Quin aficionat a la ciència ficció no recorda un dels gran autors de l’època d’or del gènere, Isaac Asimov i la seva obra cabdal Fundació, la primera de la trilogía, Fundació i Imperi, i la Segona Fundació que va generar tota una saga? Pels que no la coneguin, una sèrie a la plataforma TV d’Apple la mostra ara en forma de superproducció, si bé cal advertir que és difícil reconèixer l’obra original en el guió, que ha servit per a la seva versió audiovisual.
En termes molt breus el resum d’aquesta saga interestelar, que succeeix durant llargs períodes de temps, és la següent:
Partint del punt inicial a la Terra, la humanitat es va expandir per l’Univers, tant que ja ningú té record de on es troba el planeta mare. En el transcurs d’aquesta expansió es produeixen grans conflictes, fins que apareix l’Imperi que controla la gran majoria de mons coneguts, milers, i que garanteix un ordre cada vegada més inestable i decadent.
Un científic, Hari Seldon, mitjançant complexes models matemàtics posa en peu una nova disciplina, la Psicohistòria, que li permet predir el que succeirà en el futur. El resultat és que anticipa l’autodestrucció de l’Imperi i l’entrada al llarg període de conflictes i barbàrie. Per reduir el període de la desfeta, pren la iniciativa de constituir en un dels planetes exteriors La Fundació, que tindrà com a missió posar a punt la recuperació i el renaixement sense els vicis de l’Imperi. La trama és més complexa (en realitat hi ha dues fundacions, apareix un ésser mutant que pot alterar les equacions de Seldon, etc. etc.). Però, a efectes del que vull concretar, la descripció feta ja serveix.
El paral·lelisme amb Catalunya és clar -i podria anar més enllà- L’Imperi és el “sistema” que ens governa a la Generalitat i al Parlament, a la ciutat de Barcelona i, més enllà al govern i Congrés, format per una triada que té en un vèrtex el socialisme de nova generació, allunyat de la socialdemocràcia i convertit en partit de la ideologia de gènere, els Comuns- Podemos(+) i ERC. Aquest bloc és l’Imperi i ocupa tot l’espai cultural polític i institucional, domina ments i interessos, i té al seu voltant a esquerra i dreta, dos nuclis sense capacitat de govern per si sols. Un més petit, la CUP, l’altre més gran i molt heterogeni, JxCat, que té dirigents formats en la ideologia de la progressia uppers Diagonal, i votants menestrals i burgesos de l’antiga CDC, una barreja inviable a mig termini.
La resta del sistema imperial està format per l’oposició simbòlica, sense cap projecte viable per al país: C’s, PP i Vox. Encara que fora del poder, formen part del mateix sistema, però sense cap possibilitat d’aconseguir la més mínima parcel·la de poder. Estan fora de joc però no són dissidents, són marginals, però no alternatius.
Com en el cas de la novel·la d’Asimov, l’inici de la solució ve també d’una “fundació” externa al sistema de partits vigents. No sorgeix d’una mirada curta, ni de dintre els tripijocs d’un Imperi en declivi, sinó d’una visió ambiciosa i a llarg termini, però que no defuig de les oportunitat que es poden presentar en el dia a dia. I que té una missió poderosa, gran, la de construir cultural i políticament l’alternativa al grup imperial del poder, a la triada que governa Catalunya, a partir de la nova fundació.
Aquest és l’únic camí per recuperar Catalunya i evitar que continuï rodolant per la pendent de les incapacitats, crisis i contradiccions, enduent-se tot el construït de bo, fins i tot la dimensió i prestigi de la llengua i cultura catalana, la cohesió social, el benestar i la capacitat de progressar mitjançant la nova indústria, la tecnologia i la ciència, alhora que recupera les institucions que l’han fet forta, i en primer terme la roca mare, la família.
Fer una nova fundació no és fàcil; com ningú assenyat pot pensar que la resposta a una crisi tan greu pot ser-ho? Ni cerca la immediatesa (malgrat que cal aprofitar totes les dreceres que es posin a la vista). Però és l’únic camí.
Ara, cal veure si a Catalunya queden homes i dones de bé amb capacitat de servir al seu país en una obra gran, en un repte històric, sense esperar res a canvi. És l’hora de la gesta.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.