El que cal saber de l’Òmicron

El primer que cal saber és que cada vegada que s’intensifica la pandèmia -perquè en el fons mai ha desaparegut-, es produeix una allau d’informacions que poden arribar a obsessionar-nos. Per tant, cal evitar viure pendent de la covid i encara més de buscar-se contínuament possibles símptomes.

El que sí que cal és tenir unes idees clares, treure’n conseqüències pràctiques i mecanitzar aquests actes senzills: portar la mascareta en bones condicions, recordant que la quirúrgica té una protecció molt més limitada que l’FFP2, utilitzar-la bé i recordar que no cal ser gasiu en la seva renovació, perquè aleshores el seu ús és més contraproduent que eficaç.

Junt amb la mascareta, limitar els contactes de proximitat i els espais tancats. Finalment, rentar-se les mans amb tota la freqüència que sigui necessària, perquè si hem estat en contacte amb una superfície que contenia el coronavirus, amb facilitat després el transmetre’m a la boca o als ulls amb les nostres mans. Això és el més bàsic.

Què més cal saber? Doncs, que la variant Òmicron és molt més contagiosa que la Delta. Si ens atenim al número bàsic o taxa bàsica de reproducció (R₀) que indica la mitjana de nous casos que genera un positiu en condicions normals, podem constatar el nivell de contagi, que en el cas de l’Òmicron, alguns han comparat amb el xarampió. És necessari que un patogen arribi a un R₀ per sota d’1 perquè vagi desapareixent, perquè significa que cada persona infectada transmet el contagi a menys d’1.

Els patògens més contagiosos es transmeten per via aèria i el seu R0 està, com en el cas del xarampió, entre 11 i 18. Després vindria la tos ferina amb un R₀ de 12 a 17, i la verola amb un de 6 a 7. Tot això reiterem-ho sense factors de vacunació ni limitacions físiques a la seva propagació.

Hem de saber, i això hauria d’alertar a les polítiques públiques, avui inexistents, de cara al futur, que el SARS-CoV-2 té un R₀ que ha anat augmentant a mesura que es dispersava entre els humans. Quan va començar el seu R₀ era de 2,5. La Delta, que ha estat la més estesa fins ara, el seu R₀ se situava entorn del 7, i l’Òmicron està entorn del 10, és a dir, un 30% més infecciosa.

Els científics com Guillermo López Lluch, catedràtic de Biologia Cel·lular, recorden que la mortífera grip del 1918 va tenir una R0 d’entre 1,4 i 2,3, molt més baix que la covid, però també actuava sobre una població molt menys preparada per fer-li front. La propagació més gran del virus normalment va associada a una menor letalitat. Per exemple, l’Ebola, extraordinàriament mortífer, té un R₀ d’1,2 a 1,9. Per tant, en el cas de l’Òmicron sembla ja confirmat que la majoria de la població presenta símptomes lleus, que no vol dir inexistents ni que no es donin casos de gravetat i evidentment de mort. Però queden bastant circumscrits a persones no vacunades, o bé que patien també altres patologies, o que la seva vacunació ha perdut gran part del seu efecte immunitari.

El problema és que en multiplicar-se el nombre de casos, també creix en la mateixa proporció les hospitalitzacions i ingressos a les UCI. En proporció hi va a parar menys gent, però com l’univers infectat és més gran en termes absoluts, el sistema hospitalari també es pot col·lapsar malgrat la menor letalitat. És el que ja ha passat amb l’assistència primària i es tem que passi en algunes comunitats autònomes amb les UCI. I aquí cal fer un punt i a part referit a Catalunya.

Catalunya presenta un nivell anòmal d’ocupació de les UCI. Un 32,04% a 23 de desembre. La comunitat que li segueix en importància queda 11 punts per sota, la Comunitat Valenciana i el País Basc, les dues entorn del 21%. Les que menys, Extremadura 2,07, Galícia 6,41, Andalusia, 7,88, i Castella la Manxa 13,14. La mitjana espanyola està en 16,27.

Per tant, Catalunya dobla el nivell espanyol i està a anys llum d’una comunitat tan poblada com Andalusia o amb tanta població gran com Galícia.

Caldria una explicació de les autoritats sanitàries sobre per què tenim aquest nivell de col·lapse, que pot obeir a dues causes. O bé el nombre de places a Catalunya és proporcionalment menor que el de les altres comunitats autònomes, o bé en el nostre cas l’agressivitat de la pandèmia és més gran. És obvi que en els dos supòsits cal una major informació.

Cal tenir clar com comportar-se i el primer que cal entendre és que els testos, inclosa la PCR, no serveixen si es fan massa aviat en relació amb el presumpte contacte. Sobretot si om no presenta símptomes. La PCR s’ha de fer de 3 a 5 dies després del contacte i és més segura entorn del cinquè dia. Si es fa abans podem treure un resultat que no reflectirà la situació posterior. Si no presento símptomes, no és recomanat fer-se un test d’antígens perquè pot donar lloc a falsos positius o negatius que ens complicaran més les perspectives. És millor esperar. En tot cas si considero que he mantingut contacte amb un positiu, però a mi no em passa res, el que he de fer és actuar amb summa prudència, utilitzar sempre la mascareta, restringir al màxim als meus contactes personals i no acudir a llocs tancats fins que no quedi clar que no soc portador. Si presento símptomes, aleshores sí que és convenient fer-me un test d’antígens.

Els símptomes són, per una banda, dificultats o infecció respiratòria, febre, cansament, tos, també mal de coll, mal de cap, dolors musculars, secreció nasal, esternuts en abundància. Malgrat que és difícil diferenciar l’Òmicron, la idea general entre els metges és que aquella primera es presenta més aviat amb unes característiques semblants a les d’un refredat, però sense ser-ho i, per tant, cal seguir la seva evolució sense obsessionar-se perquè si la patim, en la immensa majoria de casos passarà sense grans complicacions i només cal evitar convertir-nos en agents de propagació. En aquest sentit, cal recordar que estar vacunat, però haver passat ja la malaltia, no significa que no puguem ser portadors, sino, en tot cas ,que no ens afectarà la nova variant o que si ho fa serà molt més lleu. En definitiva, hem de pensar en els altres.

 Loading ...