La taula de negociació, tal com està plantejada, serà un motiu més de frustració tant pels independentistes, com per aquells que esperen una nova època de relacions amb el govern espanyol. La raó d’aquesta expectativa és molt evident. És un instrument que públicament està plantejat en termes radicalment antagònics. Uns diuen que només hi van per tractar de l’amnistia i la independència, i els altres assenyalen que aquestes qüestions no són negociables i per tant la conversa es converteix en un bla, bla, bla, i posen sobre la taula 44 qüestions. El problema és que quan són tantes tot queda difuminat. Només cal veure la metodologia escollida per continuar que no és altra que la de la indefinició i el secretisme. Una cosa és no donar-se presses i una altra no tenir cap calendari conegut ni temari de reunions. Aquesta foscor és incompatible amb la transparència que exigeix la democràcia, i un conflicte basat en la malfiança mútua.
I és que en realitat l’acord no radica en el que surti de la taula, sinó en l’existència de la taula mateixa que fa possible el suport parlamentari d’ERC a Sánchez, amb l’expectativa d’un futur suport extern dels socialistes catalans a ERC, de manera que aquest tingui una pòlissa d’assegurances de cara a la presidència d’Aragonès.
En realitat, si volguessin, podrien avançar sobre fites concretes i importants de caràcter intermedi. La primera d’elles, molt evident, és la modificació per mitjà de lleis orgàniques a fi de recuperar aquelles parts de l’Estatut que van ser invalidades pel Tribunal Constitucional, perquè consideraven que envaïen competències de l’estat.
Aquesta fita és important per dues raons. La primera perquè millora l’autogovern, i la segona perquè elimina els greuges que, segons l’explicació més generalitzada, van alimentar l’inici de l’onada independentista: la retallada de l’Estatut d’Autonomia. Però aquesta qüestió, clara i concreta, que es pot abordar des d’ara mateix, que no vulnera, tot el contrari, reforça, el sistema constitucional, ni està ni se l’espera. I és que cap de les dues bandes estan massa interessades en altra cosa que no sigui cobrir-se les espatlles mútuament, amb un avantatge clar per part del govern de Madrid, que a hores d’ara porta la iniciativa perquè creu que ERC no es desenganxarà. Si no ho ha fet en el moment en el qual la modificació del delicte de sedició ha desaparegut de l’agenda, per quina altra raó ho farà? Si no té res a dir sobre la llarga llista d’inculpats que aniran sent sotmesos a judici i una part d’ells sancionats o empresonats, què més pot succeir perquè ERC doni un cop de puny sobre la taula de Sánchez?
De tot això JxCat n’és ben conscient, però és presonera d’una altra raó, que com en el cas d’ERC, res té a veure amb la independència. JxCat no farà mai res que signifiqui perdre els centenars i centenars de menjadores i de recursos econòmiques que li proporciona estar en el govern. Per aquesta banda ERC sap que els té ben atrapats.
Però, Puigdemont té a les seves mans una arma de demolició massiva que alteraria a favor seu i del tipus d’independentisme que diu preconitzar des del refugi de Waterloo. Es tracta de la seva tornada a Catalunya. Puigdemont podria orquestrar un retorn espectacular dirigit a forçar formalment la independència que aixecaria passions i mobilitzaria multituds. Naturalment aquest fet s’acabaria al cap de poc amb la seva detenció i empresonament. Però això no seria el final de res sinó l’origen d’un nou escenari polític que tindria com a porta Puigdemont, el nou màrtir de la independència, i atorgaria la iniciativa a JxCat. La reclamació de l’amnistia i de la modificació de les lleis seria imparable i el conflicte amb l’estat tornaria a pujar de nivell. Als ulls d’Europa es focalitzarien, en el cas català i Puigdemont, des de la presó, i podria donar lliçons de democràcia i de llibertat. La qüestió de fons és per què l’expresident de la Generalitat, en lloc de prendre aquest camí, prefereix continuar vegetant a Waterloo.
Loading ...
