En condicions normals 140.000 milions d’euros per a Espanya serien com el mannà del cel, però que en el cas espanyol pot acabar francament malament, tant que tingui conseqüències crítiques per a la mateixa Unió Europea.
Cal tenir clar d’entrada que la UE no farà un especial control de les reformes espanyoles. Diguem que serà “generosa” amb la seva interpretació. Ara mateix es pot constatar amb la conformitat a transferir 10.000 milions d’euros, que s’afegeixen a la bestreta dels 9.000 que ja va rebre Espanya, malgrat que les dues més importants reformes, la del mercat del treball i la de les pensions, estan en l’aire.
I això és així perquè el nucli de poder del la Comissió Europea no vol crear més complicacions a Espanya, per dues raons essencials. Perquè el nostre país estaria quebrat i ensorrat sense els ajuts, i evidentment l’exigència de reformes no pot impedir que els diners que serveixen per salvar-nos de l’asfixia quedin bloquejats. L’altra condició és més interessada. Al nucli de poder, el comunitari, ja li va bé Sánchez, president de govern d’un país gran que sempre fa seguidisme dels qui manen i a diferència de la Itàlia de Dragui que marca camí. Aquest punt és particularment valuós per a Alemanya, ara que “l’intente” històrica amb França trontolla, i aquest país estreny les relacions amb una Itàlia que sembla recuperar-se de la seva crisi històrica.
És ben coneguda la baixa capacitat espanyola del fons europeus ordinaris. La seva execució se situa en un 40%. És lògic que els mercats internacionals i els governs europeus, amb aquests antecedents pensin que els diners no seran gastats en el temps i la forma deguda. A més, la baixa execució es combina amb una especial centralització de les decisions a mans de la Moncloa. Sánchez és l’última raó de tot i no ha creat cap instància independent, ni existeix cap condició parlamentària que faci el seguiment i control de l’execució dels fons. Un cop més, la diferència amb Itàlia és abismal.
És evident a aquestes alçades de la pel·lícula que no només el nivell d’execució és baix, vistes les xifres oficials, sinó que regna el retard i la incertesa en els PERTE que donen lloc a queixes dels sectors afectats començant pel molt important de l’automòbil.
No és un tema menor que els diners s’utilitzin en mala direcció a conseqüència dels diagnòstics inapropiats i del seguidisme del llenguatge políticament correcte de la Comissió Europea. Alguns casos concrets de gran magnitud ho posen en relleu. Així, el problema de la baixa productivitat de les empreses espanyoles no rau en la insuficient digitalització, que és molt més gran que la d’altres països d’Europa, sinó en l’escassa dimensió de les empreses del nostre país, en el qual abunda la micro i la petita empresa. Les dades mostren el salt de productivitat que es produeix quan aquestes superen els 50 treballadors, però el problema radica en que les d’aquesta magnitud són una clara minoria en el conjunt atomitzat del món empresarial del nostre país.
Una cosa semblant es pot dir de l’administració. El seu problema a causa de la seva baixa eficiència no és el dèficit digital en primer terme, i en alguns casos ni en el segon, sinó la manca d’una reforma administrativa que introdueixi criteris de productivitat en el servei públic. I una cosa semblant passa amb l’ensenyament. Les dades mostren que el problema del pèssim rendiment de les nostres escoles no està en la manca de recursos, perquè si fos així les rendes superiors mostrarien uns resultats aclaparadorament millors que el de les famílies amb rendes inferiors, i no és així. El problema radica en el mateix sistema escolar, en els plans d’estudi, les metodologies, el funcionament dels centres, la preparació del professorat. El problema de l’ensenyament espanyol està en l’aula i l’escola, més que en els diners, i si no mireu l’evolució de Polònia que amb menys recursos que Espanya ha superat àmpliament els resultats del nostre país. També hi té a veure amb la situació de les famílies, en les que la seva inestabilitat, desestructuració i manca creixent de capacitat educadora, es tramet en el rendiment escolar. En tots aquests casos més diners poden significar emmascarar el problema en lloc de resoldre’l.