Les explicacions del govern davant la nova i clamorosa pujada de les tarifes elèctriques, mostra la naturalesa viciosa, és a dir, contrària a la virtut, de les polítiques públiques que practica.
La realitat pura i dura és que la factura de l’electricitat s’ha incrementat des de l’1 de juny un 41% de mitjana en els trams de més consum, segons les dades facilitades per l’OCU. El preu es manté més o menys igual en el període pla, i sembla reduir-se o mantenir-se igual que abans en les hores de menys demanda. Però aquesta observació és de pocs dies i cal veure l’evolució, que serà sens dubte a l’alça. El mateix govern ha calculat que ingressarà fins a 2.200 milions per aquesta causa, el doble que l’any anterior.
El beneficiari és el govern
Però, per què creix la factura? La causa principal és molt concreta. Obeeix a l’extraordinari increment que ha registrat el preu de les emissions de CO2 a la Unió Europea. És el conegut com a Sistema de Comerç d’Emissions (ETS), per les seves sigles en anglès. En realitat, estem pagant un dels costos de la transició energètica, que forma part del programa de govern i de el projecte europeu. Anar cap a una societat més “verda” té un cost per a tots els ciutadans. Aquest principi ha de ser ben assumit i explicat, però en lloc d’informar, el govern només sembra confusió.
Assumit el cost en benefici del medi natural, la qüestió clau, la política, és debatre i decidir com es distribueix. I això és el que se’ns està furtant, de manera que a l’hora de la veritat sempre acabem pagant els mateixos. És el cas de les tarifes elèctriques.
L’acceleració de la descarbonització ha suposat un espectacular increment del cost de les emissions de CO2. Un 150% aquest últim any. I, naturalment, com una bona part del mix de producció elèctrica genera diòxid de carboni, la patacada a la factura es nota. Però en lloc d’explicar-ho, el govern de Sánchez s’escuda darrere d’uns fantasmagòrics “mercats internacionals”, davant els quals no pot fer res.
Però es tracta d’una explicació fraudulenta. Aquests mercats internacionals no existeixen. És la Unió Europea qui regula el mercat de les emissions, de manera que els preus no es mouen lliurement, sinó que es mantenen en bandes predefinides per Brussel·les. Però una sèrie de polítics comunitaris, i entre ells i d’una manera destacada Pedro Sánchez, han estat exigint l’acceleració de la transició energètica. Ho ha fet en reiterades ocasions. El 2018, el 2020 i encara ho va repetir fa poques setmanes. La conseqüència és, que com més de pressa es vulgui anar per aquesta via, més ha de créixer el cost de les emissions.
Per tant (1) són els governs els que el desencadenen. (2) En el cas espanyol el resultat li depara 1.100 milions d’euros més, que surten de les nostres butxaques. El just seria que ens retornés aquest import aplicat a reduir la factura de l’electricitat, de manera que la part regulada es reduiria un 7,5% i la factura final un 4%. Però això és precisament el que el govern no vol fer. Després ajudarà a la pobresa energètica amb un 0’2% del seu benefici extra i demanarà que li aplaudim per com construeix “l’escut social”.
L’escàndol de l’IVA
Però no acaba aquí el frau, sinó que es multiplica amb l’IVA. El tipus que el govern d’Espanya aplica a l’electricitat correspon al nivell més elevat d’Europa. El 21%, tres punts superior a la mitjana d’una mostra de 21 països de la Unió Europea, en la qual aquest tipus d’impost es troba en el 18%, segons l’Agència Internacional de l’Energia. La comparació amb els nostres veïns és encara més escandalosa. Al Regne Unit aquest IVA es de el 5%, a França del 5,5%, a Itàlia del 10% ia Alemanya, que és dels cars, arriba fins al 19%.
Per què paguem tant per l’IVA? Perquè així ho desitja el govern. El càstig a la població amb menys ingressos, la causa última de la pobresa energètica, ve en gran mesura d’aquí. Però, ¿algú ha sentit a Unides Podem tractar d’aquesta qüestió? És clar que no. Es tracta de presumir d’ínfimes ajudes, les engrunes de la taula d’Epuló, i no d’abordar la qüestió. Amb un IVA com l’italià i el retorn dels 1.100 milions de més que ingressarà el govern, pagaríem de mitjana un 15% menys de factura elèctrica.
Els impostos elèctrics són una gran font d’ingressos per al govern. Aquest any preveu ingressar 11.374.000 d’euros, 6.322.000 dels quals corresponen a aquell impost. Per què a Espanya l’aigua té un IVA del 10%, el mateix que Itàlia, però aquí per l’electricitat és el doble, mentre que a la veïna península, té el mateix tipus del 10%, que és el més lògic?
L’IVA és tècnicament un impost neutre, però des del punt de vista socioeconòmic, és un impost regressiu, perquè castiga més les rendes inferiors. I això, evidentment, també passa amb l’electricitat. La conclusió és òbvia: menys discurs sobre la pobresa energètica i l’escut social i més reducció de l’IVA.
L’estudi Observatori sobre el repartiment dels impostos entre les llars espanyoles calcula, que les rendes inferiors, les compreses entre 23.723 i 11.584 euros, que corresponen a la primera quintil, són les que paguen per IVA i impostos connexos, el màxim amb relació als seus ingressos, el 14,66%. Però per a les que se situen en el “top” d’ingressos, el centil màxim, situat a partir de 133.721 euros, només representa el 4’06%. Els que menys ingressen paguen tres vegades i mitja més. Entre tots dos extrems, l’evolució sempre és la mateixa: a menors ingressos més impacte de l’IVA sobre la renda.
Es pot modificar l’IVA, que és un impost de regulació europea? És clar que es pot. Per exemple, el 1995 l’executiu socialista suprimeix l’impost del 35% sobre determinats béns de luxe.
En realitat, una de les millors polítiques socials que es poden fer a Espanya és una revisió a fons de l’IVA, perquè la seva tipologia afavorís als qui menys guanyen per tal de millorar la seva renda familiar disponible.
Loading ...Artículo publicado en La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.