Primer, l’escenari: l’últim baròmetre municipal de l’Ajuntament de Barcelona era desconcertant. La raó era evident. Colau guanyaria les eleccions, malgrat que resultava la cinquena candidata en valoració i la pitjor alcalde de la sèrie històrica, junt amb els moment terminals d’Hereu.
El seu govern, amb Collboni i el PSC, era també el pitjor de tots els haguts. Les explicacions forçades a tanta anomalia han anat per barris polítics, si bé, la raó es clara i transparent com aigua pura.
- L’enquesta municipal nomes dona un valoració directa de vot; és a dir, només considera els que responen a la pregunta “a qui votaran”, sense més apreciacions i correccions -que no es el que fan les empreses de l’ofici quan publiquen enquestes.
- La mostra que, teòricament, respecta l’univers de votants barcelonins està extraordinàriament esbiaixada a favor de Colau, com pot observar-se acudint a la taula de recordatori de vot de la mateixa enquesta.
Concretament, a les anteriors eleccions varen votar Colau un 13,7% del cens electoral, però segons l’enquesta foren un 20%, i que ara serien un 14,8% . L’enquesta està inflada en 6,8 punts percentuals, que en termes relatius representa quasi un 50% d’augment. Malgrat aquesta prima tan gran, només millora en 1,1 punts el seu resultat electoral. Només de l’enunciat ja es desprèn que avui voten Colau bastants menys que els que ho varen fer anteriorment. En realitat, amb les xifres de l’enquesta degudament ajuntades, Colau no superaria un 10% dels vots (sempre sobre cens), en el millor del casos. És precisament aquesta exageració de la mostra sobre el votant de Colau que fa que guanyi a 8 districtes, entre ells a Sarrià-Sant Gervasi (!)
Cal dir que les xifra d’ERC també estan inflades, però menys, perquè la sobreponderació està, al voltant del 20%. Sobre cens el resultat ajustat no arribaria al 9% i podria empatar amb Colau, fins i tot superar-la si aquesta es situa en la banda baixa.
En definitiva, ni uns ni altres travessen un bon moment i mostren dos partits en davallada municipal.
Amb el PSC succeeix a la inversa, perquè la mostra el subvalora: resultat enquesta 7,4%. Mostra 10,4. Resultat electoral 12,1 i, per tant, amb la corresponen ponderació podria superar lleugerament el 9 %
Donat el marge d’error, es pot considerar que la fotografia de l’enquesta dona un resultat ajustat de les tres forces, en les que les totes elles perderen vots en relació a les anteriors eleccions. Sumades, no superarien el nombre de 30%dels votants. A més participació, més migrat el resultat. I aquí hi ha la principal clau de volta: mobilitzar el desencisat, crític i desenganyat ciutadà de Barcelona
Tota l’enquesta està també esbiaixada cap a l’esquerra i, per tant, redueix els votants dels partits que no són d’aquest espectre. És una manera com altra de desanimar el personal. En realitat, i amb les seves dades, tot aquest espectre és un 75% més gran del que indica la seva l’estimació electoral.
Com es lògic, totes les respostes a les qüestions concretes estan esbiaixades en el mateix sentit, i aquest fet ajuda a entendre la mala valoració de Colau, malgrat que, en la majoria de qüestions els votants semblen compartir bona part de les seves polítiques.
El que també resulta clar, correccions incloses, és que no hi ha alternativa. Els partits d’oposició milloren lleugerament, però queden lluny de treure rendiments al refús a Colau, al seu govern, que arrossega a ERC, que no ha fet d’alternativa, sinó d’allò que ha convingut en cada cas al govern d’Aragonès.
En aquest escenari, i si no apareixen noves alternatives polítiques amb força, es donaria la paradoxa que podrien guanyar el bloc PSC -Colau-ERC, amb una abstenció que podria superar la passada, del 40%, malgrat que en termes absoluts tots tres perdessin un grapat de votants. La victòria dels perdedors. Es mereix això Barcelona? La resposta està a les mans de tots.
Aquest escenari és el que dibuixava amb termes més amables al poder establert, Ivan Redondo a La Vanguardia el passat dia 19 de gener. Del seu anàlisi, que utilitza la mateixa font municipal paga la pena retenir: el 69% considera que la ciutat ha empitjorat el 2021, contra un 21% que pensa el contrari. Dels que creuen que ha empitjorat, un 48% considera que el retrocés continuarà el 2022, i només un 31% creu el contrari. El 45% opina que cap partit és capaç de resoldre els problemes de Barcelona, el 40% no sap qui lidera l’oposició, i el 60% no hi veu cap alternativa. Més clar, l’aigua.
El forat polític és descomunal, l’oportunitat també. La condició és presentar una força nova, fresca, allunyada dels “tics” dels partits de sempre i les seves històries. Amb un projecte concebut des de la realitat i necessitat de la majoria ciutadana, sense enyorances ni cerques de “centres” perduts. Una aliança de ciutat sorgida d’una Agrupació d’Electors construïda des del desinterès dels promotors pels càrrecs polítics, i que cerca el millor programa i la millor candidatura. És en el sí d’aquet gran projecte, on les persones que volen configurar un nou partit polític, com els d’abans, tindrien el seu paper i contribució. Seria l’hora de demostrar que Barcelona té una societat civil viva, i no un conjunt de caps de ratolí, i migrats interessos corporatius. És el moment de veure si Barcelona te un paper de futur, o tot queda reduït a paper de diari.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.