La UE afronta un repte cabdal: ser un actor de pes a escala global

La UE afronta un repte cabdal: ser un actor de pes  a escala global en uns moments de transformació geopolítica sense precedents.

La UE ja fa temps que és un actor important a l’escenari internacional. És una de les economies més rellevants del món; la primera potència comercial; la primera en ajuda al desenvolupament; el mercat interior més important; un espai de valors universalment respectat, basat en democràcia, estat de dret, economia de mercat i estat del benestar; el millor model del món en matèria d’integració regional; la regió amb més alta qualitat de vida sustentada pel cinquanta per cent de la despesa social mundial. Però, per a esdevenir un veritable actor global, encara li falta arribar a la unió política federal que pretén des de la seva fundació, amb una política comuna en matèria d’afers exteriors i defensa.

Segons Josep Borrell, actual Alt Representant de la UE en Afers Exteriors i Política de Seguretat, ha arribat el moment que la UE aprengui a utilitzar “el llenguatge del poder”. Angela Merkel, per la seva banda, ha declarat que “ha arribat l’hora de què nosaltres els europeus prenguem el nostre destí en les pròpies mans”.

L’ordre  mundial postpandèmia és   fragmentat, i en el seu si  la lluita pel poder entre la Xina i els Estats Units és   l’element definitori.  Les dinàmiques transnacionals tindran cada cop més impacte en les nostres vides, des de futures pandèmies a la crisi climàtica, passant per disrupcions al comerç internacional o la creixent digitalització.  En tots aquests plans, Europa encara té molt camí per recórrer fins a  convertir-se en una potència geopolítica.

Durant molt de temps,  des dels seus començaments fins als primers anys del segle XXI, la UE ha  aspirat idealment a construir un món a imatge i semblança del  projecte d’integració que ella mateixa representava. La UE pretenia   que el seu model d’integració fos un model per al món  sencer. El model europeu de portes endins havia de ser el model imperant a fora, amb unes relacions internacionals basades en la cooperació internacional, el reforç dels organismes de governança global, l’avanç dels drets humans, la democràcia i l’estat de dret.

De tot això alguns n’han dit soft power (poder tou),  altres  poder normatiu, és a dir,  capacitat de definir i defensar el que havien de ser unes relacions internacionals normals segons la visió europea. Alguns autors, com Mark Leonard (2005) van aventurar-se a afirmar que, gràcies al seu model, Europa lideraria el segle XXI. Això passava en  els feliços anys 2000, en què la UE,  sota el paraigua de seguretat estatunidenc, que encara continua, aspirava a projectar-se al món com a força per al bé, tal com deia  l’aleshores  Alt Representant de Política  Exterior  i   Política de Seguretat de la UE, Javier Solana, autor de la primera Estratègia de Seguretat de la UE (2003).

El repte avui consisteix a assumir que s’ha produït una transformació radical de l’ordre internacional. El món és multipolar, l’hegemonia occidental disminueix i la disputen  noves potències. La Xina i els Estats Units s’endinsen en una rivalitat creixent i  alguns analistes  ja parlen obertament d’una nova guerra freda.

Davant d’aquestes noves realitats, cal que Europa es converteixi en un veritable actor global.

L’Estratègia Global de la UE de 2016, apareguda quan era Alt Representant  la italiana Federica Mogherini,  situa la UE en un context de protecció del model europeu de les amenaces externes creixents. Mentre que l’anterior estratègia  de 2003, la  de Javier Solana, començava afirmant que “Europa no ha estat mai tan pròspera, tan segura ni tan lliure“, la de 2016, la de Federica Mogherini ho feia  amb aquesta  proclama: “Els objectius, i fins i tot la mateixa existència de la nostra Unió, es troben en dubte“. És una Estratègia que passa de l’idealisme al realisme,  intenta oposar els interessos de la UE al mateix nivell que els seus valors, deixa de voler exportar el model europeu i demana protegir els ciutadans europeus.

Josep Borrell, vol anar encara més lluny que Federica  Mogherini. Acaba  de concloure  l’esborrany d’un document anomenat Brúixola Estratègica (Strategic Compass), que aspira a forjar  una posició comuna en el si de la UE sobre les noves amenaces geopolítiques.

L’ha presentat el proppassat 10 de novembre a la reunió plenària setmanal  de la Comissió Europea. L’elaboració del document va començar a mitjans de 2020 i s’espera que sigui adoptat oficialment per la UE el mes de març de 2022, coincidint amb la presidència semestral francesa de la UE. França és la principal potència militar dels 27 estats membres de la UE i el seu president, Emmanuelle Macron és un ferm partidari de “l’autonomia estratègica“ de la UE.

El document reconeix que la UE necessita una capacitat més gran d’acció internacional i la seva adaptació a un escenari geopolític transformat. Però  el seu sistema motriu, basat en la unanimitat i unes dinàmiques institucionals deficitàries, ho impedeix. La primera cosa que necessita l’actual política exterior i de defensa és abandonar la regla de la unanimitat en la seva presa de decisions. Jean Claude Piris, exdirector general jurídic del Consell de la UE, demana que, com a mínim, el dret de veto no correspongui a un sol país, sinó a un conjunt de països que suposin un determinat pes econòmic, polític i demogràfic.

La solidaritat interna s’ha ressentit pels darrers episodis de crisis, com les de l’euro i refugiats,  i això resta credibilitat a Europa als ulls de potències internacionals en fase ascendent, com la Xina, que promet defensar un model de creixement, prosperitat i progrés allunyat del règim de normalitat democràtica europea, basat en  l’estat de dret i el respecte dels drets humans.

Borrell ha declarat que “Europa està en perill i els europeus no sempre són conscients d’aquesta situació“.

“Estem en un món en el qual tot és susceptible de ser utilitzat com arma d’agressió i en aquest escenari no n’hi ha prou que la UE exerceixi un poder tou a través de la política comercial i els drets humans. L’ambient estratègic és molt conflictiu i perillós, res a veure amb el que han viscut els meus predecessors en el càrrec. La situació d’avui és molt diferent de la que fa quatre anys i òbviament molt pitjor que quan Javier Solana ocupava el càrrec i deia que vivíem en un món bonic que mai havia sigut tan segur i pròsper”.

Brúixola Estratègica pretén ser la base de la resposta europea al nou i perillós escenari internacional, construïda a partir de la coordinació dels esforços militars dels 27 estats de la UE, de manera complementària a l’aliança atlàntica representada per l’OTAN.

El primer pas seria la creació d’una força d’acció ràpida formada per 5.000 militars. Aquesta força ràpida no pretén substituir l‘OTAN sinó complementar-la, per a dotar a la UE de la capacitat d’assumir “la seva responsabilitat estratègica“. “Ningú vol construir una OTAN europea, la defensa territorial col·lectiva és l’OTAN i no hi ha alternativa“.

De ser una potència normativa, la UE  vol  erigir-se en una potència efectiva, en contemplar com el marc geopolític actual es dirigeix cap a dosis creixents de competició.  A Europa li costa molt actuar com  un actor geopolític, però la situació actual  requereix que  es converteixi  en un tercer centre de poder enfront de la rivalitat entre els Estats Unit i la Xina.

Sobre aquesta rivalitat acaba de publicar un article important  la prestigiosa revista nord-americana Foreign Affairs. L’autor és John J. Mearsheimer i el  títol és “La inevitable rivalitat. Amèrica, la Xina i la tragèdia de la política de les superpotències“. Mearsheimer és professor de la Universitat de Chicago i  un conegut politòleg   que pertany a l’escola neorealista de relacions internacionals. Té un llibre publicat sobre el mateix tema, aparegut l’any 2001.

Mearsheimer argumenta que els Estats Units ha permès, a vegades conscientment  i d’altres inconscientment, la ràpida reemergència de la Xina, una potència que amenaça en superar els Estats Units  des de tots els punts de vista a mitjà termini.

El primer president nord-americà en permetre-ho fou Richard Nixon, assessorat pel cap del Departament d’Estat i cervell de l’operació,  Henri Kissinger, els anys setanta del segle passat, en ple període àlgid del poder de l’URSS. Ambdós varen  acudir a la Xina l’any 1972 amb la idea de fer front comú contra una URSS desafiant, que va acabar fent implosió i desapareixent  com a potència l’any 1991.

A partir de la caiguda del mur de Berlín l’any 1989, els  Estats Units va quedar com  potència hegemònica  d’un món unipolar. El més lògic haguera estat que aleshores hagués adoptat una política d’alentiment o de contenció del despertar de la Xina,  però no va ser així. Els successius presidents, de Ford a Obama, haurien pogut rebaixar o fins i tot aturar la reemergència de la Xina, imparable des de 1978, quan Deng Xiao Ping va canviar el sistema econòmic comunista/maoista pel sistema d’economia de mercat. En lloc de fer-ho,  varen  permetre que la Xina continués creixent,  esperant erròniament  que el desenvolupament i la prosperitat acabarien portant inexorablement la Xina cap a  la democràcia liberal.

Error majúscul, segons Mearsheimer. La Xina és una civilització de cinc mil anys que s’ha despertat després del  “segle d‘humiliació“  i no avança cap a la democràcia liberal d’estil occidental, sinó cap a convertir-se en la primera potència  del món en tots els terrenys. Els Estats Units es desperta tard davant d’aquesta realitat i ara pretén  començar una nova guerra freda per contenir la Xina. Demana a la UE que la segueixi en l’aventura, però la UE s’hi resisteix. Trump ha sigut  el president més dur amb la Xina i l’actual president Biden no es fa enrere. L’actual mandatari xinès,  Xi Jin Ping,  no es deixa intimidar, sinó  tot el  contrari.   El Partit Comunista Xinès acaba d’aprovar  una “resolució històrica“ sobre els seus èxits en cent anys d‘història, mentre reafirma el lideratge de Xi, que revalidarà el seu càrrec excepcionalment per a un tercer mandat l’any que ve,  fins a l’any 2025, horitzó en què la Xina espera dominar els  sectors estratègics de l’economia mundial, començant per la intel·ligència artificial.

Segons Mearsheimer, l’enfrontament entre els Estats Units i la Xina està servit. Acaba recomanant a  Europa que sigui capaç  de jugar les seves pròpies cartes en el conflicte   i que actuï  de mediadora entre les dues grans potències per a garantir la pau del món.

 Loading ...