La pràctica del govern espanyol es caracteritza, ara ja d’una manera preocupant, per uns procediments que estan degradant el funcionament de les institucions, que són la salvaguarda de l’estat de dret.
El primer és l’ús sistemàtic de dreceres per evitar que les lleis siguin sotmeses a l’ampli debat i participació que la reglamentació ordinària estableix. Aquesta acció s’aconsegueix per dues vies. Una, l’ús freqüent del recurs extraordinari del decret llei, que redueix el debat parlamentari a la mínima expressió. És una pràctica abusiva que Sánchez ha fet servir d’una manera extraordinària, en relació amb tots els seus predecessors, batent tots els rècords. L’altra és fugir de la via del projecte de llei que presenta el govern i acudir al recurs de la proposta de llei que presenta un partit al Congrés, concretament els del govern, que simplifiquen la tramitació i consultes. Per exemple, entre altres, s’evita l’informe preceptiu del Consell d’Estat. Un altre factor de degradació, que el mateix Tribunal Constitucional ha posat en evidència, és haver usat la pandèmia com una excusa per congelar durant mesos i mesos l’activitat parlamentària i la seva funció imprescindible de control de govern.
També Sánchez, com en el cas dels decrets llei, ha batut tots els rècords en 2 anys d’incompliment de les resolucions del Consell de la Transparència. En concret, 105 resolucions que l’obligaven a informar de les peticions fetes, han estat ignorades pel poder executiu. D’aquesta manera una peça fonamental, que és haver regulat el Consell de Transparència del govern i l’existència de la llei del portal de la transparència, perden tota la seva utilitat. Això encara és més greu quan en perspectiva hi ha l’aplicació dels fons europeus que es du a terme al marge de tot control parlamentari i de l’opinió pública, malgrat que significa la inversió de 75.000 milions d’euros.
Polònia i Hongria estan en l’ull de l’huracà de la Unió Europea sota l’acusació per politititzar l’elecció dels jutges, però al mateix temps el govern espanyol es nega a atendre el criteri de la Comissió Europea, que siguin els mateixos jutges els que escullen el Consell General del Poder Judicial. De fet, Polònia ja ha utilitzat aquest argument per constatar que no són només ells els que tenen sistemes d’elecció de jutges que estan en mans dels partits polítics i en últim terme del govern.
Hi ha també, com s’està veient aquests dies, una aplicació retorçada de les sentències amb el diputat de Podemos condemnat per donar un cop de peu a un policia amb la sanció complementària de la pèrdua del càrrec, però que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, intenta mantenir per mitjà d’una interpretació jurídica pròpia de la cambra.
Per últim no és una qüestió menor que persones inculpades de presumptes delictes o condemnades estiguin contractades com a assessors polítics d’alt nivell per a l’administració. Contretament és el cas de 3 assessors de Podemos del ministeri per la Igualtat.
Les institucions no poden funcionar d’aquesta manera sense generar costos molt importants per les garanties que l’estat de dret estableix, alhora que a través de la pràctica generen una cultura de naturalesa fraudulenta en el si de la societat, perquè si tot això ho pot fer un govern, que té l’obligació de donar exemple, què no pot fer una persona individual dotada de menys recursos.
