A França la crisi sanitària i econòmica causada per la pandèmia no és ni de lluny l’única preocupació de la ciutadania. Des de fa diversos anys, el país veí viu immers en una espiral de violències que no para de agreujar-se.
En el que va d’any, els atacs contra les forces de l’ordre han assolit xifres històricament elevades. Les agressions contra la policia s’han més que doblat en els últims vint anys.
Violències amb rerefons islamista
Cada dia es registren al voltant de 85 agressions comeses contra els agents de l’autoritat pública. De fet, no es tracta només de la policia i gendarmeria (equivalent a la Guàrdia Civil): també s’ataca als bombers o fins i tot al personal d’urgències.
Però no és només la quantitat de casos el que preocupa, sinó també, i cada vegada més, la gravetat dels fets.
El modus operandi més habitual és ja prou conegut pels francesos. Grups de joves, que sovint inclouen menors d’edat, tendeixen emboscades a bombers i policia en barris amb alts percentatges de població d’origen immigrant. També ataquen comissaries i fins i tot escoles públiques en aquests mateixos llocs.
Tot i que aquests actes guarden amb freqüència relació amb el tràfic de drogues, molts analistes apunten que la intenció de fons sembla ser trencar tots els vincles que encara uneixen els habitants de barris perifèrics amb les institucions públiques i amb la societat francesa en general. Així es reuneixen els interessos dels traficants de drogues amb elements desitjosos d’imposar la llei islàmica en territori europeu.
A més, la delinqüència i violències afecten cada vegada més a poblacions de classe mitjana i alta que, fins fa poc, es consideraven encara al marge. Un exemple recent són les escenes de guerrilla urbana a prop de canal de Saint-Martin de París, una zona molt apreciada per famílies joves de classe mitjana-alta.
Soroll de sabres
En les últimes setmanes, dos membres del cos de policia han estat assassinats. El primer, a finals d’abril, va ser una auxiliar administrativa a qui un immigrant tunisià va prendre la vida amb un ganivet al crit de “Al·là és gran”. El segon, al començament de maig, un oficial que va rebre un tret mortal d’arma curta durant un control anti-droga a Avinyó, a la bucòlica regió de la Provença.
Tot això fa que el clima que s’instal·la a França sigui cada vegada més tens, fins al punt que, cosa inaudita en una democràcia europea actual, s’ha començat a escoltar soroll de sabres.
Així ho han demostrat recentment dues cartes obertes recentment publicades per oficials retirats i actius de les forces armades franceses. Els signants demanen al govern d’Emmanuel Macron que actuï amb més fermesa davant l’escalada de violència, i evoquen una possible intervenció armada en cas que la situació degenerés encara més .
Tot i que en cap moment els signants van parlar directament de cop d’estat, no així ho va entendre l’executiu francès ni part de l’opinió pública. I de fet, el nerviosisme governamental no va anar a menys quan un sondeig realitzat pocs dies després de la primera carta oberta va establir que prop del 60% dels francesos donaven suport a la iniciativa dels militars.
Mentrestant, al palau de l’Elisi hi ha molta inquietud per les eleccions presidencials de l’any que ve. A menys de 12 mesos de la primera volta, dos de cada tres francesos no volen, segons una enquesta recent, que Macron es torni a presentar.
El govern també tem que a mesura que el desconfinamiento avança, els actes violents vagin a més, armant encara amb més raons als partidaris d’usar mà dura. Una cosa semblant va passar ja l’estiu passat, un fenomen que molts mitjans de comunicació van identificar com a propi d’un “salvatgisme creixent” de part de la societat.
Els francesos demanen actuar amb duresa
Cada vegada són més els francesos que acusen el govern, i més en general a les elits polítiques i mediàtiques, de tancar els ulls davant d’una realitat incòmoda.
De fet, es detecta un canvi cultural en la societat francesa. Segons les últimes dades disponibles, mai abans els francesos s’havien considerat ells mateixos tant de dretes com ara.
Un altre indicador revelador: per primera vegada des que la pena de mort es va abolir a França el 1981, avui la majoria de francesos (un gens menyspreable 55%) voldria que es tornés a aplicar la pena suprema.
També es detecten canvis en els discursos de polítics i alguns mitjans de comunicació, qui per primera vegada fan servir termes encunyats per moviments conservadors o de dreta considerada “populista”. Un exemple clar és la generalització del terme “islamo-gauchiste” (alguna cosa així com “islamo-progre”) aquests últims mesos per referir-se als partits i polítics d’esquerres que donen suport en alguns aspectes a les demandes d’islamistes. De considerar llenguatge propi d’un reaccionari ha passat a usar-lo el mateix ministre de l’interior de Macron, Gérald Darmanin.
Es tracta, en definitiva, d’un gir de 180 graus d’una societat que al maig de 1968 demanava a crits l’abolició de l’autoritat estatal, i que es considera encara avui com una de les més progressistes del món.
Si la seguretat a França segueix deteriorant-se, no hi caben ja molts dubtes que els francesos donaran suport a aquell que prometi més mà dura amb els violents i, en general, a tots aquells que busquen o legitimen el que es percep cada cop més com la implosió de França.
Loading ...
