Poc ha trigat el nou Govern del president Sánchez a experimentar els xocs del desgast. El cas cubà ha aparegut de sobte com acostumen a fer els cignes negres, i ha deixat descol·locat un Govern massa depenent d’Unides Podem en tot el que es refereix a la Bíblia progressista. En definitiva, és ben pobra que un Govern constitucional es faci un nus gordià amb la qualificació de dictadura per a un règim tan evident com el cubà. Perquè si el que hi ha a Cuba no és una dictadura, ja em dirà de què va el seu sistema polític. El que podia haver quedat resolt amb una frase de pas s’ha embolicat enormement i serveix per examinar la qualitat democràtica de Sánchez.
Per si fos poc, i coincidint en el temps, el Tribunal Constitucional ha resolt que l’estat d’alarma i les limitacions que es van imposar als drets fonamentals no eren constitucionals. Certament, la sentència és molt matisable, perfectament discutible, però és el que hi ha, estableix jurisprudència i permet continuar insistint en un punt realment perillós: Sánchez tendeix a pecar de solucions autoritàries com ho exemplifica l’anunciada reforma de la Llei de Seguretat Nacional que prepara el govern, que pretén establir la requisa temporal de béns privats, la seva intervenció o ocupació, la suspensió de tot tipus d’activitats i la mobilització obligatòria dels majors d’edat. A més, pretén regular els nostres drets fonamentals mitjançant una llei ordinària, quan l’exigència constitucional fa necessària la garantia d’una llei orgànica. Finalment, culminant l’abús legal, és al President de Govern i no al Congrés dels Diputats a qui correspondria la declaració que permet aplicar la llei.
És un pas més en la mala direcció que té en l’ús desmesurat del decret llei una altra manifestació greu en idèntic sentit. Reservat per la Constitució per a situacions “d’extraordinària i urgent necessitat “, ha estat aplicat sistemàticament per Sánchez, fins convertir-se en el president que en major mesura l’ha utilitzat en relació al temps del seu mandat. Fins a 39 ocasions en 36 mesos de govern.
l resultat d’aquests dos greus assumptes és que 3 ministres nous es troben davant el focus de la tensió política. Es tracta de Bolaños, home clau de l’actual Govern, que va intervenir de manera decisiva en la redacció d’aquell estat d’alarma, i dels dos ministres afectats, el d’Afers Exteriors i la ministra de Justícia.
Però, és evident que no s’acaba aquí la qüestió, perquè el front exterior cada vegada creix més i pren pitjors perspectives. Es tracta de la pèrdua de turisme al mes de juliol, que ja pot donar-se com a perdut, i el problema rau ara a l’agost, amb uns preludis poc esperançadors, perquè d’entrada ja s’han liquidat el 20% de les reserves que s’havien efectuat, a causa de el creixement de la pandèmia a Espanya. Però aquest problema anirà a més, perquè la variant delta de la pandèmia està lluny de ser controlada.
El fet que Catalunya hagi imposat, més tard que aviat, el toc de queda sent el principal receptor turístic de la península, ja assenyala per on van els trets. FITUR donava per perduts en relació al 2019 de l’ordre de 20.000 milions d’euros, però això era abans del desastrós creixement que la Covid-19 ha tornat a aconseguir entre nosaltres i, per tant, és previsible que les pèrdues puguin anar a més. Les queixes contra la inoperància del govern deixant al seu aire a cada autonomia es multiplicaran en la mesura que el malestar en la població creixi.
Cal recordar que, per la major capacitat de contagi de la variant delta, la xifra de el 70% de la població totalment vacunada que havia d’aconseguir-se durant el mes d’agost ja no serà suficient per obtenir la immunitat de grup, i serà necessari arribar al 100% de la població, el que ens situa clarament ja en plena tardor. El risc que la vacunació contra la SARS-CoV-2 se solapi amb la de la grip, pot multiplicar el problema, juntament amb la ja de per si greu incapacitat per tractar adequadament, des de la sanitat pública, totes les altres patologies, les que fins a l’arribada de la pandèmia omplien els nostres centres d’assistència primària i els nostres hospitals.
Una referència més augmenta la inquietud. Israel, que ha anat per davant dels esdeveniments, ha començat a injectar la tercera vacuna en les poblacions de més risc, sense la prova prèvia que determina que la immunització no és suficient. D’altra banda, i en un fet insòlit, l’Organització Mundial de la Salut i l’Agència Europea de Medicaments han fet una crida conjunta als estats membre perquè, vista la gravetat de la situació, accelerin la vacunació. És evident que és un signe que l’horitzó està lluny d’estar aclarit.
Però el pitjor de tot és la irresponsabilitat, la inconsciència i la reiteració d’errors que segueixen cometent tant el Govern Sánchez com la Generalitat de Catalunya. És una constatació més de que les desgràcies mai vénen soles.
Loading ...
