Una de les causes de la caiguda de l’afeblit Imperi Romà fou la pressió de les tribus bàrbares a les seves fronteres exteriors.
Per fer front a unes intrusions cada cop més nombroses, Roma pagava a les tribus frontereres per evitar que d’altres vingudes de més enllà penetressin en les províncies del seu imperi.
Una estratègia que acabà per no funcionar. Esperonats per invasions i moviments massius de població a llocs tan llunyans com l’Àsia Central, els bàrbars saquejaren la capital vàries vegades i el poder imperial s’acabà desintegrant.
A aquesta pressió se li sumaren altres factors de tall intern: primerament, unes institucions centrals afeblides. La crisi dels emperadors principalment, però també la pèrdua de poder del Senat.
I en segon lloc, una ciutadania sumida en l’apatia: tant les elits com altres ciutadans romans (el que potser es podria considerar l’equivalent de la classe mitjana actual), privades de paper polític i escèptiques amb la seva pròpia religió, s’acomodaren i caigueren en el conformisme.
En aquestes circumstàncies, no sembla exagerat pensar que perdessin la fe en el sistema romà, a pesar de les millors condicions de vida de l’antiguitat que molts d’ells gaudien.
Reunit aquest grapat de factors externs i interns, la caiguda definitiva de l’Imperi Romà d’Occident era qüestió de temps.
La temptació d’establir un paral·lelisme entre la situació actual d'Europa i la desfeta de l’Imperi Romà és irresistible Share on XTornant a l’Europa actual, la temptació d’establir un paral·lelisme entre la seva situació i la desfeta de l’Imperi Romà per aquesta combinació de factors interns i externs és irresistible.
D’entrada, els factors externs són objectius i inapel·lables: la pressió migratòria que pateix Europa va en constant augment. Més enllà de les estadístiques que assenyalen una reducció a curt termini del nombre d’entrades il·legals i de demandants d’asil des de la crisi del 2015, cal tenir en compte dos fets clau.
El primer, que Europa està envoltada al sud de països pobres i inestables (Nord d’Àfrica i Àfrica subsahariana), i al sud-est i a l’est d’una combinació de països en situació similar i de règims que han descobert que poden obtenir molt de la UE fent tot tipus de pressions, com energètica (Rússia) o migratòria (Turquia).
Tot apunta que en el futur els motius perquè la població de molts d’aquests indrets intenti arribar a Europa aniran fent-se cada cop més poderosos: d’una banda, els efectes del canvi climàtic, que els experts coincideixen en assenyalar que afectaran molt més l’Orient Mitjà i Àfrica que no pas Europa; de l’altra, les tendències polítiques i econòmiques d’aquestes regions que no auguren res de bo a mig termini.
El segon fet, molt revelador de l’amplada del problema, és l’extensió recent d’aquest fenomen a una frontera remota. Estem parlant de la línia que separa Polònia i Lituània, estats membre de la UE, de Bielorússia. Enviant milers d’immigrants irregulars cap a la frontera comunitària, el règim de Minsk ha demostrat ser un alumne avantatjat de la Turquia d’Erdogan.
A hores d’ara tothom sap que per pressionar Europa només cal deixar que una columna d’immigrants s’hi acosti.
Els factors interns de la crisi d’Europa poden ser una mica més difícils de percebre, però són molt més greus.
Les institucions de Brussel·les mai han acabat de quallar entre la ciutadania dels 27 estats membre de l’UE. Però sí que hi ha una crisi de confiança força estesa envers els poders públics arreu del Vell Continent, afectant des de les institucions europees fins a les municipals.
Pel que fa als valors i actituds dels europeus, el conformisme d’una població acostumada a la satisfacció immediata de les seves necessitats i desitjos, i que molt majoritàriament ja no ha conegut cap guerra, és força evident.
Inclús les noves generacions que pateixen l’anomenat “estrès climàtic” mantenen una actitud ambivalent, sent les principals consumidores de productes de la fast fashion i de comandes a domicili de tot tipus, enormement contaminants.
Una cultura no és més que el conjunt d’anotacions a peu de pàgina d’una religió
Respecte a la religió, només cal considerar que el Parlament Europeu rebutjà al 2005 quelcom de tan bàsic com el reconeixement de les arrels cristianes d’Europa.
En la nostra Europa secularitzada, és particularment important no perdre de vista el que un pensador francès afirmà un cop: que una cultura no és més que el conjunt d’anotacions a peu de pàgina d’una religió.
Com els romans de l’antiguitat, els llaços que unien els europeus al seu sistema de valors estan en plena crisi es miri des d’on es miri: en tots dos casos es pot parlar de societats desvinculades.
Els poders públics europeus actuals de tots els nivells, que és clar pateixen el mateix problema que la ciutadania, són només capaços d’aportar respostes curt-terministes tant als desafiaments interns com externs.
Com l’Imperi Romà en decadència, Europa confia frenar els fluxos d’immigració abans que entrin dins de les fronteres. Com en aquella Roma tardana, les societats europees estan tan desballestades i dividides que si el “problema exterior” entra en contacte amb el “problema interior”, el resultat serà campi qui pugui.
Però el cas de la Roma clàssica ens mostra que la junció d’aquests dos desafiaments, el interior i l’exterior, és ineludible. Per tant, en comptes de seguir fent l’estruç, més ens valdria recuperar les nostres arrels i partir d’elles per reguanyar la nostra cohesió i vigor. Només llavors serà Europa capaç de donar una resposta eficaç i humana a les futures crisis migratòries.
Evidentment, el context de la caiguda de l’Imperi Romà per la seva doble crisi i la situació actual d’Europa presenten tants punts en comú com diferències que aquest article no tracta. Però un dels usos pràctics de la història és precisament oferir-nos pistes per interpretar el present i contribuir a donar respostes més pertinents als problemes actuals.
Loading ...
