La política del govern Sánchez, junt amb la lògica dinàmica de l’independentisme, més l’actitud del PP, que en cada cas obeeixen a motivacions diferents, tenen com a conseqüència portar el col·lapse a les institucions de l’estat. Els factors que destaquen d’aquest procés, que també comporta una greu fractura interna, són:
- Una progressiva transformació de l’estat de dret en un estat de lleis. La diferència és radical. En l’estat de lleis els drets són asimètrics de manera que prevalen sobretot els d’aquells que s’adscriuen al règim dominant i són més febles els d’aquells que s’hi oposen. En l’estat de dret la simetria, almenys formal, és total.
- Un Congrés i un Senat reduïts a simples cambres de desqualificacions sense la capacitat que els hi és pròpia de controlar el govern i representar els interessos de la societat.
- La instrumentalització, descrèdit, i finalment inutilització de la justícia.
- I per últim, la conversió del president del govern en un president d’estat de fet.
En aquestes dinàmiques de transformació, que ja eren observables incideixen, com un catalitzador, el conflicte català i l’enfocament aportat pel govern espanyol.
- És cert que l’intent de superar la crisi generada a Catalunya demana que els empresonats estiguin a casa seva.
- És cert que les figures de sedició i les seves penes no s’adapten bé al que va succeir, que comporta una ruptura amb les lleis, però que no està ben encaixat el tipus de trencament que va produir amb el que el legislador va dibuixar en definir la sedició.
- No és cert que hagin estat empresonats per les seves opinions, sinó pels seus fets: les lleis que van pretendre desconnectar Catalunya d’Espanya, i molt important, des del punt de vista català, l’anul·lació de l’Estatut d’Autonomia sense disposar de la majoria qualificada que el mateix Estatut determina i que la prudència política aconsellava. El setembre del 2017 al Parlament de Catalunya es va produir una doble ruptura: amb la legislació de l’estat i amb la legalitat i legitimitat catalana.
- Tot això a Europa hauria rebut igualment una sanció penal. La qüestió radica en tot cas en si hauria estat important o lleu, i sens dubte variaria molt en funció del país.
- El problema de fons pel govern Sánchez radica en el fet que: a) necessita ERC per governar a Espanya; és a dir, necessita a qui es vol separar d’Espanya. És una molt forta contradicció política. b) ERC, com la resta de l’independentisme, no reconeix la justícia espanyola ni la legislació i institucions de l’estat, ni les lleis que impedeixen constitucionalment la independència. La relació entre els punts a) i b) són per si mateixos un factor de col·lapse.
- Com la necessitat política de Sánchez és “treure les pedres del camí”, sense assegurar-se abans un mínim reconeixement per part de l’independentisme, de les institucions i lleis espanyoles, el col·lapse tendeix a accentuar-se. És així perquè automàticament s’han creat dos marcs de referència o, en altres termes, dues taules de negociació incompatibles entre elles: la de Sánchez en el marc constitucional, però retorçant-lo fins a fer escruixir el material, i la de l’independentisme que estableix les seves pròpies regles, en funció de la força que el mateix govern espanyol li reconeix.
- El PP amb la seva posició radical (signatures, judicialitzacions, declaracions) i la manca de resposta per al problema de Catalunya que vagi més enllà d’una versió extrema de “llei i ordre” afavoreix el col·lapse de les institucions de l’estat. La incapacitat per posar-se d’acord amb el PSOE pel que fa a la renovació dels diversos organismes n’és una constatació.
- Però el màxim responsable, el principal, és Sánchez. Perquè té el poder, i la responsabilitat dels actes és proporcional al poder que es posseeix. L’arrel del mal sorgeix en voler governar d’una forma molt absoluta, sense negociació ni voluntat d’integrar als discrepants. Ja se sap el que va escriure Umberto Eco sobre apocalíptics i integrats. Sánchez pretén integrar per interès propi a ERC, i això és positiu. Però ho fa a expenses de facilitar la conversió en apocalíptics dels partits majoritaris espanyols. L’aliança que forja Sánchez és amb partits que no tenen sentit d’estat -espanyol- o que estan en contra de l’estat. Alhora, actua amb prepotència dictant lleis profundament divisives en plena pandèmia, negant-se a rendir comptes sobre la gestió d’aquesta, portant de manera fosca la definició de les prioritats i la gestió dels fons europeusno portant el seu control al Parlament, abusant dels decrets llei i del màrqueting polític. Tot això més la forma de conduir el problema català és un motor del col·lapse de l’estat i del deteriorament greu de les seves institucions.
- És cert que l’independentisme expressa el 50% de l’opinió dels catalans com a molt; segurament entorn del 40%, mentre que l’altra meitat no té cap veu pròpia. No la té perquè una part està captada pel PSC i els Comuns i són canalitzats per servir els interessos del govern Sánchez. La resta està dispers, fragmentat o és abstencionista.
- Només una força que realment expressés les il·lusions, necessitats i projectes de Catalunya assumint el marc de les lleis i el reconeixement de les institucions espanyoles, pot contribuir a resoldre el problema, perquè és l’única opció que estaria en condicions d’establir ponts des de la pròpia Catalunya amb el PSOE, el PP i una part de l’independentisme.
- El problema és que aquesta força no existeix i el que són denominades les elits, econòmiques, socials i mediàtiques, juguen tant a curt termini o són ideològicament tan afins a la postsocialdemocràcia liberal, que refusen aquella solució, que és l’única que ens pot fer superar el col·lapse, perquè és l’única bola de la taula de billar que pot empènyer les altres a un realiniament sense accentuar les crisis.
És clar que potser, simplement, el que succeeix, com en altres moments clau de la nostra història, és que la capacitat del nostre poble en termes de grups dirigents i institucions fracassa quan requereix la virtut de governar-se amb prudència, és a dir, escollint el millor camí.