D’acord amb les últimes dades de l’Eurostat, Espanya ha estat el 2020 un dels països on més ha crescut el risc de pobresa. Junt amb ella també han empitjorat els països del sud, Portugal, Grècia i Italià, l’est Bulgària i el centre, Eslovènia i Àustria, així com Suècia i Irlanda. Mentre, altres països com Hongria i Polònia sortien molt més ben parats.
De fet, el problema que detecta l’Eurostat ja va ser advertit amb altres paraules pel governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos. La causa principal d’aquest creixement de la pobresa es deu, com es lògic, a l’atur i apunta que, malgrat que els ERTO són una mesura excel·lent, perquè el mal podia haver estat molt més gran, es revelen com a insuficients. La paradoxa és que malgrat aquests fets, el govern que va aixecar la bandera de l’escut social, no sembla especialment ocupat en afrontar el problema mes enllà del que ja ha posat en marxa, que com es veu pels resultats i la situació de la població, és clarament insuficient. Només cal reparar en un aspecte: el govern Sánchez i especialment el seu aliat UP, van aixecar amb força la bandera de la pobresa energètica. Ara ja no en parlen, malgrat que és el moment on cal parar-hi més atenció donat l’increment exorbitant que ha tingut la factura domèstica per a les llars i que les mesures adoptades ni de lluny aconsegueixen atenuar de manera significativa.
Aquest empitjorament de les condicions socials i la manca d’atenció del govern, i en especial de la persona del seu president, que mai aborda aquests temes, xoca amb la rellevància que tenen les iniciatives relacionades amb l’àmbit sexual. Si fa pocs dies aprovaven la llei sobre els homosexuals i els transsexuals, ara s’inicia el procediment per aprovar una altra norma coneguda com “només sí és sí” dirigida en teoria a garantir que les relacions sexuals que mantenen les dones siguin clarament consentides i, per tant, el seu consentiment a dur-les a terme sigui explícit.
Des dels àmbits jurídics i judicials es critica aquesta llei per ser un pur maquillatge de la realitat, perquè es constata que la legislació actual ja estableix amb claredat que ha d’existir el consentiment, i que quan no es produeix l’autor és durament penalitzat per la llei. I això és així des del 1995 quan es va modificar el Codi Penal. Per tant, la regulació de delictes contra la llibertat sexual ja està fonamentada en el consentiment i es castiga quan aquest és vulnerat.
El problema que assenyalen els jutges és que amb aquest tipus de delictes la dificultat no rau en el concepte, que assenyala la llei, sinó en l’aspecte probatori que existeixin proves que permetin superar la presumpció d’innocència per determinar si hi ha hagut o no consentiment. Normalment són conflictes que esclaten sense testimonis i que es confronten dues declaracions contradictòries.
Però, fins i tot en aquest cas, la casuística jurídica tant del Tribunal Suprem com del Constitucional ha portat a establir que la declaració de la víctima és suficient per destruir la presumpció d’innocència. És a dir, que si una dona confessa que un home ha tingut relaciones sexuals amb ella contra la seva voluntat, aquesta declaració ja converteix l’home en un presumpte culpable. Naturalment, s’exigeix que aquestes manifestacions siguin versemblants i creïbles, i els jutges i fiscals utilitzen diversos criteris de valoració, a més de donar un plus de valor perquè s’aplica la ideologia de gènere que confereix per definició avantatge de la dona sobre l’home.
Aquest es el marc actual i així funciona, per tant la nova llei ja no pot aportar més que l’impossible, encara que estem molt a prop d’aquest límit, i és que la simple declaració de la víctima sigui sempre estimada com a certa i per tant l’acusat sigui automàticament culpable. És evident que aquest fet vulneraria l’estat de dret, seria anticonstitucional perquè també els homes tenen dret a una protecció jurídica, encara que aquesta, quan el conflicte esclata amb una dona, cada dia estigui més minvada.
Si aquest és l’escenari actual, quin sentit té la nova llei? Des del punt de vista no en té una altra que satisfer el nucli militant en aquest terreny que demana més i més normes en aquest sentit i que a hores d’ara, fins que es produeixi la recuperació econòmica, és la bandera principal que dóna cohesió a les forces del govern.
Loading ...
