Aquesta primavera passada el Pew Research Center, segurament la institució mundial més acreditada en estudis d’opinió, va dur a terme una enquesta a 17 països desenvolupats de tot el món per interessar-se sobre quines eren les fonts de significat per a la vida de les persones. És a dir, allò que era més important per donar sentit a la seva vida. S’oferien sis opcions: família, ocupació, amics, benestar material, salut i societat.
Dels països enquestats n’hi havia dos d’Oceania, Austràlia i Nova Zelanda, els 4 més desenvolupats d’Orient, Singapur, Japó, Corea del Sud i Taiwan, Amèrica del Nord i el Canadà, i la resta eren europeus, Suècia, França, Grècia, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica i Espanya. D’aquest conjunt, tots, excepte tres, assenyalaven la família com la primera font de sentit per a les seves vides. Es referien a la relació amb els pares, germans, fills, néts. També el temps de qualitat passat amb els familiars i la satisfacció que obtenen dels assoliments dels objectius que aconsegueixen els membres de la família.
Per als països desenvolupant, en definitiva, la família és el principi bàsic que aporta significat a les seves vides. En el cas d’Itàlia, aquest primer lloc està compartit amb el treball, l’ocupació. D’aquesta àmplia majoria hi ha tres excepcions que, en principi, podríem pensar que corresponen a coordenades culturals llunyanes. Es tracta de Corea del Sud, que té com a primera prioritat el benestar material, i la família queda relegada a una tercera posició. L’altre es Taiwan on el primer lloc correspon a la societat, un fet que pot tenir una possible explicació en la permanent i continuada amenaça de la Xina, però això no passa de ser una hipòtesi, i on també la família queda relegada al tercer lloc.
De tots els països, en el que la família ocupa el pitjor lloc, el quart, és Espanya. Sembla insòlit que un país mediterrani com Grècia i Itàlia, d’arrel catòlica, la família hagi desaparegut pràcticament d’escena. I amb aquesta, la societat, perquè ocupa l’últim lloc que és una característica bastant pròpia dels països anglosaxons en els quals també se situa en cinquena posició, cas de Nova Zelanda i Austràlia, o ni tan sols apareix entre els 5 primers com el Regne Unit o els EUA.
És la visió pròpia d’una concepció individualista de la vida, però que en el cas d’Espanya no s’escau, perquè el seu sistema de benestar i les actituds de la població van en sentit contrari. No prima l’individualisme, sinó que reclamen de l’estat que els hi resolgui els principals problemes de la seva existència. Els espanyols, i els catalans no són una excepció, abans que la família, se situa en primer terme la salut, que no deixa de ser un desig raonable i que també expressa aquest sentit individualista, i a continuació el benestar material i l’ocupació, la feina. Tindríem així configurada una societat fortament contradictòria que aspiraria, d’una banda, a béns individualistes i d’una altra, tindria com a element secundari de significació per a la seva vida allò que permet construir un benestar comú, l’interès per la família i la societat. Que Espanya presenti perfils més propis de Corea del Sud en un determinat sentit i de l’individualisme anglosaxó per un altre, però que no estem disposats a incórrer en l’esforç dels sud-coreans ni amb afrontar la vida en el sentit de valdre’s bàsicament per un mateix, com els anglosaxons, indicaria un biaix important en la concepció del que ha de ser el significat de la vida de les persones.
Aquestes dades, que no deixen de ser una enquesta, són coherents amb el problema més rellevant a llarg termini que tenen plantejat Catalunya i Espanya, que és el de la natalitat i el de la progressiva desaparició de la família. Podreu trobar més informació aquí.