Immigració, la crisi insuperada d’Europa

Dos discursos, un mateix resultat

En el fons d’aquelles dues concepcions antagòniques en el seu plantejament, i no tan diferents pel que fa als seus resultats reals, batega una qüestió que no ha aflorat en la mesura suficient:

És la immigració massiva la solució a la negació de tenir fills de bona part d’Europa, qüestió en la qual Espanya ocupa un paper destacat?

L’opinió progressista, d’una banda, de la tecnocràcia, i comú a les elits, és afirmativa. És una resposta senzilla per a una realitat complexa: com que no tenim fills, sustituim-los pels fills d’altres cultures i formació, i a més fem-ho a gran escala. Necessitem gent que treballi, que cotitzi a la Seguretat Social, i que tingui cura dels nostres majors, perquè nosaltres ja no ens bastem, i també -però això ja es diu menys- ens convé mà d’obra barata.

I com una part creixent de la població no vol fills o els vol en escassa mesura, i com en el cas espanyol els que sí que els volen es veuen impedits o limitats per polítiques públiques dissuasives, quan no contràries, la immigració resulta desitjable i la natalitat no. A més, ens aporta una societat multicultural i diversa.

Però, estem segurs que això és així, que aquest discurs respon a la realitat de les coses, o és una ficció, potser un engany interessat?

Vegem. En primer lloc, el nostre problema és crear ocupació en un escenari cada vegada menys propici per a la primera feina, i nivells de formació baixos, excepte en l’àmbit dels cuidadors de persones dependents.

D’altra banda, la idea que cada fill a faltar, amb el seu corresponent capital social i capital humà, es pot substituir per un immigrant és un error colossal. Espanya no és Estats Units ni Alemanya. La immigració que ve aquí no està especialment qualificada, perquè els que posseeixen aquesta condició busquen altres horitzons. És lògic que així sigui. No podem pretendre que tinguem immigrants d’alta qualificació, amb una estructura econòmica dominada pel turisme, la construcció i els serveis extensius en mà d’obra, en la qual les empreses d’elevada productivitat estan escassament representades.

Però no s’acaba aquí la qüestió. El problema és també cultural i ideològic, perquè no només de pa viu l’home. Com assenyala Ross Douthat a  La Societat Decadent, L’entusiasme progressista i tecnocràtic per la immigració va acompanyat d’una concepció postfamiliar, que en la pràctica es converteix en obertament anti. Es rebutja la importància de la família i de la descendència, i això, a Espanya ha conduït a polítiques que, de manera directa o col·lateral, la danyen i amb ella a la natalitat. Aquest biaix, una població que envelleix sense substitució suficient i la immigració, genera un conflicte perquè agreuja la sensació de pèrdua del que és propi. En aquesta percepció, la rebel·lió està sol a un pas, i això és el que passa a Europa i Estats Units amb el sorgiment dels partits i corrents polítics que exploten aquest malestar.

Necessitem més famílies i més descendència

Douthat sosté que, si les generacions anteriors haguessin tingut un fill més en cada família, avui l’economia seria més robusta, la perspectiva de creixement millor i la desigualtat menor. Existiria una comunitat forta al voltant de la seva vellesa, i un vincle, també fort, amb el futur. En aquest context, Occident necessitaria menys immigrants, però li resultaria més fàcil obrir-los la porta i ho faria en millors condicions.

Existeix a més un xoc cultural objectiu, que no es resol només amb bona voluntat. Sobretot, amb els qui procedeixen de cultures islàmiques. No hi ha qüestió: un immigrant, sigui quina sigui la seva cultura, és idèntic en dignitat a qualsevol ciutadà espanyol, però aquesta afirmació que comporta drets, no evita la fricció cultural sobretot quan no hi ha les condicions socials adequades. El xoc cultural el pateixen les persones de menors ingressos que conviuen amb ells en els barris on es concentren els nouvinguts. No són les elits polítiques, culturals i econòmiques, qui ho experimenten, i això explica per què el substitut de l’antiga hegemonia comunista en moltes barriades d’Europa sigui l’extrema dreta. No és l’única explicació, però en forma part.

La idea d’ajudar obrint les portes a la immigració, fins i tot només en les magnituds assolides fins al 2019, no és evident que condueixi al bé dels nouvinguts, perquè els situem automàticament en condicions de vida penoses de difícil superació. Al mateix temps, la seva multiplicació en les actuals condicions tendeix a crear conflictes que, sobretot, es faran sentir en la segona generació musulmana, i en els actuals nouvinguts més joves. El seu empoderament, que impulsa l’esquerra sense aportar els mitjans necessaris perquè resulti real, és una font de frustració, i alimenta conflictes futurs.

Només podem afrontar bé la immigració, si revitalitzem les nostres famílies, si assumim una descendència més nombrosa com un bé … i si els nostres governs emprenen d’una vegada per sempre, una vigorosa política en benefici de la família. És a dir, si disposem de governs que facin el contrari del que s’ha vingut practicant.

Article publicat a La Vanguardia