El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luís Escrivá, ha posat sobre la taula de sindicats i patronals una fórmula per alleugerir el problema del dèficit de les pensions.
Planteja un increment temporal de la cotització del 2023 al 2032. Concretament un 0,6% addicional a repartir entre els treballadors, un 0,4%, i les empreses, un 0,2%.
Escrivá raona aquest increment com “un mecanisme que simplement generarà una vàlvula de seguretat i dona marge al sistema per reforçar la seva sostenibilitat”. Són diners que anirien destinats al fons de reserva que fa anys que està pràcticament liquidat, perquè només disposa de 2.000 milions d’euros.
El gran interrogant és per què serveix realment aquesta aportació que significaria, en el millor dels casos i al finalitzar la dècada, un ingrés de 24.300 milions d’euros. És una xifra important, el problema és que comparada amb les magnituds en que es mou la Seguretat Social, no n’hi ha ni per començar.
La despesa de la Seguretat Social ja significa 1 de cada 4 euros dels pressuposts generals de l’Estat i és de lluny la despesa més important. Pel 2022 arribarà als 171.165 milions d’euros, una xifra que anirà pujant perquè ja hem entrat en el període de jubilació de la generació pertanyent al baby boom. D’aquesta xifra, els ingressos només cobreixen un 79%, o sigui que cada any el dèficit supera els 34.000 milions d’euros. Tota l’aportació prevista per Escrivá en la dècada en que estaria vigent, no serveix ni per cobrir un any de dèficit de pensions, comptant que aquest no anirà a menys sinó que tendirà a créixer, o mantenir-se en el millor dels casos.
Aleshores, quina utilitat té un fons de garantia que no serveix ni tan sols per assegurar un any de cotització?
En realitat, i suposant que el dèficit no es mogués d’aquesta xifra assenyalada dels 34.000 milions, per equilibrar el pressupost mitjançant l’increment de les quotes, seria necessari destinar-hi, no el 0,6% que ara es vol aplicar, sinó el 8,49% que seria una sobrecàrrega extraordinària sobre el que ara es paga i una llosa sobre el mercat de treball, perquè és ben sabut que la Seguretat Social actua com un impost als llocs de treball.
Per tant, el temor dels empresaris que aquest sigui l’inici d’una progressiva jugada pot tenir versemblança, però si es mesura amb atenció la diferència considerable en les xifres, ja es veu que per aquesta via d’anar pujant poc a poc les cotitzacions, no té solució ni tan sols a mig termini.
El gran interrogant radica en considerar si la Comissió Europea, que situa com a condició inapel·lable enfocar de manera resolutiva el problema espanyol amb les pensions, com a condició necessària per accedir als fons europeus, en tindrà prou amb aquesta estranya solució del ministre o demanarà un més gran realisme a l’hora de definir la solució.
Cal saber si la Comissió Europea, en tindrà prou amb aquesta estranya solució del ministre o demanarà un més gran realisme a l’hora de definir la solució. Share on X
Loading ...
