Havia de passar inexorablement. La reducció dels aforaments per a l’accés de vehicles a la ciutat i als seus carrers, que promou Ada Colau, lligat a altres factors que estan sobre la taula, han provocat el primer col·lapse de mobilitat de la ciutat. En aquest han confluït una sèrie de factors com són el retorn generalitzat al treball presencial, la feblesa del transport públic, sobretot a escala metropolitana, però també en el cas de la mateixa ciutat de Barcelona les hores punta. Els usuaris no hi han tornat amb la mateixa assiduïtat que abans, però aquest fet no evita el col·lapse en les hores clau d’accés i sortida del treball, en les quals els passatgers viatgen com a sardines en llauna.
A més s’afegeix un altre fet, que és que el patinet i la bicicleta no han afectat pràcticament per a res la utilització del vehicle privat, i sí que han fet reduir els usuaris de transport públic. Fet que constitueix un mal negoci perquè contribueix a fer créixer el seu dèficit.
La desaparició dels peatges, un fet llargament anunciat, sembla que ha agafat d’imprevist a totes les autoritats que no han sabut què fer amb l’allau de cotxes que circulen ara per les autopistes. I com a corol·lari de tot plegat, aquesta setmana s’ha convocat la vaga de maquinistes que força, vulguis que no, a fer servir el cotxe.
Són mig milió els viatges diaris en cotxe. La pregunta a les nostres autoritats municipals i metropolitanes, que coincideixen en la persona de Colau, és com es vol absorbir aquesta xifra amb l’actual disponibilitat de serveis saturats en hora punta i alhora més deficitaris que mai.
Els costos dels retards, les hores perdudes, la benzina i gasoil cremats, la contaminació generada és enorme, però està vist que com més sofisticada es fa l’anàlisi econòmica, més matussers són els polítics en les seves actuacions. De què ens serveix tanta ciència si a l’hora de fer polítiques públiques els nostres governants funcionen amb criteris de l’any de la picor?
Hi ha encara un segon aspecte de la qüestió, particularment greu. La vaga de ferrocarrils era coneguda, l’aixecament de les barreres dels peatges també, com ho era el retorn al treball presencial. Malgrat aquestes evidències, ni la Generalitat ni Ada Colau, alcaldessa i presidenta de l’Àrea Metropolitana, han adoptat cap mesura per alleugerir els problemes dels ciutadans. Per exemple, podrien al llarg d’aquesta setmana reforçar amb línies especials el transport col·lectiu metropolità per atenuar l’impacte de la vaga de maquinistes, podrien haver previst la demolició de les instal·lacions de les barreres de peatge, ara inútils, però que són una de les causes dels embussos. Podien fer moltes coses en el nostre benefici. No n’han fet cap. Només saben parlar i parlar i fer-se publicitat.
Mentrestant, la congestionada ciutat de Barcelona veu com la brutícia al carrer es multiplica sense que s’aportin solucions més enllà de parlar de la nova i futura concessió de la neteja de la ciutat. I per si no fos prou, aquesta ciutat que té l’alcaldessa més feminista, transgènere i tot el que es vulgui del món universal, resulta que veu com al mateix temps que molts delictes decauen –conseqüència de la menor afluència de turisme-, els que es produeixen contra les llibertats sexuals, que bàsicament tenen com a víctimes les dones, es multipliquen. Les violacions han augmentat a Barcelona d’un any per l’altre un 59%, i la resta de delictes sexuals un 41%. Com pot ser? De què serveixen totes les campanyes feministes d’Ada Colau, si les dones de Barcelona cada vegada es veuen més amenaçades per la violència sexual?
Què li passa a la capital de Catalunya? Quina és la solució?
