia a la capital comunitària  sobre les causes d’aquests  fracassos successius, la resposta més comuna   és que les causes principals  han estat   la situació política viscuda a Catalunya a conseqüència del “procés“ i els desacords entre administracions implicades.  Es considera que el  “procés“ havia capgirat  la imatge que a la UE es  tenia de Catalunya, forjada anteriorment per una eficaç  combinació d’esforços entre la Generalitat de Catalunya   i la societat civil catalana.

Aquesta  imatge positiva  es va començar a crear amb força a partir de  l’any 1982, quan la Generalitat va crear a Barcelona el Patronat Català Pro Europa, un consorci publicoprivat responsabilitzat de la   tasca  de sensibilització, informació i formació a Catalunya sobre el que aleshores s’anomenava Comunitat Europea o Comunitats Europees,  i sobre les implicacions de l’adhesió imminent d’Espanya a l’Europa Comunitària com a membre de ple dret. L’activitat del Patronat  va ser   essencial per a la preparació de la societat catalana abans i després de l’adhesió d’Espanya a la CEE,  produïda efectivament  l’any 1986.

Corria un  temps en què  les autoritats catalanes eren sempre ben rebudes a Brussel·les, i a tots els nivells.

Per facilitar-ne la tasca, l’any 1986, el mateix any de l’adhesió, es va obrir una Delegació del Patronat Català pro Europa a Brussel·les, la primera en el seu gènere a Espanya, que amb el pas del temps es convertiria en la representació oficial de la Generalitat de Catalunya davant de les institucions de la UE.

El Patronat Català Pro Europa va ser creat el 20 de juliol de 1982. Era considerat  la joia de la corona de les iniciatives europeistes del president Pujol. La Generalitat era conscient que no tenia competències per intervenir en el procés d’acostament de l’Estat espanyol a Europa, però estava molt interessada a seguir-lo de prop per influir-hi.  Amb el Patronat va trobar l’instrument i la fórmula jurídica adequats per aconseguir-ho. El director del Patronat era, al mateix temps, director general d’Adequació a les Comunitats Europees, adscrit al Departament de Presidència.

Malgrat els seus migrats recursos, el Patronat va desenvolupar una gran activitat europeista, sempre en col·laboració dels seus patrons, representants de la societat civil catalana:

Universitats, Escoles de Negocis, Diputacions, Ajuntaments, Cambres de Comerç, Associacions Empresarials  i Caixes d’Estalvis. Va organitzar trobades i activitats formatives com els Cursos sobre les Comunitats Europees en col·laboració amb l’Escola Diplomàtica de Madrid;  va llançar campanyes  d’informació, com “Europa, assumpte jove“ o sobre el nou impost sobre el valor afegit (IVA);  coordinava l’acció europea dels diferents Departaments del Govern  de la Generalitat;  va promoure la creació d’un Institut d’Estudis Europeus a la Universitat Autònoma de Barcelona; va crear Centres de Documentació Europea en col·laboració amb la Comissió Europea; va  fer l’activitat de seguiment de les negociacions d’Espanya amb la Comunitat Europea;  va  atorgar  beques per a realitzar estudis europeus a diferents països membres de la Comunitat Europea; va editar documents informatius; va atorgar premis a treballs de recerca sobre afers europeus i internacionals; va divulgar les conclusions  del Llibre Blanc sobre les implicacions per a Catalunya de l’adhesió d’Espanya a la CEE, el primer del seu gènere a l’Estat espanyol;  va obrir la primera Delegació a Brussel·les d’una comunitat autònoma, etc.

El tripartit (2003-2010), successor dels vint-i-tres anys de governs pujolistes, va introduir  canvis importants a la política europea  de la Generalitat.

Va crear una Secretaria per a la Unió Europea (UE), així com una Delegació del Govern davant de la UE, ambdós escrits al Departament de Presidència. També va tancar el Patronat Català Pro Europa l’any 2007, precisament quan aquest complia els seus vint-i-cinc anys d’existència.  La justificació era aquesta: “Els objectius fixats l’any 1982 s’han complert, i ara s’han obert nous reptes, situats principalment a la internacionalització de la societat catalana“.

La paradoxa era que,  mentre es reconeixia l’èxit del Patronat Català Pro Europa, al mateix temps se’l recompensava amb el seu tancament. Per altra banda, era indiscutible que la internacionalització era un repte, però Catalunya ja comptava amb altres institucions prestigioses que s’hi dedicaven, com la Casa Àsia, l’Institut dedicat a la Mediterrània, el CIDOB (Centre d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona),  o  l’Institut de Cooperació Iberoamericana. Amb el tancament del Patronat Català Pro Europa, Barcelona es quedava sense una entitat europeista, en forma de consorci publicoprivat, plenament dedicada a la UE.

En un article a la premsa d’aquells dies  es podia llegir el següent:

“És bastant inquietant que es consideri que ja no cal cap institució a Barcelona en què es trobin administracions, universitats i entitats econòmiques per promoure activitats relacionades específicament amb Europa i la Unió Europea. Si tenim Casa Àsia i l’Institut d’Estudis Mediterranis, sorprèn no tenir cap organisme potent especialitzat en la integració europea. Curiós  aquell país que premia l’èxit de vint-i-cinc anys d’una institució amb la seva mort“.