Segons les xifres de l’ informe anual de l’Institut d’Estocolm per a la Pau Internacional (SIPRI), l’any passat la despesa militar mundial va seguir creixent per cinquè any consecutiu, aconseguint pràcticament els dos bilions de dòlars.
Tot i la pandèmia de Covid-19 i de la recessió d’un 4,4% del PIB mundial, la proporció de despesa militar respecte al PIB aconsegueix una mitjana global de 2,4% respecte al 2,2% de 2019.
Cinc països concentren el 62% de la despesa militar total. Es tracta dels membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Estats Units, Xina, Rússia, Regne Unit) excepte França, als quals s’afegeix Índia en tercera posició, per davant de Rússia i Regne Unit.
Pel que fa a Espanya, la seva despesa militar va créixer per sobre de la mitjana mundial, situada en el 2,6%, i va aconseguir un 9,41%. Tot i això, la xifra real és pràcticament igual a la de l’any anterior a causa de la recessió econòmica espanyola de 2020, una de les pitjors del món.
Encara per veure si molts països mantindran els seus pressupostos militars a l’alça en el segon any de pandèmia. Alguns estats amb gran gana militar, com Rússia, han hagut de posar fre a les seves previsions de despesa prèvies a la crisi de la Covid-19 ja el 2020.
No obstant això, de les xifres de l’informe del SIPRI es poden extreure ja diverses observacions a tenir en compte per a la política exterior.
La primera és que tot i la pandèmia i les enormes despeses que aquesta ja ha ocasionat, la majoria de països han optat per no retallar d’emergència la seva despesa militar. Els governs han entès que la possibilitat d’un conflicte bèl·lic no només no es pot excloure, sinó que la seva probabilitat està augmentant. Exemples d’això són que països com els Estats Units i França hagin assenyalat aquests últims mesos que la seva prioritat estratègica és preparar-se per l’eventualitat d’un conflicte d’alta intensitat contra un altre estat.
Els governs han entès que tot i la globalització, la possibilitat d'un conflicte bèl·lic no només no pot excloure, sinó que la seva probabilitat està augmentant Share on XLa segona implicació és que la globalització porta alguns anys estancada -¿potser el 2014, l’últim en què la despesa militar mundial va baixar? Ara està començant fins i tot a retrocedir en alguns aspectes. Protegir la despesa militar en plena pandèmia implica que els estats comencen a tancar-se, i desconfien cada vegada més els uns dels altres. És evident que no tots els estats recelen igual de tots els altres. Però està també clar que en el món comencen a formar-se esferes d’influència oposades les unes de les altres. La més clara d’elles, i que majors implicacions comporta per a tots els països, és la rivalitat entre la Xina i els Estats Units.
La tercera implicació, i que pot derivar-se al seu torn de l’anterior, és que els estats perceben la seva despesa militar com una garantia d’independència, un instrument de la seva sobirania. També com una forma de minimitzar la influència de les dues superpotències actuals. A Europa, durant la Guerra Freda aquesta visió va tenir com a principal promotor el president francès Charles de Gaulle, i va demostrar tot el seu encert en repetides ocasions. Per cert, De Gaulle tornaria a morir si sabés que el seu país ja no figura en el top 5 dels estats que més gasten en defensa.
La quarta observació és que l’estat es reafirma quan molts pensaven que el seu paper seguiria minvant en un món cada vegada més dominat per les grans empreses , en particular les tecnològiques. A diferència del que passa en altres àmbits com la hisenda, les forces armades es mantenen fora de l’abast d’aquests poderosos actors privats. En la despesa militar, l’estat recupera la seva centralitat i supremacia. El seu paper en l’àmbit de la defensa és simplement insubstituïble.
La cinquena observació és que la despesa militar, com a principal font de poder dur (hard power , o la influència per coerció), és el complement essencial del poder tou (soft power , o la influència mitjançant convenciment). Europa ha abusat del seu poder tou fins convertir-lo en un discurs buit i inútil, com la plantada d’Erdogan a la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen va demostrar fa poc. En un món on hi ha cada vegada més armes, qui no disposi de les suficients estarà a la mercè dels que sí les tinguin. Europa en particular hauria de prendre bona nota que, en el context actual, la despesa militar dels seus països membre és una eina clau per afirmar-se com un actor rellevant.
Ben empleat, el pressupost militar actua com a element de dissuasió entre els rivals, reforça el prestigi entre els socis i aliats, contribueix en gran manera a la investigació i desenvolupament, i permet mantenir i desenvolupar indústries d’alt valor afegit, crucials per a l’economia de segle XXI
La sisena implicació, derivada de totes les anteriors, és que més que despesa militar, en el context actual s’hauria de parlar d’inversió en defensa. Ben empleat, el pressupost militar actua com a element de dissuasió entre els rivals, reforça el prestigi entre els socis i aliats, contribueix en gran manera a la investigació i desenvolupament, i permet mantenir i desenvolupar indústries d’alt valor afegit, crucials per a l’economia de segle XXI .
Aquest últim factor és particularment cert en el nostre temps, ja que mai s’havia necessitat tanta tecnologia per defensar un país. No gastar més en defensa pot sortir més car que mai.
Loading ...
