Una vegada més el president del govern espanyol ha “comprat” la solució d’UP, i així un altre cop posa en relleu que és el secretari general d’un partit, el PSOE, sense idees pròpies per a les grans qüestions i que acaba anant a remolc del soci més petit de la coalició. No és en general un bon símptoma. Però més enllà d’aquesta qüestió de política global, els interrogants són si les mesures adoptades per combatre l’increment del preu dels lloguers són adients o no.
Per donar la resposta necessària cal acudir a les arrels del problema. Una és l’elevada proporció de població amb molt baixos ingressos, en part perquè no tenen feina, i en part perquè la feina té una retribució molt petita. Segons Càritas, hi ha 11 milions de persones en risc de pobresa, que representen el 22,7% de la població. És moltíssim. Òbviament aquesta gent no pot pagar, no ja els lloguers de mercat, sinó lloguers que per al conjunt dels habitants són accessibles, ni la llum ni moltes altres necessitat. Aquí hi ha un problema greu no resolt que remet a diverses circumstàncies: al model productiu, a la capacitat de generar ocupació i la seva qualitat, i a la productivitat que és la mare dels ous. D’altra banda, demostra que el famós escut social és una tènue cuirassa de paper perquè el seu impacte sobre la població necessitada és molt reduït.
Una segona causa important és l’històric de la manca de producció d’habitatge social per part dels poders públics, que ens situa a la cua d’Europa. Sense abordar aquestes dues qüestions, l’habitatge no tindrà mai una bona solució.
Queda encara una tercera qüestió, que és l’elevat preu del sòl en les ciutats que tenen més dinamisme i que lògicament ho encareix tot. Cal assumir, dins uns límits raonables, que no sempre tothom pot viure allà on desitjaria. Finalment, cal apuntar que hi ha molt habitatge buit i que una part del mateix és de difícil ocupació, perquè està localitzat en indrets de baixa demanda i va ser fet durant el boom de la construcció. És una manifestació de la ineficiència d’aquest tipus de mercat.
Aquestes són les claus interpretatives de l’arrel del problema. Anem ara a les mesures, que són de diversa índole.
Quasi totes elles actuen sobre els símptomes, és a dir, sobre el preu final del lloguer, no sobre les causes, i això ja implica una limitació sobre la seva capacitat. De fet, la mesura més potent és de la que menys s’ha parlat. La possible disponibilitat de 6.000 milions d’euros per fer habitatge social.
El gruix de les accions van dirigides a penalitzar l’increment dels lloguers, sobretot als grans tenidors, aquells que tenen més de 10 habitatges. També l’aplicació sobre els habitatges buits amb determinades condicions. Sobre els grans tenidors la mesura previsiblement tindrà un escàs efecte perquè representen un 150.000 habitatges sobre 3 milions.
També hi ha polítiques d’incentius per a aquells que rebaixin el lloguer en zones tensionades, ala qualcosa cal afegir el bo social als joves en determinades condicions per ajudar a pagar el lloguer.
Sumat i debatut, la llei, que té fortes limitacions d’aplicació, difícilment estarà operativa abans de 2024. Primer per la tramitació parlamentària, després perquè només es durà a terme en zones prèviament declarades com a tensionades per les comunitats autònomes, i finalment perquè també ha d’intervenir la instància municipal. El resultat a priori és que la seva aplicació serà més clara a Catalunya, possiblement a la Comunitat Valenciana, potser a Astúries i poca cosa més. Ni les comunitats governades pel PP ni les socialistes, que no tenen problemes en aquest terreny, com Castellà-la Manxa, aplicaran la llei. En aquest sentit Catalunya que ja ha fet coses apuntant en un sentit semblant serà el laboratori de proves, cosa que no deixa de tenir el seu risc perquè si es confirmen les crítiques que a priori s’estan fent a la llei, la conseqüència serà generar un nou factor favorable al declivi català.
El que sembla clar és que és un fort cop a les expectatives de la inversió en habitatge. Hauran de passar anys fins que el negoci s’aclareixi. També afectarà a instàncies benèfiques. La llei no contempla que molts d’aquests “grans tenedors” són fundacions que utilitzen l’habitatge per rendibilitzar el seu capital actuant en el terreny social, cultural, hospitalari, i que ara veuran minvats els seus ingressos, quan ja venen d’un període a causa de la Covid durant el qual ja han sofert retalls. Hi haurà prestacions en aquest terreny de naturalesa privada que es veuran reduïdes i que el govern de l’estat no contempla. Els que necessiten aquest tipus d’ajudes es veuran així indirectament perjudicat per la llei. També la classe mitjana alta, sobretot aquella que ha dipositat el seu estalvi en aquest tipus d’inversió, i la classe mitjana a seques perquè veurà afectat negativament el seu IRPF perquè haurà de pagar més.
Però, el mes sorprenent de tota la llei és que no incideix per a res en la gran bossa d’habitatge semibloquejada que hi ha i que depèn de l’estat. Es tracta de l’anomenat “banc dolent” es a dir la Sareb, la instància que es va fer càrrec de tot el patrimoni immobiliari que tenien bancs i caixes per ajudar a sanejar els seus capitals. Una part d’aquests habitatges estan en zones on els lloguers són cars. Una acció directa i ràpida d’efectes immediats hauria estat que el govern adquirís a baix cost tots els habitatges útils de la Sareb i els posés de cop al mercat. Aquesta mesura tindria un efecte immediat. D’una banda oferiria habitatge en poc temps. D’altra crearia una major oferta en el mercat que podria tenir un cert efecte reduint els preus. El per què el govern no fa servir la Sareb com a instrument de política, no ja d’habitatge sinó urbanística, és un misteri. Potser els d’UP, que són el pare i la mare de la criatura, Sánchez només l’ha batejada, no es recorden que existeix aquesta institució.
Loading ...
