Les imatges colpidores de persones instal·lades en automòbils perquè no poden ingressar en hospitals col·lapsats, l’escassetat angoixosa de botelles d’oxigen, els crematoris dels nombrosos cadàvers, una pràctica inherent a l’hinduisme, però que visualment resulta tràgica per a nosaltres, tot plegat transmet una imatge molt extrema dels estralls de la Covid-19 a l’Índia. Els mitjans de comunicació ens han servit, com és habitual, les escenes més colpidores de l’onada de morts i malalts a la que està sotmès aquell país.
Però més enllà de les impressions realment tràgiques hi ha la realitat que ens donen les xifres, que ens mostren un balanç diferent. Perquè tot el que passa en aquests grans països cal situar-ho en el context de la seva gran població. L’Índia té 1.300 milions d’habitants. Aquesta magnitud explica que malgrat haver injectat prop de 155 milions de dosis, el seu nivell de vacunació sigui només de l’11.5%.
Si apliquem la proporció de morts de l’Índia a Espanya, nosaltres, en lloc de tenir 78.216 morts oficials, recompte del 2 de maig (més de 100.000 d’acord amb l’excés de mortalitat) hauríem de tenir-ne, per ser equivalents als morts de l’Índia, només uns 7.500, perquè el nostre nombre de morts en relació a la població és lleugerament superior a 10 vegades l’indi: 1.672,9 per milió d’habitants a 2 de maig, per només 156,1 a l’Índia. Aquest és l’escenari global i aquesta és la realitat dels estralls humans de la pandèmia. Els nostres són molt i molt més grans.
El que sí que succeeix és que a partir de finals d’abril les morts diàries a l’índia s’han disparat. Les nostres sempre han estat molt per sobre d’elles. Per exemple, en el punt àlgid amb més mortalitat diària a Espanya, el 3 d’abril, amb 18,52 morts per milió d’habitants, a l’Índia gairebé se’n registraven una dècima. Només en el període comprés entre el 3 de juny i el 2 de setembre, quan la mortalitat espanyola es va situar molt per sota d’1 mort per cada milió d’habitants, l’Índia ens va superar lleugerament. Un segon vèrtex espanyol al mes de novembre, concretament el 9, es van produir 9,44 morts per milió d’habitants, per només 0,41 a l’Índia. I l’11 de febrer, en el súmmum de la tercera onada, Espanya se situava en 10,43 morts per milió i l’Índia en 0,07. A
ixò només ha canviat, i aquesta es la fotografia actual, a partir dels últims dies d’abril quan l’Índia va superar els 2,11 morts per milió d’habitants mentre que Espanya es col·locava en 1,91. I aquest és l’escenari que estem enregistrant ara, si bé les dades a 2 de maig mostren una disminució en el cas de l’Índia, 2,11, mentre que pràcticament està estancada la xifra espanyola amb 1,99 morts per milió d’habitants. Aquesta és la realitat.
És bo que sentim solidaritat amb els que pateixen, encara que estiguin lluny, com en el cas de l’Índia, però encara és millor si a més assumim la magnitud del desastre espanyol, del qual Catalunya no n‘és una excepció, sinó un contribuent destacat.
Loading ...
