Històricament i fins temps relativament ben recents, Catalunya ha estat un punt fort de la indústria cinematogràfica espanyola. Primer en la immediata postguerra civil quasi la corportizava. Només cal recordar les produccions d’Ignacio Iquino, el director i productor cinematogràfic nascut a Valls, que va tenir una producció extraordinària. De fet sortia a pel•lícula per any, entre 1940 i 1984.
Posteriorment, Madrid va anar agafant cos sense que desaparegués aquesta primacia catalana. De manera que en el 2010 encara el 50% de totes les pel•lícules realitzades a Espanya es rodaven a Catalunya. La proporció més del doble del PIB català sobre l’espanyol ja determina l’extraordinari potencial d’aquesta indústria i tot el que es mou en el seu entorn.
Per tant, es va mantenir forta durant el franquisme, la transició, l’assentament democràtic i l’autonomia, i no ha estat fins a l’entrada de l’actual segle, quan això ha canviat radicalment. Avui només 1 de cada 4 films espanyols és produït a casa nostra. És una davallada ràpida i greu.
Però amb ella també es dona un altre fet tant o més important com és fer palès la inutilitat de TV3 com a motor de la producció audiovisual a Catalunya. Els dos objectius bàsics de disposar d’una TV autonòmica pública són, i així està establert, la normalització del català i l’impuls a la llengua i cultura catalana, i facilitar el desenvolupament del sector audiovisual.
A hores d’ara TV3 té un paper migrat en la normalització, sobretot en les seves funcions més pedagògiques i qualitatives, perquè el català de l’emissora és cada vegada més degradat i poc ajuda a l’excel•lència de la llengua, que cada vegada en termes de TV3 deriva més cap a una mena de versió dialectal del castellà, sobretot en les seves construccions gramaticals. Sobre la seva funció cultural no cal dedicar-hi ni una sola línia. Tendeix a zero, i la poca cultura que apareix és la dels amics de la casa i dels llibres que publiquen les seves pròpies figures. És la cultura que fa TV3, és el no-res amb sifó. I ara s’ha d’afegir la constatació clara i contundent que durant l’última dècada ha estat incapaç d’aturar el desastre que s’ha produït sobre la producció audiovisual.
Loading ...Estem per tant davant un doble i greu fenomen del declivi, la de la decadència de la indústria cinematogràfica, d’una importància estratègica, i la del sistema públic de producció audiovisual, costós, molt costós per l’erari públic i que es demostra que serveix de ben poc.
