Cal que reflexionem!

Sí, cal que reflexionem perquè el camí que seguim és el de la davallada, el del declivi causat per uns vicis ben nostres, que acaben tenint traducció política.

Un molt greu, perquè sempre ha estat la gran temptació del catalanisme fatu, és el del cofoisme.

L’altre, agreujat avui en dia per una doble component, és el seu oposat simètric: l’autoodi, propens entre les rengles d’aquells que envesteixen el catalanisme, la catalanitat, des de la pròpia casa, i que avui es present en Ciutadans, en part del PP, i en Comú.

Aquest últims formen part d’una segona versió actual, molt més perillosa perquè es transversal. Participa en les forces independentistes: una bona part de l’actual cultura política d’Esquerra, és la quinta essència de la CUP, i mes enllà, en part de les rengles socialistes. És l’autoodi Occidental cap a les seves fonts i tradició culturals. Són els de la concepció “woke”, de la teoria crítica de la història, de la visió de la humanitat, que beu, sovint sense saber-ho, d’autors homosexuals, que han fet de l’experiència de la  seva sexualitat un dogma polític, com Judith Butler, i abans Michael Foucault. Son els que eliminen estàtues perquè eren “negrers”, que censuren a Prat de la Riba per reaccionari, que cancel·len cultura i història en nom de la seva particular ideologia.

Aquets, en destruir grans parts del nostre passat, no tenen recursos per afrontar bé el present, l’aborden amb respostes destructives i ens cisallen el futur.

Si el gruix sobiranista no visqués encegat per la seva incapacitat d’autocrítica i el dogma independentista, el problema que generen els de l’autoodi, que no són una exclusiva catalana, seria menor.

Però mentre perviu aquell vici, som incapaços de refer els greus errors i cercar el camí de l’excel·lència, modesta o gran (que aquesta és una altra història). També perquè ser independentista dona butlla, i s’assumeix els implícits i explícits d’autoodi de plantejaments d’ERC i especialment de la CUP, en nom de la independència. Com en la pel·lícula dels Germans Marx a l’Oest, van  utilitzant la fusta dels vagons per alimentar la maquina, de manera que aconsegueixen el seu propòsit d’atrapar els “dolents” a expenses de consumir  el tren, tot ell de fusta.

Sota aquesta dinàmica, ja no hi haurà ni nació, ni pàtria, ni poble català. Estranya independència la que així es procura.

Cambó, un dels cancel·lats pels de l’autoodi  ja ho advertia:

Per més que es pogués renunciar a assenyalar tots els vicis de l’Administració Central, és un deure per a aquells que realment estimen Catalunya predicar als catalans, no només els seus drets sinó també els seus deures, i ensenyar-los que per a un poble que ha perdut la seva llibertat, importa més merèixer-la abans de recuperar-la que no pas no haver-la merescut.

El risc nostre no es la renúncia a la crítica sobre España, en això excel·lim, sinó el no tenir present els nostres deures, començant per la Generalitat, i demostrar la nostra exigència també amb nosaltres mateixos.

Però l’exigència com a virtut nacional ha desaparegut; al contrari, els fracassos omplen el calaix, i els èxits són il·lusions. I no passa res; tan contents.

El fracàs de la nostra política sanitària contra la Covid-19, per exemple, és total, terrible, difícil d’entendre, com ho és en l’àmbit econòmic, on tot consisteix en esperar que les empreses catalanes  l’encertin; o en la natalitat, la productivitat i en tantes altres qüestions, algunes tan importants com la progressiva desaparició dels centres de decisió i la nostra provincialització econòmica, tan evident en els sectors sobre els quals em perdut la davantera i les grans empreses que han passat a mans forànies, grans constructores, cimenteres, el sector publicitari en ple, gran part del farmacèutic.

El fracàs de l’ampliació de l’aeroport demostra la feblesa, perquè ni tan sols han estat capaços de fer asseure el govern a la taula per negociar .

Sempre havíem maldat per disposar de bancs amb seu a Catalunya. Diu la Viquipedia “Sempre hi ha hagut entitats bancàries a Catalunya, però és durant l’edat contemporània en què hi ha hagut el floriment més important”… caldria afegir fins al moment present, quan el món bancari català es redueix a la Caixa d’Enginyers i la Cooperativa de Guissona. A principis del segle xx, hi havia 15 bancs a Catalunya sobre un total de 27 a l’estat espanyol, després  la reducció ha estat continua amb represes i caigudes. La liquidació de les Caixes d’Estalvi va ser un gran cop, que no hem valorat ni ens n’hem refet. Però, fins a fa poc, encara  teníem dues grans entitats La Caixa, la més gran amb diferencia, i el Banc de Sabadell. Els dos han marxat, i no sembla que pensin tornar.

Catalunya fa un grapat d’anys que no funciona prou bé, però hi han hagut intents seriosos de redreçament, l’últim el de Pujol, sobretot el de la primera dècada, per tant, atribuir-ho tot a l’independentisme  és injust. Possiblement, en una Catalunya capdavantera a l’Estat, no hagués florit aquesta opció com ha succeït. Ara, el que sí que és cert, és que les forces polítiques de la independència, pel seus desencerts, errors, contradiccions, renúncies, incapacitat de rectificar per cofoisme, i per la indigència dels seu lideratges, ens han ensorrat més i més despresa.

Cal redreçar la situació, i no serà la primera vegada que ho fem. Però, no serà fàcil, duu temps i un gran esforç i sobretot demana un vi nou que encara no s’hagi fet servir en el convit del poble, i si el vi és nou, els odres també cal que ho siguin.

 Loading ...