Vist el balanç final fa pensar per què han trigat tant temps per arribar a unes solucions que de bon principi semblaven evidents: presidència per a Aragonès, reproducció, a càrrec de JxCat, del comandament dels departaments que havien estat d’ERC quan Torra ocupava la presidència, una solució mig salomònica pels fons europeus, i una via d’encaix pel consell de la República.
Cal dir que no és un bon auguri la tardança, quan tot era tan evident, perquè assenyala un problema de fons que no és polític, ni tan sols ideològic, sinó d’enconaments personals i lluites molt nominals per quotes i llocs de poder. Perquè la carta amagada en tota aquesta negociació són les 343 persones que corresponen a càrrecs d’alt nivell,151 de les quals són personal eventual i, per tant ,que canvien en funció de la circumstància política.
Són molta gent i són molts diners. La majoria d’elles cobren per sobre dels 60.000 euros l’any. Concretament 236 se situen entre aquesta xifra i els 90.000 euros. Però és que hi ha un altre grup de 38 persones que ingressen la fabulosa xifra de 90.000 a 100.000 euros anuals, i encara un grup millor de 23 persones que ingressen més de 100.000 euros. Com la majoria d’aquesta gent té càrrecs dels mateixos partits i àrees d’influència, la seva afectació crea problemes interns de complexitat enorme i aquesta és una qüestió que ha estat determinant al llarg de tot el procés. Una dinàmica d’aquest tipus és negativa per a la qualitat dels directius polítics, perquè són arrossegats d’una conselleria a una altra en funció del seu rang polític i no dels coneixements sobre aquell àmbit en qüestió. L’única excepció notable en aquest terrenys és sanitat on, de fet, ja s’havia produït el traspàs d’ERC a JxCat en atorgar tot el poder a l’alt funcionari director de l’ICS, Josep Maria Argimon, de JxCat i que ara serà el conseller.
ERC ha assolit la presidència, com era lògic, però el partit de Puigdemont ha obtingut uns resultats abundosos. Controla el departament d’exteriors i això vol dir que aquest serà un dels braços que tindrà l’expresident per fer política internacional. El Consell de la República, motiu de tantes batusses, ha trobat una solució pont que permetrà amb el pas del temps encaixar amb el nou organisme de direcció estratègia que es preveu.
La batalla dels fons s’ha resolt de manera favorable també per a Jxcat perquè formalment estarà controlada pel departament d’economia, si bé hi haurà una comissió paritària per resoldre’ls. De totes maneres les fotos, si és que n’hi ha moltes, se les endurà qui ocupi aquella conselleria, Elsa Artadi segons les previsions. La realitat però indica que potser en aquest àmbit tan decisiu les expectatives superin en molt la realitat, perquè el govern Sánchez no pensa atorgar cap engruna de protagonisme i, per tant, el seu control serà ferri. Una prova és que el govern espanyol ja ha recorregut el decret llei de la Generalitat, que pretenia agilitzar l’execució dels fons europeus.
Ara està oberta la negociació i serà una primera pedra de toc de com aniran les coses entre el govern espanyol i el govern Aragonès. Perquè aquí hi haurà una altra qüestió crucial, el que han pactat és molt laxa. Al Congrés tots dos grups votaran unitàriament en tot allò que correspon a l’acció de govern, i actuaran d’acord amb el seu criteri partidista en tota la resta de qüestions. Què és i què no és acció de govern? Per a una força que pretén la independència serà matèria polèmica, més quan hi ha dos anys de coll per verificar si les relacions amb Madrid funcionen o no. És el termini que la CUP ha donat per pactar amb ERC i que també servirà a JxCat per apretar les clivelles. A més, a Madrid hi ha un tercer en discòrdia que no existeix al Parlament de Catalunya, que són els diputats del PDeCAT, que acaben de complicar més la qüestió. El govern espanyol ja s’ha apressat a oferir començar amb la famosa taula de negociació. Veurem el que dóna de sí més enllà dels indults de cara a l’estiu.
Si la pugna entre els dos socis és intensa i sovint violenta, tot es complica encara més perquè aquest govern depèn del compliment de dos pactes, el que van signar Aragonès i Jordi Sánchez, i el que també està acordat per part d’ERC amb la CUP, fet que dóna una fórmula ben estranya al govern, perquè és un acord que, sobretot, obliga a un dels dos socis i conté qüestions molt problemàtiques, com és la moratòria de les energies alternatives.
El fet que hagin establert un equip de coordinació de l’acció de govern per analitzar cada setmana el compliment del pacte i, a més, una comissió de seguiment que es reunirà cada dues setmanes amb la mateixa finalitat, assenyala la feblesa del president de la Generalitat com a cap de govern. Tot fa pensar que estarem una vegada més davant dos ens governamentals que es coordinen o ho intenten sense una clara autoritat única al davant de tot, i això en el funcionament i en la societat es fa notar.
Torna a créixer la màquina política i s’incrementen els departaments fins a l’extraordinària xifra de 14, que vol dir secretaris i directors generals i més càrrecs de confiança. En definitiva, més despesa i més dificultat de coordinar l’acció de govern. Era necessària una conselleria de feminismes? (Observis el plural). No n’hi ha prou amb considerar aquest fet com a transversal per a tots els departaments? És una forma d’alimentar la militància que paguem tots. També d’entrada sembla un error, que tindrà conseqüències, reunir en un sol departament la qüestió ambiental amb el sector agrari i pesquer, que és com barrejar aigua i oli, i segur que provocarà dificultats serioses o bé amb els ecologistes o bé amb els pagesos i pescadors.
Noo és un bon auguri la tardança, quan tot era tan evident, perquè assenyala un problema de fons que no és polític, ni tan sols ideològic, sinó d’enconaments personals i lluites molt nominals per quotes i llocs de poder. Share on X
Loading ...
