Les indagacions policials sobre el terrible linxament de Samuel Luiz porten als investigadors a una conclusió que ja s’apuntava en un primer moment: la causa del crim no va ser l’homofòbia. Segons publica El Ideal Gallego, el fet que els que el van agredir es dirigissin a Samuel amb la paraula “maricón” no assenyala que aquest fos el motiu de l’agressió, sinó que com és dissortadament tan freqüent va ser emprada com un insult, desconeixent la condició homosexual de l’agredit, amb el que mai havien tingut relació.
El que dedueixen les indagacions i els interrogatoris és que el motiu de la pallissa haurien estat les drogues. Tots els detinguts tenen antecedents delictius en aquest àmbit i l’escenari que dibuixa la recerca és que els agressors estaven negociant amb drogues en el moment que Samuel va fer la videotrucada, que aquests van confondre amb el fet que els estava gravant. La policia creu que aquesta va ser la causa de la reacció tan violenta i desmesurada contra el jove, i també perquè la causa de per què després de l’agressió, i quan aquest ja estava a terra, van robar-li el mòbil amb la intenció d’eliminar la gravació que mai s’havia realitzat. En aquest linxament, en el qual hi van participar entre 12 i 13 persones, l’única noia implicada, que a més ha estat posada en llibertat condicional, sembla segons les indagacions fetes, la que va ser la principal incitadora de l’agressió que va tenir com a primer actor la seva parella. També va ser ella la que va impedir amb crits que una altra noia amiga de la víctima intentés aturar el linxament.
Fins aquí els fets. La realitat mostra que des de moltes bandes s’ha convertit aquest assassinat en una bandera política. Ho ha fet de manera insistent Ferreras a La Sexta, fins que les dades policials l’han portat a plegar veles. I és que a mesura que en el cas de Samuel es constati que no té res a veure amb l’homofòbia, passarà el mateix que amb una altra víctima mortal a Terrassa, que inicialment va aixecar una gran polseguera, perquè es considerava també que era una agressió per raons d’homosexualitat i que quan ràpidament es va aclarir que era una baralla més, malgrat que l’homicidi continuava sent el mateix, ha desaparegut de tots els mitjans de comunicació.
En el cas de Samuel s’han convocat manifestacions clamant contra la LGBTIfòbia fins a l’extrem de comparar l’afer amb el moviment dels Black Lives Matter. Han abundat els articles i les opinions a la televisió, que han aprofitat l’ocasió per presentar una vegada més els homosexuals com a persones perseguides al nostre país, quan la realitat és exactament la contrària. S’ha aprofitat l’ocasió per desqualificar als qui “des de les trones llacen proclames contra la llibertat sexual i contra el dret a estimar a qui es vulgui”. En altres termes, s’ha aprofitat la qüestió per brindar tota crítica legítima als grups LGBTI que, mentrestant, prosperen a l’albir de lleis i recursos públics extraordinàriament favorables.
Els grups LGBTI són de lluny els que tenen una major legislació favorable, que en nom de la defensa dels seus drets els ha transformat en un grup privilegiat. L’última ha estat la llei estatal sobre l’homosexualitat i la transsexualitat, però abans que aquesta, la majoria d’autonomies ja tenien lleis específiques, com és el cas de Catalunya, que estableixen qüestions com la inversió de la càrrega de la prova i, per tant, la liquidació de la presumpció d’innocència, si algú és acusat per un homosexual, o bé postulen que els mitjans de comunicació donin sempre un tracte positiu a aquestes figures. Mentrestant, els grups realment discriminats de la nostra societat, els pobres que viuen al carrer, els immigrants sense llar, els gitanos, no tenen res que pugui equiparar-se als grups que han aixecat la bandera ideològica de la identitat de gènere.
Un clar exponent d’aquesta situació són les fetes de l’orgull gai que es prorroguen durant d’una setmana i que donen lloc a actuacions il·legals per part de molts municipis, en penjar la bandera d’aquest grup al cantó de les banderes oficials o a commemorar-ho a pàgina sencera, com feia la Generalitat de Catalunya, amb l’eslògan “L’orgull ben alt”, o la mateixa La Vanguardia de Barcelona, que a més assenyalava en una editorial que les reivindicacions que fan encara són necessàries.
En realitat el que hi ha és una construcció política i ideològica per part d’uns grups que han aconseguit, com es pot observar a la mateixa Comissió Europea, l’hegemonia política i que estan creant greus tensions per aquest motiu als països de l’Est. Es produeix deliberadament una confusió que busca rendiment polític. Una cosa són els drets de les persones, totes, i òbviament també les homosexuals, i una altra, que aquest fet els hi confereixi el dret de constituir un grup a part dotat d’una legislació i símbols específics que té com a objectiu anar transformant les institucions de la societat perquè s’ajustin a les seves preferències sexuals i marginant el que són les institucions socials derivades de la condició humana i la seva diferenciació entre home i dona. No és admissible considerar que la paraula pare o mare signifiqui una discriminació, per exemple, per a les persones transsexuals i que en conseqüència aquells dos noms hagin de desaparèixer per substituir-los per expressions específicament dissenyades per transformar el sentit de les coses, com la de “progenitor gestant” i “progenitor no gestant”.
Cada vegada més aquest tipus de qüestions estan generant un conflicte moral, cultural i antropològic en el si de la societat occidental que l’atomitza encara més.
Loading ...
