La revolució de la tarificació per franges horàries, que no és tal perquè no és la primera vegada que s’aplica, el que fa en realitat és encobrir una pujada molt important del preu de l’electricitat per als usuaris. Aquest augment té com a causa principal un factor molt concret: l’extraordinari increment que ha enregistrat el preu de les emissions de CO2 a la Unió Europea. És el conegut com Sistema de Comerç d’Emissions (ETS), per les seves sigles en anglès. En realitat estem pagant un dels costos de la transició enèrgica que forma part del programa de govern i del projecte europeu. Anar cap a una societat més “verda” té un cost per a tots els ciutadans i aquest principi ha de ser ben assumit. Com també ho ha de ser el debat sobre com es redistribueix. Perquè si a l’hora de la veritat resulta que sempre acabem pagant els mateixos, la broma és molt pesada.
L’acceleració de la descarbonització ha comportat un espectacular increment del cost de les emissions de CO2. Un 150% aquest últim any. I, naturalment, com una bona part del mix de producció elèctrica genera CO2, la patacada en la factura es nota. El govern no explica clarament aquesta qüestió, i quan ho fa a més tendeix a dir que això és conseqüència dels “mercats internacionals” i que ell no hi pot fer res. És una explicació falsejada.
Aquests mercats internacionals no existeixen. És la Unió Europea qui regula, a través de l’esmentat ETS, el preu de les emissions. És un mercat, per tant, controlat, on els preus no es mouen lliurement, sinó que es mantenen amb bandes predefinides per Brussel•les.
Per accelerar la transició energètica, una sèrie de polítics comunitaris, i entre ells d’una manera destacada Pedro Sánchez, han estat exigint un increment d’aquests costos. Ho ha fet en reiterades ocasions, el 2018, el 2020 i encara el diumenge passat, demanant la neutralitat climàtica per al 2050. Doncs bé, com més de pressa volen anar per aquesta via, més cost tindrà per a cada estat.
Això no significa que no s’hagi d’avançar en la descarbonanització, sinó en la distribució en l’altra vessant dels costos perquè en l’actual enfocament nosaltres paguem i el govern de l’estat se’n beneficia. Concretament, ingressarà 1.500 milions extres pels drets de CO2 que nosaltres pagarem amb les noves tarifes. Per tant, es tracta de planxar a la matinada perquè l’estat ingressi més. I això no és demagògia, o en tot cas és demagògia dels fets i no de la intenció.
La ministra Teresa Ribera vol aconseguir que es rebaixi la factura de l’electricitat en un 15% en 5 anys a través d’una sèrie de canvis normatius. És també una manera de continuar amagant l’ou, perquè el problema real de l’elevat cost de l’electricitat a Espanya radica en que té un dels IVA més elevats de tota Europa. El 21% . Mentre que al Regne Unit només és d’un 5%, a Franca 5,5%, a Itàlia 10% i a Alemanya, que és dels cars, només arriba fins al 19%.
L’IVA, que tècnicament es considera un impost neutre, és des del punt de vista del model de fiscalitat i les seves conseqüències socials, un impost regressiu, perquè castiga més les rendes més baixes. I això, evidentment, també passa amb l’electricitat. Per tant, menys discurs sobre la pobresa energètica i sobre l’escut social i més reducció de l’IVA de la factura elèctrica. Aquesta és una de les millors polítiques socials que es poden fer a Espanya. De fet, tots els experts coincideixen a assenyalar que una revisió a fons de l’IVA en el sentit de no castigar els productes de consum necessari, permetria millorar clarament la renda familiar disponible de les famílies amb menors ingressos. Però, és clar, el govern prefereix una altra via: la de cobrar-nos un potosí i després fer veure que ens ajuda dedicant una minsa part del que ingressa a donar diners a uns quants i així poder-se penjar la medalla.
La qüestió del preu de l’electricitat posa, per tant, sobre la taula tres aspectes:
- Com el govern de l’estat té finalitats per a ell mateix que no són coincidents amb el bé de tots.
- També que paguem molta factura d’electricitat perquè és el cost que experimentem de la transició energètica, que ens resta ingressos a nosaltres i n’atorga al govern.
- I en tercer lloc, que si volem lluitar realment contra la desigualtat, cal replantejar-se, a escala espanyola i sobretot europea, l’impost de l’IVA.
Loading ...
