Ignorar la mort dels més febles

Recentment hem conegut la mort de 130 immigrants en el mar Mediterrani com a conseqüència del naufragi de les dues embarcacions en què intentaven arribar a Europa a la recerca d’una millor vida.

El fet havia succeït dies abans, però a penes havia tingut ressò en els grans mitjans fins que el Papa Francesc va expressar la seva aflicció per aquest tràgic esdeveniment després de resar  l’Àngelus a la plaça de Sant Pere.

Van demanar ajuda reiteradament, però les autoritats no van atendre la trucada; les europees, per no ser de la seva competència; les africanes, amb l’excusa de mal temps. Quan vann arribar els primers auxilis (tres vaixells mercants i una nau humanitària) no van trobar supervivents: només tretze cadàvers.

De forma molt expressiva, el responsable d’una ONG que treballa a la zona va afirmar que d’haver estat un avió no haguessin faltat mitjans ni recursos per atendre l’accident; “però eren immigrants”. No cal cap consideració addicional per a comprendre els motius de la desatenció.

Aquesta nova catàstrofe -que té molt poc de natural, encara que l’hàgim normalitzat- ens ha de fer reflexionar a tots.

No es comprèn com és possible que els poders públics dels països concernits -els d’origen i els de destinació, en particular; però també la resta dels que integren tots dos continents, Àfrica i Europa, en general- no ofereixin una solució definitiva contra la immigració il·legal per a la millora de les condicions de vida d’aquestes persones que es veuen forçades a deixar tot el que tenen i a posar en risc la seva existència per intentar complir el fals somni de tenir una vida com la que veuen en les pel·lícules perquè el lloc, en el qual han nascut, no poden llaurar-se un futur digne.

Tots tenim dret a progressar, certament, i el país de naixement -més encara en un món globalitzat com el nostre- no hauria de constituir un abisme entre dues formes de vida radicalment oposades.

No s’entén que continuï impune l’explotació il·legítima de recursos i de persones, l’abús d’aquells que, sent febles i com a conseqüència de la desesperació o de falses esperances, són tractats com a mercaderies generadores de riquesa, sense importar les conseqüències per a la seva dignitat i la seva vida.

Els estats no poden seguir delegant la seva funció en ONG’s humanitàries ni mirar cap a un altre costat davant aquest tipus de situacions. Tenen a les mans la possibilitat de compartir recursos i trobar solucions.

Però hem d’anar més enllà. No s’entén tampoc que nosaltres mateixos veiem amb indiferència aquesta realitat, que no ens faci mal la mort dels més febles, que seguim contribuint a la seva explotació amb un consum exacerbat, amb un silenci (gairebé còmplice), amb una indiferència escandalosa.

“És el moment de la vergonya”, va assenyalar amb força el Sant Pare. Una vergonya que no es limita a les autoritats ni als que tenen interessos en la immigració. És una vergonya que ens afecta, que arriba a cada un de nosaltres. Fem examen de consciència i pensem en com podem ajudar a evitar aquestes situacions o, almenys, a reduir el seu impacte en la vida de persones que, encara que no coneguem, són germans nostres.

 Loading ...