El nou govern d’Aragonès està mostrant de tot menys encerts en el seu dissortat inici de feina. El cas més greu i espectacular és sens dubte la tràgica situació de la Covid-19 a Catalunya, que ens ha posat a l’ull de l’huracà d’Europa, que ens veu com un territori de risc, amb una gestió de la pandèmia absolutament incomprensible i amb mesures totalment contradictòries. Aquesta mala gestió incideix en la línia de flotació anunciada per Aragonès de ser un govern de gestió. Fins ara aquesta no pot resultar més negativa.
Però en un altre front molt més polític, però també carregat de dimensió tècnica, està el famós fons per donar cobertura econòmica a les fiances de 5,4 milions d’euros que el Tribunal de Comptes ha imposat a 34 ex càrrecs de la Generalitat. Malgrat jurar i perjurar que era jurídicament impecable, ara el conseller d’Economia, Jaume Giró, reconeix que servirà per aturar aquest primer cop.
Hi ha tres raons que expliquen aquest fracàs. La primera és que una cosa era aprovar el decret llei i l’altra que aquest entrés en vigor. N’hi ha hagut prou, com era previsible, que hagués de passar pel Consell de Garanties per desplaçar la conformitat d’aquesta instància fins a com a màxim el 29 de juliol. I després caldrà portar-lo a ratificar pel Parlament.
Aquí, però, cal fer una observació, les resolucions del Consell de Garanties no són d’obligat compliment i per tant, digui el que digui el decret, pot tirar endavant. De fet el mateix govern de JxCat i ERC, quan Aragonès era vicepresident, va fer cas omís del que aquella instància deia en referència amb les lleis de desconnexió. Sigui com sigui ara Giró, de JxCat, sí que atorga una importància clau al Consell perquè considera que el seu dictamen pot ajudar a superar el segon inconvenient que ha fet fracassar al fons i que no és d’escassa entitat política. Cap banc, ni cooperativa de crèdit gran o petita ha volgut assumir la necessària intermediació, i per tant encara que estigués vigent el decret llei no tindria capacitat econòmica per afrontar les fiances, que recordem-ho s’han de dipositar a tot estirar aquest mateix dimecres. El fet que ningú del món financer confiï en l’autoritat econòmica de la Generalitat és un indicador pèssim, més quan resulta que ni la Moncloa ni el TSC hi veuen irregularitats. És a dir, no es tractaria d’una col·lisió frontal de les entitats financeres amb el govern espanyol, sinó d’una qüestió molt més complexa.
És clar que resulta explicable la reserva de les entitats privades quan, i aquest és el tercer punt, el mateix Giró assumeix que l’Institut Català de Finances (ICF) no intervindrà econòmicament en substitució de les entitats financeres, malgrat poder fer-ho. I assenyala que ho fa perquè “no vol que corrin el risc si no és estrictament necessari”. I explica que de produir-se l’operació a través de l’ICF provocaria angoixa i inquietud a ells i a les seves famílies.
Per acabar d’afegir desgavell, i 24 hores després d’haver fet aquesta remarca, el conseller Giró, que s’està demostrant poc sòlid amb les seves certeses polítiques, ha rectificat de ple per passar a afirmar que sí que l’ICF assumirà la qüestió. Què ha passat en aquest temps perquè les angoixes del funcionaris de l’ICF hagin desaparegut?
És realment sorprenent i diu molt poc de la solidesa política dels que ens governen. Segurament les pressions d’ERC molt disgustada amb les declaracions d’ahir del conseller Giró, més el mateix partit que el va posar al lloc que ocupa, JxCat, ha fet rectificar el que semblava una decisió presa. Ara cal esperar que no es produeixin més embolics amb el que va començar amb un decret llei i s’ha anat transformant en un sainet.
La rectificació de Giró té lògica, perquè amb aquest tipus d’argument, quin banc o quina cooperativa de crèdit està dipositat a fer allò que a l’ICF li provoca angoixa?
Loading ...
