Converses explora tres aspectes foscos de la transició digital: es tracta de la contaminació atmosfèrica que els serveis en línia generen, de la dependència mental sobre els usuaris i del domini cultural que promouen els gegants d’internet.
Una contaminació digital d’efectes ben reals
Avui en dia, les tecnologies digitals consumeixen el 10% de tota l’electricitat produïda al món, i són responsables del 4% de les emissions globals de diòxid de carboni. Això és, emeten quasi bé el doble de CO₂ que tot el sector de l’aviació comercial mundial.
La transició digital pot posar en perill la transició ecològica
Com Jaan Tallinn, fundador de Skype, cada cop més veus afirmen que la transició digital pot posar en perill la transició ecològica. La paradoxa és més gran encara si es té en compte que les dues se solen presentar no sols com necessàries, sinó complementàries.
Una altra paradoxa és que la generació més enganxada a internet de la història és també la més traumatitzada pel canvi climàtic. La “generació pel clima” seguidora de Greta Thunberg està constituïda per “joves consumidors enganxats a les eines digitals”, afirma el periodista d’investigació francès Guillaume Pitron en el seu nu llibre “L’infern digital”.
L’autor continua: “als Estats Units, un adolescent passa set hores i vint-i-dos minuts del seu temps lliure cada dia davant d’una pantalla. A França, un adult de tot just 18 anys ja ha posseït de mitjana… cinc telèfons mòbils! Els més joves canvien els seus aparells més sovint, a pesar de que aquests són responsables de pràcticament la meitat de la contaminació digital”.
En efecte, els aparells com ordinadors, smartphones o tauletes que ens serveixen com a porta d’accés al món digital són la primera font de contaminació digital: es calcula que una mica menys de la meitat de la total.
La segueixen les infraestructures necessàries per tractar i emmagatzemar les dades: cables, centres d’emmagatzematge de dades (data centers), etc. Al cap i a la fi, el món digital té molt en comú amb el món físic.
La cosa no acaba aquí: els més joves són també els principals usuaris dels serveis de comerç electrònic, i els que més veuen la televisió per internet, malgrat que aquests serveis generen molta més contaminació que les seves alternatives tradicionals. Són també els joves els que adopten més ràpidament les novetats en línia proposades pels gegants d’internet, de forma que alimenten l’amplada del fenomen.
El 2025 les indústries digitals consumiran el 20% de tota l’electricitat produïda al món i emetran el 7,5% de les emissions globals de CO₂
La generació que es presenta com la més compromesa de la història per lluitar contra el canvi climàtic serà una dels responsables que el 2025 solament les indústries digitals consumeixin ja el 20% de tota l’electricitat produïda al món i emetin el 7,5% de les emissions globals de CO₂.
Dependència mental i falta de privacitat
La contaminació no és ni de bon tros l’únic problema de l’hegemonia creixent dels gegants d’internet: la dependència dels proveïdors de serveis digitals augmenta sense parar, en la mateixa proporció que ho fa la quantitat de dades personals que un grapat d’empreses acumulen dels usuaris.
Les empreses digitals acumulen enormes quantitats d’informacions sobre els usuaris, que no dubten ni un segon en utilitzar per enganxar-los encara més als seus serveis i així, de retruc, seguir acumulant més i més dades.
La influència dels senyors d’internet s’ha vist reforçada durant la crisi sanitària de la Covid, durant la qual Facebook o Twitter han redoblat els seus esforços per suprimir o marginalitzar continguts i usuaris que publicaven informacions considerades tòxiques.
Per justificar les seves accions, els GAFAM han considerat que comptaven amb el suport dels poders públics.
Aquest suport podria en realitat amagar la impotència dels governs occidentals per trobar un sistema alternatiu de moderació que no deixi en mans privades el poder de promocionar determinades opinions i censurar-ne d’altres.
Moderació o enginyeria cultural?
La situació és encara més inquietant si es té en compte que entre la major part de gegants digitals existeix una clara tendència ideològica en favor del progressisme i del marxisme cultural (LGBTQ+, multiculturalisme, feminisme radical, etc.).
Només cal veure el tipus de fites que Google celebra en la seva pantalla d’inici, o els colors reivindicatius que adopten la major part de xarxes socials en determinades ocasions.
Inversament, les tecnològiques tendeixen a marginalitzar les posicions emmarcades dins del políticament incorrecte, com les que alerten dels efectes negatius de la immigració massiva, les que es posicionen en contra de l’avortament o les que defensen les arrels cristianes d’Europa.
Així doncs, nombrosos usuaris d’aquests serveis digitals es veuen -sovint sense que en siguin conscients ells mateixos- bombardejats per continguts en favor de certes posicions, i privats d’elements que expressin el punt de vista contrari. En altres paraules, podrien estar sent sotmesos a un esforç (voluntari o no) d’enginyeria cultural de conseqüències polítiques potencialment molt fortes.
Cal recordar que fa poc menys d’un any, el mateix president dels Estats Units fou censurat de Twitter i exclòs de les principals xarxes socials, sense que això hagi tingut cap conseqüència visible.
Als Estats Units, un adolescent passa set hores i vint-i-dos minuts del seu temps lliure cada dia davant una pantalla Share on X
Loading ...
