El govern Sánchez ja reconeix ara que el creixement del PIB d’enguany serà molt inferior al previst, dos punts menys, rebaixa que també afectarà l’any que ve. És una reducció gran perquè se situa de l’ordre del 30%.
Malgrat aquest fet, s’està produint una recuperació important de l’ocupació. La ministra d’economia i vicepresidenta primera, Nadia Calviño, ho afirmava en unes declaracions a La Vanguardia quan constatava que hi ha hagut una intensa recuperació de l’ocupació, que se situava en 340.000 llocs de treball i que ens situava per sobre de la pandèmia. A més ja han sortit 80.000 persones dels ERTO i l’atur juvenil actua ja per sota del que existia en el període prepandèmia.
Totes aquestes excel·lents dades sobre l’ocupació posen els càlculs sobre el comportament del PIB molt per sota de l’esperat. I aquí és on s’obre l’enigma. Com pot ser que amb un increment tan elevat de l’ocupació, el PIB manifesti una evolució tan modesta que no permet albirar la recuperació fins al 2023? A reserva que més endavant es produeixi una radical revisió del càlcul del PIB, amb les dades actuals només hi ha una hipòtesi que pugui explicar aquest misteri: la baixa productivitat de la nostra activitat econòmica en aquest procés de recuperació. Hi hauria molta ocupació, però aquesta seria de baixa qualitat. Per tant, sota aquesta lectura el que tindríem és una evolució que aniria en el sentit totalment oposat al que es predica i en relació amb el que es vol assolir amb els fons europeus. Assenyalaria, en definitiva, que l’economia espanyola no va bé i situaria una perspectiva de desigualtat creixent.
Que no va bé ho assenyalen les últimes dades sobre la renda per càpita espanyola que ha caigut en el lloc 17 de la Unió Europea. En aquests moments està a 10 punts de la italiana. Considerant 100 la mitjana europea, Espanya estaria en el 84 i Itàlia en el 94. Però és que a més d’aquest fet, Malta i Xipre ens han passat per davant, i també són ja més “rics” que Espanya tres països de la depauperada Europa de l’Est: Lituània, República Txeca i Eslovènia.
Realment la dinàmica espanyola no és per tirar coets i recordem que la catalana no és pas millor, sinó que fins i tot presenta signes de major esgotament.
