La setmana passada, unes declaracions d’Emmanuel Macron tingueren molt de ressò a casa nostra. El president francès afirmà que tenia ganes de “fotre” (emmerder) els no vacunats fins “al final”, afegint que no els considera “ciutadans” francesos.
El cert és que mai durant la cinquena república instaurada per Charles de Gaulle, cap president francès havia anat tan lluny estigmatitzant una categoria de ciutadans del seu propi país.
Macron mai ha negat la ciutadania a terroristes, traficants de droga o islamistes radicals, però si que ho ha fet contra aquells que, per motius diversos, no han pres el vaccí contra la Covid.
La vulgaritat de l’expressió utilitzada ha xocat tant a l’interior com a l’exterior de França. Però el més greu és la negació de la ciutadania, almenys de forma simbòlica, als cinc milions de francesos que no s’han vacunat contra la Covid-19. Macron mai ha negat la ciutadania a terroristes, traficants de droga o islamistes radicals, però si que ho ha fet contra aquells que, per motius diversos, no han pres el vaccí contra la Covid.
Una vacuna que, tot i el seu immens valor per salvar vides, ha demostrat ésser un instrument ineficaç per a controlar la pandèmia. És per tant i en l’actual situació d’una utilitat pública que cal relativitzar, i que és en realitat marginal entre les franges d’edat joves.
Per entendre les declaracions del president francès cal fer referència a la situació política, no sanitària, del país veí. A França molt més que a altres països europeus, el govern ho ha apostat tot en la vacunació i en particular en el seu passi sanitari (pass sanitaire), concebut des del començament com una eina per empènyer a la vacunació.
Aquest passi és necessari inclús per prendre un cafè a una terrassa, per entrar als museus o per agafar un tren d’alta velocitat. I França fou el primer país europeu que l’imposà a escala general el passat mes de juliol.
Tot i obtenir uns resultats ben mediocres, amb més morts de Covid per 100.000 habitants que Espanya des de fa mesos, el govern francès ha seguit fiant tota la seva política contra la pandèmia al passi sanitari
Tot i obtenir uns resultats ben mediocres, amb més morts de Covid per 100.000 habitants que Espanya des de fa mesos, el govern francès ha seguit fiant tota la seva política contra la pandèmia al passi sanitari, fent-lo progressivament més estricte.
Des d’octubre, els no-vacunats han de pagar per fer-se tests PCR i d’antígens (que segueixen sent gratuïts per als vacunats contra la Covid-19), i a partir del 15 de gener les proves diagnòstiques ja no seran vàlides per obtenir el passi sanitari per un període de temps limitat. Amb aquesta darrera modificació, el document passarà doncs a ésser un “passi vaccinal“.
L’obsessió del govern Macron amb el passi, i la duresa de les seves darreres declaracions (de les quals va afegir recentment que no se’n penedia en absolut) deixa entreveure un profund menyspreu envers els que no pensen com ell. Però alhora entusiasma els seus seguidors, un segment de la població que s’estima entre un 20 i un 25% del cos electoral francès.
A Macron li encanta excitar el seu electorat, i ho fa d'una forma molt similar a la de Donald Trump Share on XA Macron li encanta excitar el seu electorat, i ho fa d’una forma molt similar a la de Donald Trump: a través d’una estratègia de comunicació profundament agressiva, basada en la humiliació dels seus rivals.
L’atac a una part dels membres d’una societat, a fi de separar-la entre bons i dolents, és un tret que la major part dels politòlegs utilitzen per descriure el fenomen populista
L’atac a una part dels membres d’una societat, a fi de separar-la entre bons i dolents, nosaltres i els altres, és un tret que la major part de politòlegs utilitzen per descriure el fenomen populista. Ara bé, quan es parla de populisme (ja sigui d’esquerres o de dretes), aquesta divisió se sol fer entre les classes populars i una elit desconnectada de la realitat i egoista, que se serveix únicament a ella mateixa.
Doncs bé, Macron és populista en el sentit contrari: menysprea les classes populars, especialment quan estan composades per francesos d’arrels autòctones, i defensa els interessos d’una elit urbana, suposadament educada i que ocupa càrrecs de responsabilitat tant en el sector privat com en el sector públic. Arnaud Benedetti, professor a la Sorbona, afirma de fet que “el macronisme és el trumpisme de les elits”.
Amb una base de suports insuficient per guanyar amb ella unes eleccions democràtiques, Macron juga amb les divisions de la societat francesa, profundament fragmentada, per mantenir-se al poder.
Els paral·lelismes entre l’estil de Macron i el populisme no acaben aquí.
Durant la campanya electoral al 2017, Emmanuel Macron no disposava de programa electoral, basava el seu discurs en grans eslògans i jugava fortament amb les emocions a través de declaracions grandiloqüents i d’una posada en escena molt cuidada com a arma per guanyar electors.
L’obra de govern de Macron, sense fonaments forts ni prioritats establertes, ha estat caòtica
Són tots ells trets dels líders populistes, com també ho és que un cop escollit president, la seva obra de govern, sense fonaments forts ni prioritats establertes, ha estat caòtica.
En determinats aspectes hagué de fer marxa enrere davant la pressió social (armilles grogues), però en la major part de grans reptes de la societat actual (demografia, reindustrialització, justícia i seguretat, etc.) ha demostrat una capacitat d’iniciativa pràcticament nul·la. El seu balanç, a pocs mesos d’acabar el mandat, és francament negatiu, com Converses ja ha analitzat en un altre article recent.
Ideològicament parlant, Macron és molt flexible, però sol estar en comunió amb els postulats d’allò políticament correcte, ja sigui en qüestions de família (ha legalitzat la procreació assistida per a parelles lesbianes) o culturals (la marginació de la tradició catòlica pròpia de les esquerres laïcistes franceses ha prosseguit).
Tots aquests trets fan que el president francès pugui ser catalogat com un populista d’elit, un corrent que es podria resumir en tres característiques: primera, juga a dividir la societat entre bons (les classes benestants i “innovadores”) i dolents (el poble inculte i refractari); segona, un cop arribat al poder es limita a la seva pròpia preservació; i tercera, combrega amb els postulats del políticament correcte i per tant contribueix a l’afebliment i desvinculació de la societat.
Loading ...
