La celebració d’eleccions a Alemanya, el proper 26 de setembre, està vivint la campanya electoral més volàtil des de la victòria ajustada del social-demòcrata Gerhard Schröder el 2002.
La importància de les eleccions federals alemanyes és evident: es tracta de la primera economia europea, de l’única locomotora de la Unió Europea (França està en caiguda lliure des de fa dues dècades) i de la guardiana de l’euro.
Les decisions germàniques marquen el ritme de la resta de governs europeus en terrenys que no es limiten a la política econòmica i financera. Un clar exemples d’això és l’acollida de més d’un milió de demandants d’asil entre el 2015 i el 2016.
Schröder i l’actual cancellera Angela Merkel comparteixen el mèrit d’haver situat Alemanya en la seva posició absolutament dominant a Europa.
Ara, però, després de més de 15 anys en el poder, el pas enrere de Merkel ha generat una dura competició política entre tres rivals.
El democràta-cristià Armin Laschet, designat dofí de l’encara cancellera, ha acumulat pífies. La candidata dels ecologistes, Annalena Baerbock, va fer una excel·lent arrencada en els sondejos però ha perdut des d’aleshores credibilitat. I finalment, el social-demòcrata Olaf Scholz ha estat la gran sorpresa en treure del abisme el seu partit i aconseguir presentar-se com el campió de l’estabilitat.
Aquesta incertesa electoral fa pensar que la tan envejada estabilitat alemanya podria esclatar en mil fragments. Al cap i a la fi, aquesta estabilitat potser no era tan ferma com encara es diu i repeteix.
L’obsessió per la reducció dels costos
De fet, Alemanya no és un país tan modèlic: la seva estabilitat recent depèn, d’una banda, del personalisme d’Angela Merkel (hi ha qui ha afirmat que Merkel ha estat la líder populista per antonomàsia), i de l’altra, d’un model econòmic i financer consistent en reduir els costos al mínim.
L’obsessió alemanya per abaratir els processos ha anat arraconant les inversions i estancant la productivitat.
Actualment, el model sembla no poder donar més de sí mateix: la productivitat alemanya està estancada des de fa anys (a diferència de la nord-americana que augmenta sense parar, o inclús de l’espanyola, que sí que ha augmentat en la darrera dècada).
Si l’economia alemanya encara funciona tan bé és gràcies al seu teixit institucional, a la seva xarxa logística extremadament optimitzada i a la seva llarga tradició industrial, que fa que sigui el país amb més patents en paritat de poder adquisitiu del món.
El problema de la natalitat
Socialment, Alemanya s’enfronta a un gravíssim problema demogràfic. Amb 1,57 fills per dona en edat fèrtil el 2018, l’increment dels darrers anys s’ha degut quasi exclusivament a l’important increment de la immigració escassament qualificada.
A Alemanya la immigració majoritària, com passa a Espanya, no cobreix el buit de capital humà i social deixat pels treballadors que es jubilen, cosa evident, tornant a l’estancament de la productivitat ja esmentada.
La falta d’un contra-poder francès a la supremacia alemanya ha causat nombrosos desequilibris en el si de la Unió Europea
Un poder polític curt-terminista
Des d’un punt de vista polític, la falta d’un contra-poder francès a la supremacia alemanya ha causat nombrosos desequilibris en el si de la Unió Europea: la crisi del deute grec, la crisi dels refugiats sirians, la negativa a reforçar la defensa europea… Són episodis amb un denominador comú: els interessos nacionals alemanys, sovint plantejats a curt termini, han passat per davant.
En política de defensa, Alemanya sempre ha preferit ser un apèndix dels Estats Units que haver de mullar-se, davant la desesperació de França, que ha fracassat sistemàticament en els seus intents de guanyar en autonomia estratègica europea (això sí, sota lideratge francès).
Aquest perfil diplomàtic baix es manté sempre excepte quan es tracta de col·locar ràpidament exportacions: arribats a aquest punt, Berlín no té cap problema en arribar a acords econòmics amb la Xina o Turquia, malgrat els inconvenients geopolítics i ètics.
Les eleccions federals del proper 26 de setembre hauran, doncs, d’ajustar nombrosos aspectes del tan envejat model alemany. Desgastat després de dues dècades d’èxit amb importants matisos, cal ajustar-lo urgentment a les noves realitats del segle XXI, pel bé dels alemanys, però també pel de tots els europeus.
Alemanya no és un país tan modèlic: la seva estabilitat recent depèn, d'una banda, del personalisme d'Angela Merkel i de l'altra, d'un model econòmic i financer consistent en reduir els costos al mínim Share on X
Loading ...
